Tag Archives: PP

La ràbia

Si se’m permet la gosadia, diria jo que la ràbia ha estat darrera les primàries del PSOE d’ahir. No sé, perquè no ho tinc gens clar, ni tinc el suficient coneixement de la situació ni del personatge i, per altra banda, tampoc no m’adorna l’envejable virtut de la inconsciència del tertulià d’ofici, dic que no sé si Pedro Sánchez és la persona que podrà recosir les costures i tornarà el PSOE al recte camí de l’esquerra triomfant, si els crits d’unitat, unitat, serviran per alguna cosa efectiva (que dos no s’uneixen si un noi vol), si el tanoca “sí és sí” va més enllà que la picada d’ullet al “no es no”, ni si Pedro Sánchez és només el Joan-el-Baptista que ve a preparar l’arribada del Messies de l’esquerra. No ho sé i no tinc elements ni esma d’esbrinar-ho. Sé, només, perquè ho pot notar tothom amb quatre dits de front, que el triomf espectacular i arrabassador del nou secretari general és fruit de la ràbia acumulada per la militància després del cabreig de la jugada de la gestora per fotre’l fora i l’obligada comunió amb indigestes rodes de molí quan l’abstenció en la investidura de Rajoy. La ràbia de les urnes els hi ha explotat a la cara a la rància Susana, al parc juràssic del partit, als senyors de les portes giratòries, als barons regionals, al País cebrianista, a la caverna de la comunicació madrilenya, als oportunistes Antonio Hernando y César Luena i a la plana major del PP (i també al Garcia Albiol, que es plana menor però que li encanta fotre-hi cullerada).
Ha triomfat la ràbia popular, un exercici d’higiene.

Però la ràbia mal continguda també va ser present en el rostre, els gests i las paraules de Susana Díaz quan va haver de sortir i, consumida per la ràbia, va oferir el trist espectacle del mal de panxa infinit, de la manca de noblesa en obviar el nom de l’odiat i menystingut Pedro Sánchez, i explicant –fent encara més palès el fiasco– que a ella l’havien votat el 64% a Andalusia (només el 64% al seu feu? Ai que li perilla el sultanat i la pobra no se n’adona…)

Ara bé, l’apoteosi de la ràbia més rabiosa (en la versió de treure foc pels queixals, que es diu, i bilis per la boca) la trobem  a l’editorial de El País d’avui, una vergonya del periodisme de part, una evidència d’haver perdut els papers definitivament, una sentència d’autocondemna.

En tota aquet aquelarre de la ràbia i l’odi tribal d’aquesta Espanya caïnita que continua sense trobar la porta de sortida del laberint on s’ha ficat, cal remarcar la ràbia patètica i còmica al mateix temps de l’inesgotable Rajoy, el que ahir va córrer per felicitar el triomf del Madrid a la lliga –el primer és el primer– i no ha deixat clar sinó va tenir un detall d’educació –segur que deu haver anat a col·legi de pagament– amb el seu odiat Sánchez per no molestar –així ha tingut els pebrots de dir-ho en roda de premsa– o per problemes d’agenda (!). Remarcant, això sempre, que no espera canvis en la correlació de forces (canvis, Rajoy?, què són canvis?) i que el que cal és mantenir la unitat d’Espanya (allò que Franco li recomanava al Rei agafant-li la mà en el llindar de la mort)

Si més no –perquè ja veurem què passa els dies que vindran– el terrabastall d’ahir en el PSOE ha servit perquè ensenyessin el llautó una bona colla de dropos i el tàndem Farreras-Pastor esdevinguessin els reis del mambo. Quina ràbia, no?

 Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La teoria de l’agent doble

A part de l’impagable i emocionat discurs de Rajoy des del balcó de la victòria –“…me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones… Bien, oye, hemos ganado…, oye, es verdad…”– i de la convicció que Espanya per essència, història i idiosincràsia és de dretes i que, majoritàriament, ha interioritzat la doctrina d’aquella assignatura demolidora del meu batxillerat que es deia FEN (Formación del Espíritu Nacional), els col·legues de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern, entre partida de dòmino i carajillo de rom Pujol, obvien l’eliminació de la Roja i parlen de que Catalunya, pel que es demostra en les dues darreres conteses electorals, és cada cop més diferent i sobre tot, i això és el que m’apassiona i el motiu d’aquest modest post, parlen de la suggestiva teoria de l’agent doble en el cas de les converses gravades entre el ministre Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.

