Tag Archives: PNB

La previsible quadratura del cercle

Crec jo, modestament, que ara tot està en mans de les cases d’apostes. Em refereixo a allò de sempre, al maleït embolic del conflicte català. O del conflicte espanyol respecte a Catalunya. O vés a saber.

Per als bascos del PNB, ja no hi ha problema. Ells es van comprometre -em va semblar entendre– a no votar a favor dels pressupostos generals de l’Estat fins que no s’hagués aixecat l’aplicació de l’article 155 i com saben de bona font –ho ha dit Aitor Esteban, portaveu del partit– que l’aixecament del 155 és imminent, doncs ja es poden deslligar les amarres i deixar que aquest veler anomenat PGE navegui en llibertat, les veles al vent, la cara al vent, les mans al vent.

Osti, tu! El senyor Esteban m’acaba de treure un pes de sobre. Així que ja s’ha acabat l’opressió d’aquest jou –i unes quantes fletxes– del 155. Mira per on…!

–I, com és que ho sap amb tanta seguretat, senyor portaveu? Com sap que ara que ja han votat a favor i s’han tret la pressió de sobre, en Rajoy, la Soraya, el Millo i tots els altres, no els hi faran botifarra però a la cara dels catalans?

Home (m’ha semblat que els penebistes argumentaven, amb aquesta sinceritat tan basca que els caracteritza) perquè està al caure la formació d’un govern català immaculat. Un govern sense els exconsellers a la presó i sense els que són de vacances a l’estranger. O sigui, un govern sense Josep Rull, Jordi Turull, Lluís Puig, Toni Comín, etcètera. Ah, caram! Així, no té mérit. “Seria curiós que el PNB votés en contra d’aquests pressupostos i al cap de pocs dies hi hagués Govern i s’aixequés el 155“, diuen que ha dit amb subtil ironia. És clar. Per descomptat. És que aquests bascos en saben d’estratègia política i tenen molta visió de futur. Les veuen venir, vaja.

O sigui, recapitulem. Segons vostès, Quim Torra no farà cas dels consells no vinculants –per descomptat que no– de Carles Puigdemont i traurà del mig els consellers de la rèmora. En el seu lloc col·locarà un munt de conselleres i així no només deixarà satisfet Rajoy, que se n’haurà sortit, sinó que tranquil·litzarà els que l’acusaven d’enemic de la paritat. Oli en un llum. Assumpte solucionat i aquí pau i després glòria.

Però …

Llegeixo també a La Vanguardia que l’anomenada agència americana Stratfor, que expliquen que és com la CIA però privada, augura que seguirà la confrontació entre els governs espanyol i català, que potser no s’assoleixin els nivells de crispació de l’any passat però que Rajoy s’abstindrà d’oferir concessions significatives als separatistes, que el pobre home està emparedat entre la caverna del seu partit i la crescuda de Ciudadanos que prometen més odi i més venjança contra els “colpistes”, i això mola. També pronostica que el govern català nedarà entre dues aigües: una certa gesticulació per mantenir encesa la flama del Procés i perquè no decaigui la moral, però cap repercussió legal ni decisions de caràcter unilateral. O sigui, la quadratura del cercle.

El que seria curiós de veritat, senyor Esteban, és que el PNB hagués votat els pressupostos, com ho ha fet, i el 155 no l’aixequés ni Déu. És clar que en aquest cas sempre els quedaria a vostès el trist consol d’emportar-se’n posats els 540 milions promesos en la transacció, als pensionistes la pujada a ritme de l’IPC, que sempre és millor que no rés, i a bona part dels catalans aquesta alegria en els cors de saber que el seu sacrifici no ha estat estèril perquè, quan a un poble germà com el basc li va tan bé, encara que sigui a costa de deixar-los a mercè de la fera, als catalans els posa contents. Miri’ls, senyor Aitor, posant creus grogues i llaços per tot arreu. Amb alegria, amb il·lusió, amb esperança. Miri que contents que se’ls veu i com els estan d’agraïts. Oi, vostè?

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Perdó? Quin perdó?

