Tag Archives: President Puigdemont

Manual del bon català desobedient

Esperonat per la persistència desobedient de la jova alcaldessa de Berga, que es veu que dues vegades es va negar als requeriments del jutge fins que els Mossos la van anar haver d’anar a buscar a casa, segons els uns de matinada i amb traïdoria, segons uns altres a les 8 del matí, quan la gent que treballa ja està llevada, i la Terribas i el Basté ja t’estan persuadint, per tal que declarés sobre la penjada d’estelades a l’Ajuntament en les jornades electorals, i que un cop feta la compareixença ha explicat al centenar llarg de congregats a la sortida del jutjat que el que ha patit ha estat en realitat “un atac antidemocràtic contra tot el poble català”…

Enardit per la decisió del regidor de la CUP de Vic de no presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional que l’havien citat en qualitat d’investigat (fa quatre dies se’n deia imputat) per un suposat delicte de sedició…

Arengat pel gest desobedient del regidor de l’Ajuntament de Badalona que va estripar públicament la fotocòpia de l’ordre del jutge que prohibia que els empleats municipals treballessin durant la festivitat del 12 d’octubre…

Emocionat per la ràpida i solidària resposta del President Puigdemont, la presidenta Forcadell, l’Alcaldessa Colau, la portaveu governamental Neus Munté, entre molts altres, de recolzament i suport a l’alcaldessa Venturós…

Comprensiu amb l’USPAC, el sindicat del Mossos, quan expliquen que ells estan “per a complir i fer complir les lleis, les quals no són dictades per nosaltres”,  i que lamenten trobar-se al mig d’una batalla política entre diferents estaments, que si per ells fos no anirien a detenir càrrecs electes però que la desobediència en el seu cos comporta sancions molt importants de feina i sou…

Estupefacte per la comparació que es vol fer de la detenció de l’Alcaldessa Venturós amb la cançó emblemàtica de Maria del Mar Bonet i Luís Serrahima “Què volen aquesta gent?”, quan aquesta s’inspirà en el cas de l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro que quan van anar a detenir-lo a casa seva la policia franquista, de matinada, va saltar (o el van fer saltar) per la finestra des d’un sisè pis i va morir…

Confós per no tenir clar fins a on hem de desobeir i a qui, en aquest llarg i fatigós camí cap a la victòria final, demanaria humilment a qui li correspongués fer-ho (i no estic parlant del senador i ex-jutge Vidal, que prou escarment es va endur l’altra vegada), la redacció d’un concís i diàfan “Manual del bon català desobedient”, que es podria regalar amb tots els diaris d’un diumenge, encartat, i penjar a una web específica amb traducció als dos-cents idiomes que es parlen a Catalunya.

Però no un tutorial segons els criteris partidaris de la CUP (no per favor), o d’Esquerra o dels Comuns o del Demòcrates Europeus però Catalans o de qualsevol altre partit, no, sinó una publicació d’un estament supra-partits. Publicació del Govern, posem per cas, o, si temen que els puguin engarjolar, de l’ANC o Òmniu Cultural, gent patriòtica, en qualsevol cas, disposada al sacrifici i a la immolació (figurada, es clar).

Ens cal un manual de conducta desobedient per saber, en primer lloc, fins on cal arribar. Si es tracta d’una desobediència de la punteta només, o sigui, perquè es vegi el gest i en parlin els diaris i les teles, però després s’agafen advocats i es contesten les preguntes de totes les parts i es busquen coartades i excuses que et salvin d’una condemna, qui sap si de presó i/o inhabilitació, o bé una desobediència fins al final, ficant-la sencera, que es diu, i ben endins, passi el que passi i peti qui peti. Això ens ha de quedar ben clar als ciutadans de Catalunya.

Cal deixar també molt clar a qui afecta el comportament desobedient: A tota la ciutadania sense exclusions per raons d’edat o sexe? Només als càrrecs electes? Als assessors dels càrrecs electes, també? Als funcionaris? A tots els majors d’edat? Als clergues, frares i monges? Als pensionistes i semi pensionistes? Als immigrants amb papers? Als sense papers?

La desobediència es obligatòria o opcional? Es pot desobeir a tot el que et roti i quan et roti o només el que determini un jutge espanyol? I si, encara que vingui d’ell, el requeriment està escrit en català normatiu? Ens podem saltar les senyals de les autopistes i carreteres que depenen del Ministeri? I la Guardia Urbana entra dins dels estaments desobeibles donat que alguns alcaldes l’ha menystinguda bastant?

Un altre capítol molt important que cal deixar clar en el manual –que cada cop trobo més imprescindible si hem d’anar amb pas ferm i el cap ben alt cap on diuen que hem d’anar– són les sancions a què ens exposem en funció del què desobeïm. Estem parlant de multes? De presó amb fiança? De presó sense fiança?

