Tag Archives: PSC

La febre groga

L’estupidesa humana és il·limitada, i per tant, la de la caspa espanyola, alumna avantatjada a l’acadèmia universal de l’estupidesa, pot arribar a assolir cotes vergonyoses de ridícul.

Després de l’èxit coral obtingut pel “A por ellos, oé” i del paradigma de la trencadissa de la contrareforma política aconseguit amb l’aplicació de l’article 155, ara, de cara a les eleccions marianes del 21 de desembre, el boicot va més enllà dels productes catalans o dels que ho semblin, i arriba

, en l’apoteosi del paroxisme surrealista, al color groc, la utilització del qual en forma de llaç a la solapa o al pit, s’ha convertit en emblema de la reivindicació de la llibertat per els presos de consciència engarjolats per la jutgessa Lamela.

Per extensió, per psicopatia i per set de venjança, el color groc s’ha convertit en l’enemic públic –i immaterial– número u de la fe unionista. I la inquisició s’ha posat en marxa: A por ellos, oé, que van de groc!

Aquest festival del despropòsit va començar quan la Junta Electoral Central, a petició del PSC, va prohibir que els integrants de les meses electorals, exhibissin el llacet groc en la seva pitrera. Normal, escolti. Si els nois i noies del PSC consideren just, equitatiu i saludable que Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i els Consellers cessats per la rauxa purificadora del Partit Popular es podreixin preventivament a la presó, és lògic que impedeixin per tots els mitjans al seu abast que la gent s’expressi a favor de la llibertat dels mateixos, només faltaria. El contrari seria contradictori i, probablement, democràtic.

I llavors, com a feres atretes per l’olor de la sang –ui, perdó, senyora presidenta, retiro això de feres, ha estat un lapsus, un arrauxada, mil disculpes, senyora presidenta– els regidors del PP i Ciutadans de l’Ajuntament de Barcelona han exigit al Consistori que elimini la llum groga de la il·luminació nadalenca, la de les façanes dels edificis i la de les fonts lluminoses de Montjuïc i semblants. “Ja n’hi ha prou de posar Barcelona al servei de la independència” ha exigit Fernández Díaz, mentre Carina Mejías ha promès denunciar el groc a la JEC.

Però dedueixo que encara queda molt per fer en aquesta croada contra el groguisme que ens envaeix i, pel que sembla, ens corroeix. Tenim els semàfors, que cada vegada que passen de verd a vermell reivindiquen amb el seu fulgor o intermitència la llibertat dels presos de consciència. Hi ha els taxis barcelonins, benvolguts Díaz i Mejías, una provocació permanent del sedicionisme i, si m’apuren, fins i tot de l’anarquisme, per la seva combinació amb el negre ( “bandera negra al cor“, ¿se’n recorden?). I, després, ¿què dir de les banderes espanyoles que pengen de tants pals oficials i balcons particulars de la zona alta? ¿I de les senyeres, soles o estelades?,¿què hem de fer amb el groc de tantes i tantes banderes onejant al vent? Eliminem el nefast groc dels estendards i reconvertim-les en banderes rojes, què cony !. D’aquesta manera donarem per fi carta de naturalesa a un dels postulats característics de l’espanyolitat d’ahir, d’avui i de sempre: “Espanya antes roja que rota”. I per abreujar, no parlem de les llimones, ni de les pinyes, ni dels plàtans, ni dels ous ferrats , però, i de la crema catalana? ¡M’oblidava de la crema catalana, les postres nacionals! És que cada cullerada que ens empassem significarà una comunió de llibertat per als presos polítics. Redéu, això és un no viure! Perquè, com vostès saben, hom, o sigui, jo, és una fashion victim, ho reconec. Segueixo els consells dels màxims gurus de la moda (encara que no ho sembli) i, per exemple, Trendencias.com, una de les meves guies on line preferides, advertia que el color favorit de les instagrammers per a la temporada és el groc. “La febre per aquesta tonalitat s’ha expandit i a hores d’ara podríem parlar de pandèmia –reprodueixo textualment–. Però lluny de ser una cosa dolenta, aquest ens demostra que no atrau la mala sort, tan sols a l’estil i al savoir faire “.