La traca final escenificada per ETA, amb aquella habilitat que sempre han palesat de saber-se convertir en el centre del món i que els ha servit aquesta vegada –pensen– per apaivagar la dura realitat d’una derrota sense excuses, d’una desfeta total sense ni una possibilitat de negociació, fins i tot, en una cosa tant natural i lògica com l’aproximació del presos a Euskadi, amb aquesta escenificació a França, deia, d’aquest jorn dels miserables, amb missatge inclòs de full de ruta a seguir, com si encara tinguessin pes en la societat basca, empastifant-nos (als catalans em refereixo) amb la usurpació de l’estratègia del dret a decidir amb la qual cosa donen carnassa a les bèsties negres de la comunicació per tal que emboliquin més la troca en aquella sucosa cerimònia de la confusió que tant els hi agrada, perquè poden barrejar sense escrúpols el procés català amb el terrorisme basc, i es queden tan amples, ja no ve d’aquí, a propòsit de tot plegat, deia, s’ha tornat a posar sobre la taula la qüestió complexa del perdó.

Gairebé tothom es queixa que ETA, com a molt, ha demanat sense massa convenciment un perdó asimètric, selectiu, on exclou bona part de les víctimes que no són només vuit–cents morts sinó milers d’afectats, amputats, ferits, traumatitzats de per vida, orfes, familiars dels morts, dels ferits, dels traumatitzats, dels orfes i dels amputats. Del perdó i del seu us i significat n’ha parlat Eduardo Madina, que es va quedar sense la cama esquerra gràcies a un atemptat d’ETA que va patir el 2002, que li va disputar a Pedro Sánchez la Secretaria General i que avui dia és fora del PSOE y de l’acció política.

No exactament amb aquestes paraules, però ha vingut a dir que el perdó és un mecanisme que forma part de la gimnàstica psicològica judeo-cristiana per tal de restablir la pau interior, però que en realitat no serveix per res ni restitueix cap equilibri emocional més enllà de pensar per part de l’ofès –això ja és de collita pròpia- que ha aconseguit la humiliació de l’ofensor i, per part d’aquest, creure que tot plegat li ha sortit barat si  només li ha calgut fer servir la retòrica. Deixem-nos de perdó i aprofundim seriosament amb la justícia, l’única manera de restablir l’equilibri emocional, social i polític.

La fatxenderia del comunicat i les últimes voluntats llegides per Josu Ternera en el funeral de la banda, evidencien que ni són sincers en la qüestió del perdó ni en el reconeixement dels errors. Al igual que quan es jura la Constitució per imperatiu legal, que mantens els dits creuats pel darrere, fora de la vista de tothom, ETA, com a organització criminal tossuda i fanàtica, continua pensant que els qui van en direcció contrària són els altres. I no vol reconèixer que, a part de l’acció policial, ha estat el desistiment de França a partir d’un determinat moment i el canvi de rumb polític d’un PNB sense Arzalluz que els ha considerat un destorb, el que ha precipitat la seva desfeta.

No sé el valor que li donen les víctimes a una possible petició de perdó per part de la banda terrorista i si totes l’hi donen el mateix valor, o si totes ho creuen necessari.

Penso, com Madina, que a aquestes alçades de la pel·lícula, ni la sol·licitud de perdó ni el penediment públic, amb la poca confiança que em mereixen aquesta colla d’obcecats sense escrúpols, té cap valor moral ni compleix una mínima funció de desgreuge. Tot i que no me’n refio de l’equanimitat i independència de la justícia espanyola per culpa de moltes de les seves actuacions més conegudes i polèmiques, la pròrroga del final d’ETA té un sol camí de reparació, el de la justícia. Una justícia serena, exempta d’influències polítiques i d’afany de revenja. Ah, i també, el del millorament de la investigació policial, que encara queden tres–cents atemptats per resoldre.

Etiquetat , , ,

Els bascos i les basques

Des que el lendakari Iñigo Urkullu ha declarat que “el concepte d’independència és del segle XIX. El nostre nacionalisme en el segle XXI és solidari, pretén més autogovern per desenvolupar les potencialitats del país en una sobirania compartida. En un món globalitzat, la independència és pràcticament impossible”, les carns del nacionalisme català d’ampli espectre han començat a obrir-se i sembla que s’hagi donat llum verda a les opinions de columnistes i de lectors que pretenen descobrir ara la sopa d’all: que els bascos i les basques –respectem el ritual retòric implantat pels batasunaires i adoptat pels oradors penevistes– han anat sempre a la seva pel que fa a la solidaritat política amb Catalunya. Que el PNB s’ha aprofitat d’aquesta actitud babaua de tants catalans identificats amb un poble que ha sofert tant –com cantava Raimon en el seu homenatge al País Basc de l’any 67– i lluny d’esperar-nos per a fer-nos costat i caminar junts i solidaris pel pedregós camí cap a la llibertat i, potser, si Déu vol, la independència un d’aquests anys, ha agafat la drecera del seny, el pacte i el peix al cove –però tot això no formava part de l’ADN català?– per treure’n profit immediat i ben sucós. Són els més llestos. Són únics. Amb la tècnica del mag, que consisteix en aconseguir que et fixis en un moviment de distracció per camuflar la confecció del truc que et donarà el resultat desitjat, s’han erigit en el model que Espanya és capaç de digerir, que Rajoy es veu en cor de fer-hi tractes i canviar cromos i que, fins i tot, el PSOE de Ferraz faci veure que no està al cas quan, en pacte de govern, PNB i PSE parlen amb naturalitat de nació referint-se a Euskadi, aquest concepte gairebé sacríleg que ni el gestor Fernández ni la sultana Díaz solen admetre.
Des de sempre, vull dir des de fa molts anys, però no des de 1714, que és l’any i la xifra de referència per a tot el que tingui a veure amb el país, tant si es tracta de la Diada Nacional com si parlem del best-seller de Sánchez Piñol, passant per el número exhaurit de la Grossa o el minut de reivindicació en els partits del Nou Camp, des de fa anys, dic, una gran part del nacionalisme català s’ha demostrat enlluernat pel País Basc. No parlo només de l’independentisme radical o semi-radical que s’abraça i agraeix emocionat el suport d’Arnaldo Otegi al procés, parlo també del nacionalisme dels anys pujolistes (tot i que Pujol, personalment, mai s’havia refiat del PNB), parlo dels retransmissors dels partits de futbol contra l’Athletic que s’emocionaven a “la catedral” i parlaven d’aficions germanes mentre els jugadors bascos ens estovaven més que ningú, parlo d’aquella admiració mal dissimulada per una gent que aquells sí que els tenien ben posats…
Malgrat les inflamades arengues d’Arzallus –que, per cert, quan l’aprovació de la Constitució espanyola va dir que “ha quedat clar que els diputats i senadors del PNB no han qüestionat la unitat de l’Estat; hem defensat una concepció de l’estat més ajustada a la formació del Regne d’Espanya i a la seva realitat històrica”– i els intents desbaratats d’Ibarretxe, sempre he tingut la impressió que els nacionalistes bascos no estaven per la independència de la que tant es vantaven. Estaven, més aviat, pel “anar-hi anant”, perquè, entre el concert econòmic protegit per la Constitució i blindat, més tard, a Las Cortes l’any 2010 i la pressió al carrer dels “chicos de la gasolina”, que deia Arzallus, en la banda tova de la violència, el seu estatus és envejable.
Tinc la impressió que tant al País Basc com a Catalunya, encara que per causes sociopolítiques ben diferents, el sí en una consulta legal i pactada no arribaria al 51 per cent. Són xifres que els governs respectius saben. I mentre als sobiranistes catalans els pot la rauxa, el bri d’esperança per si hi ha una mica de sort i la pressió de la CUP, els líders actuals del PNB han apostat decididament per la negociació del canvi de cromos que els garanteix la consolidació de l’estatus gairebé sobirà que ara ja tenen, un acord del “cupo” més favorable encara i la finalització d’unes infraestructures viàries pendents. I tot plegat embolcallat en una fiscalitat envejable si la comparem, sense deixar de caure simpàtics en cap moment ni sentir parlar de boicot als vins de la Rioja Alavesa o a les “alubias de Tolosa”, posem per cas.
Vist així, per què s’han de complicar la vida amb nosaltres que som els empestats? Mirin com ho veu el lendakari: “Catalunya va plantejar una modificació del model d’Estat i com que no hi va haver diàleg van aflorar solucions que potser no responen a la voluntat primigènia”.
Ho tenim clar.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,