La desobediència civil no es pas un tema senzill de gestionar perquè sigui realment eficaç i no serveixi només per a collonades sense repercussió real en la vida dels ciutadans i en el futur seriós d’un país. Perquè sigui així és qüestió de tot o res, d’arribar fins el final o deixar-ho córrer. Que no tot es redueix a fer voleiar estelades i cridar in-inde-inde-penden-cià el minut 17’14” dels partits del Barça. Que amb la punteta no n’hi ha prou. I no veig jo que, avui per avui, excepció feta dels antisistema per sistema, i caldria veure’ls en situació límit, estigui la gent massa per la feina. Em sembla. O potser m’equivoco.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

Mentre el recentment investit president Rajoy va taral·lejant gairebé inconscientment “no es no” amb la cantarella del “Black is black” de Los Bravos tot contemplant les despulles escampades després de la batalla… Mentre la Sexta de Farreras i companyia es freguen les mans en veure garantida la continuïtat del seu permanent i particular “Sálvame” del politiqueig més barroer… Mentre el  PSOE, després de la immolació sense tenir garantit el paradís, continua buscant la quadratura del cercle… Mentre el PSC esmicola per enèsima vegada les possibilitats per a decidir –perdó pel verb, se m’ha escapat– què volen ser quan siguin grans… Mentre Susana Díaz desapareix una estona, discretament, per agafar aire… Mentre Pedro Sánchez, després de quedar-se descansat, empren amb més moral que l’Alcoià la travessa del desert en mig d’allò que es deia, quan els toros estaven autoritzats, divisió d’opinions i l’estigmatització, ja sense matisos ni contemplacions, d’El País i altres col·legues de la comunicació…  Mentre Fernández Teixidó –Fernández Teixidó, l’home que ho va ser tot al CDS de Suárez, un cop defenestrat Suárez!– i el marit d’Inés Arrimadas –disculpin, que ara no em ve el nom al cap– volen refer la Convergència de l’etapa pujoliana, o sigui, autonomisme i peix al cove… Mentre Gabriel Rufián disfruta de las seva coronació mediàtica després del terrabastall de l’altra dia al Congrés, on va repartir a tort i a dret (a tort sobre tot, més que no pas a dret) fent servir aquella recepta oratòria que als moderns els ha fet posar dempeus, entusiasmats, per la suposada novetat d’aproximació a la fórmula twiter, mentre que els que venim de lluny li exigim més –no en el contingut, que això és de la seva incumbència, sinó en la forma– perquè vàrem créixer amb el llibre de Thomas Kempis “Imitació de Crist” del segle XV, que feia servir el mateix sistema de reflexions contundents i curtes, ens vam repassar el “Camino”, escrit amb el mateix estil, d’Escrivà de Balaguer, vàrem riure, en la mateixa línia, amb la paròdia “Autopista” (i les seves seqüeles) que va publicar Jaume Perich i, fins i tot, els que tenim més memòria i edat, recordem dintre de la mateixa ona, un espai que feia per la ràdio Armand Matias Guiu, l’escriptor humorístic autor dels “Diálogos para besugos” o el contes infantils radiofònics “Tambor”, i que el titulava “Matiadas”, per la qual cosa la pròxima actuació de Rufián al Congrés, si vol mantenir el nivell de popularitat i controvèrsia, si vol continuar essent el rei del mambo, l’ha de fer rapejant, es a dir, rodolins i ritme sincopat… Mentre això ha anat passant a Espanya, a l’Espanya conceptual, aquí els catalans anem per feina, de cara a barraca: ara ve Nadal! Ho sabem perquè la família Alòs Pla, li ha lliurat al President Puigdemont la seva primera figureta de fang amb el cul enlaire i la seva corresponent deposició, fabricada a l’obrador artesanal que regenten a Torroella de Montgrí. Jo no sabria quina cara posar en una circumstància com aquesta. Ni per part del President ni per part dels artesans.

–President, és un honor lliurar-li la seva efígie com a primer caganer del país.

–Ah, moltes gràcies. Els felicito, no m’he vist mai mentre evacuo però tinc la impressió que he quedat molt bé.

–I molt elegant, senyor president. S’ha fixat en els detalls? El vestit negre…, la camisa blanca…, la corbata amb l’estelada… I el culet, ha vist quin culet? I de l’excreció que ens en diu? Ni molt gran, ni molt petita, amb el tirabuixó ben treballat. La veritat és que la caca és el que més cuidem, no voldríem pas que ningú se sentís menystingut per aquest detall.

Tinc entès que els ceramistes també han fet les figuretes caganeres de Clinton i Trump pensant en el mercat americà que, diuen ells, significa gairebé el 50% de les seves vendes per internet. Es per això que consideren el caganer una icona de la cultura catalana i han demanat el suport institucional del Govern per aconseguir-ho.

Mirin, sincerament, em fa basarda l’escatologia. Mai m’ha fet cap gràcia la figura del caganer. M’avergonyeix aquesta obsessió catalano-nadalenca per la cagalera: que si fer cagar el tió, que si el caganer. Em nego a donar suport a aquesta figureta immunda com a icona cultural del país. Entre moltes altres collonades, tradicions com aquesta em fastiguegen el Nadal. Com també la figura –d’introducció molt més recent– de la Grossa. Aquell cap gros abominable amb el que mai aconseguiran implantar massivament la loteria catalana perquè l’únic que et dona són ganes de fugir (o de llençar-te pel balcó si t’agafa en hores depressives).

Per acabar d’alegrar-me el dia he entrat a la pàgina web dels artesans de Torroella de Montgrí (em poden dir masoquista). I l’he trobat: el caganer de la Grossa, no m’ho invento. Setze euros i el tindran a casa. Bon Nadal!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,