Ho sento pel PSC, Ciutadans i PP, i per la feina que els portarà als de la Junta Electoral Central, però com la moda és la moda, i això no hi ha qui ho pari, ja veig les meses electorals envoltades de gent amb bufandes, o fulards, o corbates, o jerseis, o camises, o gavardines, o faldilles, o botes o caçadores o abrics d’un groc refulgent, enlluernador, que per ells mateixos cridaran amb més força i rotunditat “democràcia” i “llibertat presos polítics” que no pas els pocs centímetres de cinta groga al pit que s’ha perseguit obsessivament. Quan treball que se’ls acumula als piolines requisant roba groga!

I això no té res a veure ni amb la independència, ni amb la república ni amb el procés. Això serà, exclusivament, un bram de llibertat.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La nàusea

Que difícil és surar en mig d’aquest bassal putrefacte. A vegades, massa vegades, em pregunto com ha estat possible arribar fins aquí, com ens hem deixat ensarronar d’aquesta manera tan vil, com hem fet veure, per indolència o per comoditat, que no notàvem la sentor d’una hora lluny, com hem prestat la confiança a delinqüents, corruptes, cínics i mentiders d’aquí i d’allà, com ens hem resignat amb el que hi havia sense que ens vinguessin arcades?
Per mandra? Per por a perdre el poc que ens quedava o que un excés de fulls de reclamacions tornés a fer brandar el soroll de sabres i retornéssim al futur imperfecte, al deja vu? Perquè els anys obscurs ens van acostumar a abaixar el cap i acceptar la fatalitat i aquesta resignació s’ha perpetuat en l’ADN? Perquè, reconeguem-ho, som una colla de babaus que hem acceptat de bon grat combregar amb rodes de molí?
Escric de matinada amb un sentiment de frustració infinit. Els esdeveniments d’aquests dies em depassen, els titulars em deprimeixen i la sensació d’irreversibilitat se m’apodera i m’enfonsa en el pou de la derrota. Les converses punxades que sento o que llegeixo, independentment de si són anul·lades pel clàssic defecte de forma, expliciten una corrupció sistèmica que només una impossible revolució a sang i foc podria eradicar. I m’entra la por, aquella cagalera que t’agafaria quan, després de temps i temps de buscar-la, t’adonessis que al laberint s’havien oblidat de fer-li la porta de sortida.
Aquesta actitud arrogant, encara, dels que manen, malgrat que la merda els arriba fins al coll, fent veure que la cosa no va amb ells, i ara!, quatre tumors que hem extirpat quan en realitat la metàstasi s’ha estès irreversiblement. Aquest contuberni galdós entre poders executiu i judicial, antítesi del tarannà democràtic, amb la col·laboració sota ma d’un nombre decisiu de policies deshonestos. Aquesta opció impossible de la bancada del davant, també ben classificada en el campionat de l’enredada, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa amb la tossuda obsessió d’entronitzar una líder submisa i rància, complaent amb l’aristocràcia del partit, idònia perquè res canviï. Aquella declaració inversemblant d’un expresident, no sé si mentider o beneit, intentant explicar que el PSC rebutja Susana Díaz perquè és dona i andalusa (quins collons!). Aquesta parella amiga de l’imputat “compi-iogui” que perd glamour i autoritat moral per les costures, a la parentela de la qual ja tothom s’hi veu en cor d’escarnir però ningú d’acomiadar-los. Aquest ingrés a la presó de l’hereu de la gran família simbolitzant el principi del fi de l’ensarronada, del gran frau que s’ha endut per endavant la confiança de tanta gent de bona fe, complementat pel judici del cas Palau i les confessions del cas Pretòria que ha fet palès un dibuix colpidor i vergonyant dels feliços anys del peix al cove, l’hàbil maniobra de distracció del pujolisme. Aquest horitzó ignot, indesxifrable, en el que serem tan feliços que ens afartarem d’anissos fins a no poder més, del que tothom en parla meravelles per tal que la tropa no perdi la moral però que fora de càmera ningú et sap explicar ni quan ni com amb la temença que els negres núvols que s’hi albiren no siguin el preludi de la gran tempesta de la decepció i la posterior i frustrant desfeta.
Rebolcar-me en tot plegat, donar-hi voltes i més voltes buscant-hi sentit, m’angoixa. Segur, tinc un mal dia. No pot ser tot tan apocalíptic com em sembla aquesta matinada d’insomni. No potser que ens hagin donat tant pel sac… Per acabar-ho d’adobar només em faltaria que m’asseguressin que el referèndum ja no es farà. Que es convocarà, sí, que el prohibiran, també, i que davant de la impossibilitat malgrat els esforços ingents del Govern, i les cares adolorides de sorpresa que posaran tots, s’optarà per suspendre’l i anar de pet a unes noves eleccions… Autonòmiques.
Au, vinga!
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Si ells tornen, tu no hi vas… o sí?