Fa dies que en Rosselló, un jubilat que va ser a Convergència des dels anys de la fundació i empedreït lector de novel·les de John Le Carré, tot s’ha de dir, ens dona la murga amb la teoria de l’agent doble que volia portar a la ruïna al pobre Fernández, el ministre de l’interior, i a tot el Partit Popular, posant-li paranys constants que els deixessin en evidència i provoquessin l’escàndol definitiu que els fes plegar a tots.

Segons Rosselló, en Daniel de Alfonso era un doble agent. Un patriota català, un home d’absoluta confiança d’Artur Mas, que es veu que el va posar, i director a l’ombra de l’ACI (Agència Catalana d’Inteligència), inexistent oficialment però que ja funciona en la part obscura del Govern,  dins de l’àmbit de les estructures d’estat que s’estan posant en marxa sense fer soroll i mig d’amagatotis.

La teoria de l’agent doble que propaga en Rosselló, a partir de les extenses converses que va publicant el digital Público, ve a dir que De Alfonso li va deixar anar munició per tal que el ministre, amb l’ajut de fiscals, jutges i equips especialitzats policials d’investigació i, per suposat, la complicitat d’uns quants periodistes de la caverna, el nom dels quals citen amb claredat meridiana, anés ficant la pota una vegada darrera l’altra. Que li va deixar anar corda, molt corda, perquè s’entortolligués i es pengés ell mateix. De fet, l’embolicada que li va fer amb el cas dels presumptes milions a Suïssa de l’alcalde Trias, que va deixar el ministre amb el cul a l’aire, n’és una bona prova de per on anaven els trets. I les intrigues que li filtrà sobre Convergència. I la presumpta prevaricació d’Homs. Tot plegat, indicis molt febles per tal que la gent del PP i acòlits la vessessin públicament. És la clàssica estratègia de l’agent doble, m’insisteix el meu interlocutor en acabar el segon carajillo.

–No et sembla exagerada –justifica en Rosselló– aquesta permanent afirmació d’espanyolitat per part del cap de l’Oficina Antifrau? Oye, que yo soy español, repeteix a les gravacions. Es tracta d’un recurs molt típic dels agents dobles.

No m’acaba de fer el pes, li dic. De Alfonso és madrileny. A més, el tracte amb els parlamentaris catalans va ser molt fatxenda.

–No et confonguis –manté en Rosselló–, De Alfonso és jutge i fa servir un to professional característic dels jutges espanyols. I pel que fa a l’origen no català, el General Villarroel, tot i haver nascut a Barcelona, era d’origen gallec, i Carod Rovira, fill de guàrdia civil, era d’origen familiar aragonès, i el president Montilla es nascut a Iznájar. Els patriotes catalans neixen on volen, com diu l’acudit. A més, Daniel de Alfonso va ser condecorat pels Mossos d’Esquadra, la nostra policia. Tot  i sabent que era el seu suïcidi professional i el final del seu futur com agent doble, De Alfonso ha preferit fer l’últim servei a la causa sobiranista lliurant les gravacions i aixecant l’estora. El que jo et dic, un patriota.

Concloc que al Rosselló se li ha anat la pinça. L’acudit va sobre els bilbaïns, penso, però m’ho callo. I no deixo de pensar en l’àngel Marcelo que sempre ha tingut cura del ministre, com és ben sabut, i en les eleccions del diumenge li va afegir un grapat de votants a Barcelona.

