Tag Archives: Pemán

Olé Olé i molt més olé encara

Si jo fos espanyol, és un dir… Bé, no, rectifico i torno a començar perquè jo ja sóc espanyol: ho diu clarament el meu passaport i el meu carnet d’identitat, i, en cas de dubte –torna a ser un dir–, l’acatament del article 155 de la Constitució, imprescindible perquè no et fiquin a la presó per rebel·lió, sedició, traïció, malversació, tumultuositat, algaravia i rebombori, implica l’acceptació de l’esmentada nacionalitat, només faltaria. Així que, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriótica, la que practiquen i enorgulleix els votants del PP i Ciutadans i una gran part dels del PSOE, l’altra nit, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, se m’hagués posat la pell de gallina i, embargat per l’emoció, el meu cor hagués pugnat per sortir-se’m del pit. ¿Són capaços d’imaginar-s’ho? La cosa anava de celebrar el concert del trenta aniversari de professió de Marta Sánchez, i en aquest moment màgic de l’últim bis, o sigui, la cirereta del pastís, va la cantant i, inopinadament i sense que ningú l’hi ho demani, senzillament acompanyada d’un piano ( i un pianista, és clar), sorprèn tothom amb la interpretació de l’himne espanyol però amb una lletra nova, de la seva pròpia inspiració, que pretén transmetre l’enyorança i el patriotisme que li brolla de les entranyes quan és lluny d’Espanya, sobretot a Miami , on ha residit darrerament. Ella vestida de vermell de cap a peus com la samarreta de la selecció i, darrere, els reflectors en contrallum projectant els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Redéu! El públic és que no va poder contenir-se i va esclatar en aplaudiments entre estrofa i estrofa fins arribar a l’apoteosi final, amb una ovació memorable.

Per descomptat, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriòtica que tant es porta, entendria els comentaris entusiàstics de les patums del patriotisme com Mariano Rajoy (“Muy buena iniciativa. La inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados“) o Albert Rivera  (“Valiente y emocionante Marta Sánchez poniendo letra y corazón al himno nacional”) o Rosa Díez (“La España constitucional se despereza”) o García Albiol, que ha demanat que aquesta lletra esdevingui l’oficial, o Gonzalez Pons, que proposa que Marta Sánchez canti el seu himne i la seva lletra sobre la gespa del Wanda Metropolitano quan la final de la Copa del Rei (la de les xiulades que ja s’han convertit en tradició). Aquestes dues últimes iniciatives tenen, fins i tot, el seu compte de recollida de signatures a la plataforma Change.org.

Però malauradament per a mi i pels meus possibles, no sóc per res espanyol de l’espanyolitat megapatriótica. Sóc espanyol per imperatiu legal, resignat, escèptic i perplex –que no sorprès– per la rauxa que li està entrant al personal després de l’oportunisme populista de Marta Sánchez. Entenc que addictes a la lectura del Marca fingeixin emoció literària davant del bunyol de la lletra de la que va ser veu d’Olé Olé, que deixa anar cursileries tan melindroses, tòpiques i efectistes com aquestes: “…Rojo, amarillo, colores que brillan / en mi corazón y no pido perdón. / Grande España, / a Dios le doy las gracias / por nacer aquí, honrarte hasta el fin…”, però el fet cert, incontestable, és que la lletra que mou la fibra d’aquesta positura patriòtica a la que s’han apuntat PP i Ciutadans, sobretot, és dolenta de solemnitat. A Sabina, almenys, quan ho va intentar, li van sortir uns versos republicans que, evidentment, cap pròcer va proposar institucionalitzar: “Ciudadanos, / ni súbditos ni amos, / ni resignación / ni carne de cañón. / Pan amasado con fe y dignidad / no hay nada más sagrado que la libertad”.

Però jo em quedo amb la versió que em van obligar a aprendre i a cantar els Maristes de Sants –sí, els mateixos de l’escàndol de pederàstia– que era el de Pemán, amb aquest toc feixista del braç enlaire: : “¡Viva España! /  Alzad los brazos hijos / del pueblo español / que vuelve a resurgir. / Gloria a la Patria que supo seguir / sobre el azul del mar el caminar del sol”. Em quedo amb ell per a escarni dels que van pactar la transició i van redissenyar la seva simbologia. Perquè, tot i que la Marxa Reial, o anteriorment la Marxa de Granaders, ve de lluny –del segle XVIII, crec– i només s’ha apartat discretament quan el Trienni Liberal i durant la Primera i la Segona República, per a algunes generacions que encara respirem és, sobretot, l’himne nacional del franquisme, i hagués estat un detall de voluntat democràtica i de ruptura amb el feixisme patit, que ens l’haguessin reemplaçat. Creu i ratlla. Però no, perquè mantenint els símbols es deixava clar d’on veníem, per si de cas en tinguéssim algun dubte. I així passa el que passa, que un dia arriba la Marta Sánchez i li entra el furor patrioter i ens col·loca el nyap: “Vuelvo a casa, / a mi amada tierra, / la que vio nacer / un corazón aquí. / Hoy te canto, / para decirte cuanto / orgullo hay en mí, / por eso resistí…

Com s’ha demostrat, allò del “chunda, chunda” és infinitament més adequat i popular. I poèticament superior, em fa l’efecte.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Ser espanyol no té mèrit

Sé que semblarà una boutade o, pitjor, una estúpida obvietat capaç d’enfurismar les ànimes més patriòtiques o les que en la meva època escolar millors notes treien d’una assignatura –maria– anomenada Formación del Espíritu Nacional (FEN), però sóc de l’opinió que ser espanyol no té cap mèrit. Mirin si tindrà poc mèrit que jo sóc espanyol. Ho diu el meu registre de naixement, el meu DNI, el meu carnet de conduir, el meu passaport, la meva hipoteca, les meves escriptures, els molts contractes que m’ha tocat firmar a la vida… I no he hagut de fer cap mèrit, ni passar cap oposició, ni tenir unes ànsies indescriptibles de ser-ho, ni vocació. Senzillament, m’ha tocat. És com el nom i els cognoms: t’han tocat sense que tu poguessis dir ni ase ni bèstia. Com el bateig (sobre tot en els anys de la dictadura): et remullaven i ja eres del club.

No ha vingut ningú a intentar esborrar-me d’espanyol. Cap potència veïna ha intentat aniquilar la meva espanyolitat. Cap govern, ni oligàrquic, ni democràtic ha fet el possible per prohibir que parlés espanyol, ans el contrari. I no es creguin pas Albert Rivera en campanya quan afirma que s’ha de partir la cara a Catalunya per parlar espanyol. Ho fa per populisme pur i dur, i per tenir missatge. Però jo no em canso de veure el seus sequaços  al Parlament català dirigir-se a la cambra en castellà, com els seus col·legues del Partit Popular, o com aquells dos parlamentaris que sortiren elegits, fa molts anys, del Partit Andalucista (sí, sí, va haver-hi dos diputats andalucistes amb representació a la cambra catalana). La resta de diputats no els hi parteixen pas la cara, faltaria més, se’ls miren compassius pensant: mira ja tornen a marcar paquet. I tal dia farà un any.

Quan veig i sento una munió de persones que, sense haver begut (o potser sí, però aquest no és un detall important),  amb entusiasme, es posen a cantar allò de “yo soy español, español, español…” em quedo un pèl perplex i penso: de què es vanten? Crec que tothom és lliure de cridar el que vulgui, faltaria més, i respecto totalment els crits populars i els xiulets, fins i tot, però no entenc que volen venir a dir, ¿que ells són més espanyols –muy españoles, mucho españoles– que els que no criden? Però si tots tenim un DNI que posa el mateix!

Jo entendria que després d’una amplíssima trobada de tots els ciutadans que es diuen…, per exemple…, Marimón, posem per cas, sortissin al carrer amb el puntet i cantessin “yo soy Marimón, Marimón, Marimón…”, com a factor diferencial i d’orgull davant dels altres que no tenen la sort de dir-se Marimón. D’acord, ho entenc. Amb un parell d’ous, sí senyor. Endavant amb els Marimón!

Ara bé, una cosa es ser i l’altre sentir-se. Aquí ja no hi té res a veure l’obligació administrativa. Aquí hi entra la intel·ligència i el sentiment. El cap i el cor (diguin-li com vulguin). El que has vist i el que has viscut. La llibertat de pensament. Aquí ets tu sol davant del mirall.

Et sents espanyol d’aquella bandera, avui vigent, que, por moltes explicacions històriques amb que l’embolcallin, el franquisme saludava amb la ma alçada –jo ho havia fet a pàrvuls–, de gran t’obligaven a jurar vestit de caqui i a la que el règim feixista homenatjava cada dos per tres? Et sents espanyol d’aquell himne, avui vigent, que ens feien cantar amb lletra de Pemán, i que Ràdio Nacional deixava anar tant sovint? Et sents espanyol i súbdit d’una Corona, avui vigent, que va deixar en testament el dictador? Et sents espanyol d’aquell Concordat, avui vigent, amb la Santa Seu que dona carta de naturalesa al campi qui pugui de l’Esglèsia Catòlica, Apostòlica i Romana? Et sents espanyol que massivament mira cap a un altre cantó davant de tanta corrupció i tan joc brut, vingui d’on vingui?

Em costa, perquè en els anys decisius molts eren partidaris de la ruptura i no de la reforma, però puc entendre que Carrillo hagués de carregar amb els símbols que l’humiliaven, la Corona i la Constitució tutelada pels militars de l’habitació del costat, amb la voluntat de tirar la democràcia endavant, com fos.

Però jo ja m’he fet gran i em rento el cap cada dia amb xampú anticaspa.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,