Ja som de ple a la campanya electoral, segona edició. Doble deja vu: el de sempre i, a més a més, el que fa referència al passat 20 de desembre. Un deja vu bastant calcat, per cert. Que les llistes han sofert poc moviment. Algun sí, entre descobriment de noves presumptes corrupcions, sacsejos interns de cadires en alguns partits i alguna vicissitud menor, les segones fileres han acusat un petit sotrac, poca cosa, però, si fa o no fa, són els mateixos els que ens convoquen que els votem a les urnes. Els responsables màxims de fer-nos perdre el temps i els calers. Els guionistes del culebrot més inútil de la història de la nostra defectuosa democràcia. Els incapaços de complir amb la feina encomanada. Els trincadors d’un sou injustificat i apa som-hi, que no ha estat res. Els més inútils que podíem trobar. Els més egòlatres i superbs.

No em val l’excusa del jo ja volia però amb el d’aquí davant no hi ha res a fer. No em val l’excusa perquè tots, absolutament tots els que tenen alguna possibilitat d’influir en la política del moment, saben que escó més, escó menys, es tornaran a trobar amb una  geometria aproximada i els deures que no van fer tocarà fer-los ara o anar a una tercera convocatòria (no, si us plau, que ens mereixem una treva!). No em val l’excusa, penya d’aficionats, perquè en política, si es vol es pot. Com? Tenint clar el paper de servidor de la comunitat, pactant i cedint, sacrificant l’ego, la poltrona i el tortell, si cal, pel be comú.

Es possible que els professionals d’aquest negoci em diguin que, al cap i a la fi, la culpa la té la ciutadania per haver votat com ha votat, provocant aquest desori. Au, vinga. Primera lliçó: En democràcia, ni que la vessi o es deixi seduir pel populisme i les impostures, el poble, per definició, té tota la raó. Perquè és el poble, els ciutadans, els qui tenen el dret a decidir (hòstia, com he vingut a parar a aquí? M’haurà traït el subconscient?). Un dia els parlaré d’un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, un capellà xusquero, desferra del franquisme, que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se” perquè, i si la majoria s’equivoca?.

La culpa, no li donin més voltes, la tenen els líders –i el que hi ha al darrere– de les forces polítiques decisòries i la seva incompetència palmària. I, són ells, ells mateixos, els que, lluny de fer-se a un costat o plegar i que vinguin uns que en sàpiguen, que segur que n’hi ha d’haver, tornen a presentar-se sense cap pudor ni símptomes de recança: “Ei, som els mateixos, els que no hem estat capaços, els que hem marejat la perdiu durant mig any fent-vos perdre un fotimer de pasta dels vostres impostos! Ei, tornem a ser aquí perquè confieu altre cop en nosaltres, colla de babaus! Ei, voteu-nos!”.

Em ve al cap aquella campanya que va fer el PSC a les generals de 2008, quan Carme Chacón va treure el triomf més rotund dels socialistes a Catalunya amb 25 escons, una campanya basada en l’estètica de “Reservoir Dogs” de Tarantino, amb un fons vermell, i l’ombra de Rajoy, Zaplana i Acebes, amenaçadora, vestits de negre, i el lema “Si tu no hi vas, ells tornen”. Doncs bé, si jo fos la majoria silenciosa, o, simplement, la immensa majoria, si tingués imaginació i traça, muntaria una campanya publicitària, ni que fos de memes virals, amb el mateix estil estètic de la famosa del PSC, amb les ombres amenaçadores de Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera i el lema “Si ells tornen, segur que tu hi vas?”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Si fos independentista