En fi, la teoria del doble agent és una anada d’olla, una xorrada de cafè, una especulació de jubilats ociosos, però…, mola, eh?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , , ,

Si fos independentista

Si jo fos independentista, la qual cosa o la contrària no tindria perquè explicar enlloc ni a ningú i molt menys en aquest blog que està pensat per a la vida contemplativa i no per a la vida activa, combatent i reivindicadora… Deia que si jo fos independentista, i, especialment, independentista de l’última o penúltima fornada, fervorosament devot de l’estelada, soci cotitzant de l’ANC i amb plaça fixa a totes les manifestacions orgulloses i multitudinàries de l’Onze de setembre, els asseguro que no ho seria per causa del Partit Popular, com ha culpat amb ironia Miquel Iceta en dir que el PP genera independentistes: Ja sé que el PP, en el seu afany de fabricar independentistes… etc.”.

A mi, personalment i sense conèixer-lo massa, Miquel Iceta em cau bé. Em cau bé quan balla, quan parla, quan pensa… No vull dir que hi estigui necessàriament d’acord, vull dir, simplement, que em cau bé, que podria compartir a gust un dinar amb ell (cosa que no em passaria amb la majoria de polítics de l’Olimp actual), però en el cas de la meva hipotètica immersió en l’independentisme, desenganyis Miquel, el Partit Popular no hi tindria res a veure. Més aviat m’hi hauria empès el Partit Socialista.

En la qüestió de l’encaix, quan encara es parlava majoritàriament d’aquesta possibilitat que ha esdevingut utopia, jo no me’n refiava gens del Partit Popular perquè la concepció que sempre han tingut d’Espanya és la de l’Espanya castellana, conservadora, apostòlica i desbordada de caspa –sigui dit sense acritud– però, per si hi havia algun dubte en descobrir que l’Aznar parlava català en la intimitat ni que fos una conversa sobre les armes de destrucció massiva, les de “mireu-me els ulls, us estic dient la veritat”, la campanya que van endegar a propòsit de l’Estatut els va deixar prou retratats per sempre més.

El Partit Socialista té l’estigma inesborrable del jacobisme, però, temps era temps, quan el PSC catalanista hi tenia pes i les coses no anaven tan crispades semblava que…, potser algun dia…, si els barons no toquessin tant els…, i així passaven els anys i els lustres i les dècades, i qui dia passa anys empeny, i anar fent la viu viu…, fins que va arribar la crisi i les costures, que només estaven embastades, van petar.

I és que si jo hagués esdevingut independentista de l’última o de la penúltima fornada, gent tant significativa i catalanofòbica com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, José Luís Corcuera o Susana Díaz haurien estat causa activa de la meva decantació.

Però ara –digueu-me pessimista– arribem tard i és mal moment per a tot. Per a ser independentista, que mentre alguns membres de Convergència s’han carregat la honorabilitat del moviment popular i la CUP s’ha endut per endavant la transversalitat, ERC s’ha mirat obsessivament el melic amb el convenciment de ser ells els vertaders i únics salvadors de la pàtria. Mal moment, també, pel socialisme en davallada, que no ha sabut fer els deures i ha anat perdent llençols a la bugada, desprestigiat per les portes giratòries, els eres andalusos i un discurs estereotipat i poc engrescador del líder estatal, malgrat les últimes manifestacions en el sentit d’establir un pacte polític amb Catalunya –cas de governar, es clar, que aquesta és l’altra– que signifiqui deixar constància, en el text d’una futura constitució espanyola modificada, el reconeixement de la seva singularitat i que això representi una millora pel seu autogovern, la qual cosa, encara que aniria per llarg, molt llarg, ha fet trempar Miquel Iceta al mateix temps que ha posat en alerta al PSOE andalús, que més li valdria que s’amoïnés per la seva rereguarda assetjada pels jutjats, i ha fet posar dels nervis al president de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page. I mal moment per allò que en diuen “el gran pacte”, tant si és a dos com a tres bandes, perquè és el que té menys capacitat i interès d’afrontar políticament el problema de l’encaix. I es que, no ja si fos independentista, sinó, simplement, si jo fos català, estaria políticament desolat, però no desolat a la francesa, que ho fan servir com expressió retòrica, sinó desolat-desolat, desesperançat, irremeiablement exhaust.

Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. O, en el millor dels casos, com diuen a Madrid, “a buenas horas mangas verdes”.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , ,

La mà que gronxa el bressol

No estic d’acord –gens d’acord– amb que, si no li fas la gara-gara a Arnaldo Otegi, en el seu arrogant passeig per Catalunya, li estàs fent el joc al PP i Ciudadanos. Parlo per mi, però n’estic fart d’estratègies de polítics de perfil baix que quan ja no poden jugar al patètic “i tu més” fans servir el prepotent “si no estàs amb mi, estàs contra mi”. Menys messianisme de salva pàtries de pa sucat amb oli i més rigor en les conductes. Menys populisme i més intel·ligència.

Otegi ha vingut a Catalunya de la mà de la CUP per a ser batejat en les aigües del Jordà de l’independentisme català, abans d’emprendre el camí cap a la lehendakaritza (que no té fàcil, per això els últims i els propers moviments). Ho ha fet en el Parlament davant, i amb el suport, d’un bon nombre de polítics del país que, sota la influència de les gabrieles, han donat la impressió d’estar d’acord amb la notòria recepció oficial.

Ja té bemolls que després de tants morts inútils com ha provocat l’anomenat conflicte basc, vingui ara un dels seus pròcers a explicar que la via que convé és la catalana i n’hi hagi que aplaudeixin amb les orelles mentre els hi cau la baba.

Ja té bemolls que després de tants menyspreus envers Catalunya per part del món abertzale, que ens consideraven tous i pactistes, ara, el nostres prohoms, es mostrin enlluernats –per fi el bascos ens estimen, hosanna!– en rebre el seu interessat suport. M’ha semblat llegir, no sé on, que David Fernàndez, que és un polític que abraça bastant i prou significativament, en abraçar Otegi ha dit que era l’abraçada de tots els que havien acudit a la cita.

Ja té bemolls, també, que els de la bancada del davant aprofitin la circumstància per treure el santcristo gros del victimari  terrorista –en aquest cas la germana de Miguel Ángel Blanco– i oficiïn un sacramental electoralista apel·lant a la memòria dels assassinats pel terrorisme basc, tenint en compte que quan es parla de memòria històrica xiulen i miren cap un altre cantó. I parlant de xiular i del PP, recordo que a l’acte d’homenatge que, a Madrid, li van dedicar a Miguel Ángel Blanco, quan Raimon –solidari i benintencionat– va pujar a l’escenari i es va posar a cantar en català la xiulada va ser monumental. Perquè cantava en català!!!

Vist des de fora –des de fora de l’entrellat polític, vull dir– l’acte del Parlament del matí d’aquest dimecres és una marcada de paquet de la CUP. Com ho va ser el cop de peu al cul de l’Artur Mas. Com ho serà l’aprovació dels propers pressupostos de la Generalitat amb l’augment d’impostos que ha proposat Junqueras. Com ha estat el vet a algun nom suggerits per Collboni en integrar-se en el govern de la ciutat de Barcelona.

La CUP no és una aventura jove, comunista i pintoresca. La CUP fa política de veritat. La CUP té una estratègia i uns objectius clars. La CUB –poca conya– és la mà que gronxa el bressol.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Le jour de gloire est arrivé!

Observo a la xarxa una campanya incipient de rebuig, per part del personal, en contra de la tramesa als domicilis particulars de les paperetes per a les eleccions del mes de juny. Que ja les agafarem quan anem a votar. Que aquesta milionada de calers que costa l’inútil mailing té més lògica gastar-lo amb altres necessitats públiques més prioritàries. “Els partits que deixin paperetes de propaganda electoral a la meva bústia –diu el missatge que es pretén viralitzar–  quedaran automàticament fora de les meves opcions de vot”. Hi estic d’acord. Deixem-nos estar de litúrgies electorals reincidents i fatigoses i anem per feina.  Els partits polítics que tenen opcions ja han mostrat sobradament el llautó, els oracles preveuen que els resultats seran semblants –escó amunt, escó avall– i, en general, es té una sensació de contaminació político-atmosfèrica que fa la vida quotidiana irrespirable.

Però en contra d’aquesta sensació de fartera que noto al meu entorn, jo he de dir que a mi m’agrada anar a votar. Reflexionar ben profundament el dia abans, escollir la papereta, repetir-te una i altra vegada “n’estàs segur?”, ficar-la dins del sobre, introduir-lo a l’urna, ni que sigui tapant-te el nas, després que t’hagin comprovat la identitat, sortir cofoi amb aquella sensació d’haver acomplit el teu deure de ciutadà i demòcrata de tota la vida, parlar del temps tot saludant els veïns amb qui coincideixes a la porta del col·legi electoral, anar a comprar el braç de gitano de crema, dinar amb la família i, al vespre, verificar com les enquestes i els ulteriors sondeigs no l’encerten i, un cop vistos els resultats després de l’escrutini final, comentar les cares de circumstàncies que posen gairebé tots els líders polítics implicats i, en general, sempre guanyadors. No és el meu cas, malauradament, però si, a més a més, ets creient i abans d’anar a votar has oït missa i li has demanat al Senyor que t’il·lumini i després comproves que han guanyat els teus, com no podria ser d’altra manera, l’alegria ha de ser immensa.

Si no costés tants calés de la nostra butxaca, no m’importaria gens anar a votar ni que fos un cop el mes, de tant que m’agrada participar a la gran festa de la democràcia, que en diuen a la tele. Però participar en consultes necessàries i útils per a la ciutadania, no com aquestes del 26-J, que es produeixen a causa de la incompetència dels professionals que no han estat capaços de guanyar-se el sou i ens fan pagar a tots la seva imperícia. En un cas com aquest jo aniré a votar, que no me’n perdo ni una, però del Rei cap avall, vull dir el Rei i sa casa reial, diputats i senadors i tot el que penja, haurien de retallar-se voluntàriament la meitat de la setmanada i de les dietes i de qualsevol altre complement d’aquests sis mesos perduts per a pagar bona part de la nova cita electoral, sobre tot si la segona votació, com aventuren, deixa les coses semblantment a la primera i per fi acaben muntant el gran pacte PP-PSOE-Ciudadanos pel qual volen i dolen els qui de veritat manen i remenen les cireres aquí, a Europa i al món mundial. Es que, a més, la cosa que els importa, el problema polític que més els preocupa i que els posa dels nervis, a ells i a la major part de l’electorat espanyol, no és la corrupció, encara que sembli mentida, sinó el conflicte amb Catalunya. I aquí estan fonamentalment d’acord, amb poques i aïllades excepcions, en que la manera d’enfocar-ho és amb el menysteniment i la inacció. La fòbia al catalanisme de qualsevol mena –del nacionalisme del peix al cove al sobiranisme més radical– és insalvable i serà l’excusa final per a justificar el gran pacte, sense els escarafalls de les eleccions recents. I si algun dels implicats se l’agafa amb paper de fumaralgun socialista, posem per cas– i aixeca el dit, l’aparell del seu partit el triturarà. Poca broma.

Pel que sembla i em temo, tot està donat i beneit, i si els números encara no surten com Déu mana, es parla ja de la possibilitat d’una tercera convocatòria electoral… En fi, a mi no m’importa massa, ja he manifestat el meu fervor demòcrata per les comtesses electorals, però si no és el cas i n’estan fins el capdamunt de polítics i politiqueria facin el que un amic de Madrid en diu “Operación: Que Dios reparta suerte”, que consisteix en anar al col·legi electoral el dia d’autos, agafar una papereta de cada partit –sí, sí, incloent el Partit Animalista, el Pirata, la Falange, etc.­– ocultar-se a la cabina, barrejar-les ben barrejades, escollir-ne una a l’atzar i, sense mirar, ensobrar-la, ficar-la a l’urna i sortir al carrer amb cara de satisfacció cantant La Marsellesa. Ja saben:

Allons enfants de la Patrie
Le jour de gloire est arrivé!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,