Si jo fos independentista, la qual cosa o la contrària no tindria perquè explicar enlloc ni a ningú i molt menys en aquest blog que està pensat per a la vida contemplativa i no per a la vida activa, combatent i reivindicadora… Deia que si jo fos independentista, i, especialment, independentista de l’última o penúltima fornada, fervorosament devot de l’estelada, soci cotitzant de l’ANC i amb plaça fixa a totes les manifestacions orgulloses i multitudinàries de l’Onze de setembre, els asseguro que no ho seria per causa del Partit Popular, com ha culpat amb ironia Miquel Iceta en dir que el PP genera independentistes: Ja sé que el PP, en el seu afany de fabricar independentistes… etc.”.

A mi, personalment i sense conèixer-lo massa, Miquel Iceta em cau bé. Em cau bé quan balla, quan parla, quan pensa… No vull dir que hi estigui necessàriament d’acord, vull dir, simplement, que em cau bé, que podria compartir a gust un dinar amb ell (cosa que no em passaria amb la majoria de polítics de l’Olimp actual), però en el cas de la meva hipotètica immersió en l’independentisme, desenganyis Miquel, el Partit Popular no hi tindria res a veure. Més aviat m’hi hauria empès el Partit Socialista.

En la qüestió de l’encaix, quan encara es parlava majoritàriament d’aquesta possibilitat que ha esdevingut utopia, jo no me’n refiava gens del Partit Popular perquè la concepció que sempre han tingut d’Espanya és la de l’Espanya castellana, conservadora, apostòlica i desbordada de caspa –sigui dit sense acritud– però, per si hi havia algun dubte en descobrir que l’Aznar parlava català en la intimitat ni que fos una conversa sobre les armes de destrucció massiva, les de “mireu-me els ulls, us estic dient la veritat”, la campanya que van endegar a propòsit de l’Estatut els va deixar prou retratats per sempre més.

El Partit Socialista té l’estigma inesborrable del jacobisme, però, temps era temps, quan el PSC catalanista hi tenia pes i les coses no anaven tan crispades semblava que…, potser algun dia…, si els barons no toquessin tant els…, i així passaven els anys i els lustres i les dècades, i qui dia passa anys empeny, i anar fent la viu viu…, fins que va arribar la crisi i les costures, que només estaven embastades, van petar.

I és que si jo hagués esdevingut independentista de l’última o de la penúltima fornada, gent tant significativa i catalanofòbica com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, José Luís Corcuera o Susana Díaz haurien estat causa activa de la meva decantació.

Però ara –digueu-me pessimista– arribem tard i és mal moment per a tot. Per a ser independentista, que mentre alguns membres de Convergència s’han carregat la honorabilitat del moviment popular i la CUP s’ha endut per endavant la transversalitat, ERC s’ha mirat obsessivament el melic amb el convenciment de ser ells els vertaders i únics salvadors de la pàtria. Mal moment, també, pel socialisme en davallada, que no ha sabut fer els deures i ha anat perdent llençols a la bugada, desprestigiat per les portes giratòries, els eres andalusos i un discurs estereotipat i poc engrescador del líder estatal, malgrat les últimes manifestacions en el sentit d’establir un pacte polític amb Catalunya –cas de governar, es clar, que aquesta és l’altra– que signifiqui deixar constància, en el text d’una futura constitució espanyola modificada, el reconeixement de la seva singularitat i que això representi una millora pel seu autogovern, la qual cosa, encara que aniria per llarg, molt llarg, ha fet trempar Miquel Iceta al mateix temps que ha posat en alerta al PSOE andalús, que més li valdria que s’amoïnés per la seva rereguarda assetjada pels jutjats, i ha fet posar dels nervis al president de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page. I mal moment per allò que en diuen “el gran pacte”, tant si és a dos com a tres bandes, perquè és el que té menys capacitat i interès d’afrontar políticament el problema de l’encaix. I es que, no ja si fos independentista, sinó, simplement, si jo fos català, estaria políticament desolat, però no desolat a la francesa, que ho fan servir com expressió retòrica, sinó desolat-desolat, desesperançat, irremeiablement exhaust.

Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. O, en el millor dels casos, com diuen a Madrid, “a buenas horas mangas verdes”.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , ,