Tag Archives: Puigdemont

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

El portentós passeig d’Artur Mas sobre les aigües

Dilluns passat al matí estava en les meves coses, que si una dutxa, que si una mica de tertúlia de fons a la ràdio, que si un esmorzar frugal i mitja dotzena de pastilles, perquè tenia una cita primerenca i no parava molta atenció , pendent d’anar de bòlit, als esdeveniments que s’estaven succeint al centre de Barcelona, entre Sant Jaume i els Jutjats. I llavors li vaig preguntar a la meva dona.
–S’ha produït ja el xoc de trens o alguna cosa?
–Crec que no, que encara no –em va respondre atenta a la marató processional de TV3– però crec que no hauries de perdre-t’ho.
Tenia raó. Encara que em va costar una mica de retard a la meva cita matinera em vaig asseure davant d’un cafè amb llet per contemplar el magnífic espectacle de masses i banderes que inundant el centre de la ciutat desbordava la pantalla entusiasmada de la cadena pública catalana. Un espectacular bany de masses per a les dues sopranos i el tenor, però sobretot, i això va ser el que més em va impressionar, el sorprenent miracle d’Artur Mas caminant sobre les aigües, rememorant aquelles imatges messiàniques que, encara que no el van portar a una victòria rotunda i esperada, sinó a un menyscabament de la seva hegemonia governamental, van il·luminar amb iconografia bíblica la campanya electoral de 2012.
Va ser un espectacle magnífic, gairebé èpic, majestuós, fins que els herois es van convertir en reus i van entrar al jutjat com uns presumptes delinqüents més i es van asseure a la banqueta. I allà es va acabar l’èpica i la revolució dels somriures. Allà Mas va perdre el do i va haver de nedar entre les aigües en lloc de mantenir-se miraculosament dret. Ho expliqui qui ho expliqui i ho vesteixi com se li acudeixi.
Vam tornar a la brutal realitat. A la judicialització de la política. A la mútua incomprensió. Al diàleg impossible. A la misèria humana i al marcat de paquet. Vam tornar a retrobar-nos amb tants anys perduts en greuges estèrils. Vam tornar a sentir com Aznar i González imposaven el seu criteri de “prietas las filas” i que ningú es mogui ni una mica d’on està. Vam tornar a la ficció dialogaire de la menuda Soraya, a la línia vermella de Puigdemont, a la petulància de Rajoy (amb un parell!) de vantar-se de no haver vist ni una sola pel·lícula de les que competien en els Goya (que cal ser mandrós per fer-ho i insensat per reconèixer-ho), a la constant apel·lació a la violència de les Gabrieles. Vam tornar a la insuportable quotidianitat que ens té per una banda acollonits per la permanent amenaça del xoc de trens i per l’altre cansats de tanta tensió, de tant joc brut, de tanta martingala, de tanta intoxicació pseudo-informativa, de tanta merda.
Que pleguin tots d’una puta vegada. Que s’emportin el que han rapinyat i que ens deixin tranquils. Els uns per casposos, tardofranquistes i tan ximplets que són incapaços d’entendre res ni d’exercir de polítics qualificats. Els altres per incompetents, pesats i tan eterna i bastament il·luminats que creuen que amb el truc de la pastanaga ens poden tenir perpètuament satisfets, excitats i en posició de combat.
Vull un país que no odiï ni sigui odiat. Un país que decideixi per si mateix i per majoria, sense necessitat de permisos superiors, el que desitja ser quan sigui gran. Un país format pels oriünds i pels que sense ser-ho senten que formen part del projecte comú. Un país de ciutadans que no són analfabets de la seva llengua i que coneixen i escriuen tantes com més millor de totes les arribades amb la tradició de l’acollida. Un país laic i socialment just i equitatiu. Un país que es guardi les seves creences religioses, les seves mantellines, les seves creus, els seus hiyabs i els seus chadors per a ús privat i a casa. Vull democràcia fins a l’extenuació i pau fins a l’avorriment. No sé però allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat trobo que tenia la seva gràcia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Qüestió d’accent

En aquells temps jo era un usuari convençut i fidel de la Blackberry. I encara ho seria, perquè no hi ha hagut teclat més pràctic i de resposta menys erràtica que el de la Blackberry, i és que, des que el teclat va esdevenir tàctil, incorporat a la pantalla dels telèfons mòbils, les clàssiques faltes ortogràfiques tan característiques i comunes de sms i whatsapps s’han mantingut en el seu vergonyós nivell, però els errors mecanogràfics s’han multiplicat exponencialment.

Haig de reconèixer que sóc un maniàtic gairebé malaltís de l’estètica gramatical. No suporto les faltes d’ortografia ni les de puntuació en els missatges que rebo ni en els comentaris que apareixen en els digitals (fins i tot en els de més pedigrí). Procuro ser curós i repassar abans de clicar l’enviar, perquè no hi ha res que traeixi més la imatge que dones i que et faci fer una bruta figura irreparable que un “a vingut” o un “amb sembla” al bell mig de la pantalla. I si, malgrat l’estricta i permanent vigilància, el dit em rellisca i el teclat de la pantalla tàctil em traeix, procuro demanar disculpes al receptor. Aquestes coses sempre s’agraeixen, perquè la gent valora els petits detalls culturals en un país de lletraferits, com aquest, i d’experts coneixedors de la nostra llengua natural.

És per això, per aquesta exigència filològica, que no em trobaran mai cridant, amb fervor i patriotisme, al costat d’altres conciutadans: “in-indè-in-de-pen-den-cià”. Per falta de fervor? No gens! Per mancança de patriotisme? Déu nos en guard! Ni que el cor m’ho demanés m’apuntaria jo a un crit tan gramaticalment calamitós. (Haig de dir que el cor meu, fatigat de tant camí, em demana ben poques coses de caire polític o patriòtic, de desconcertat i decebut que me’l tenen). Sempre he cregut que el fi (polític) no justifica els mitjans (gramaticals).

I no estic sol en aquest neguit. Amics que guarden amb zel, encara suades, les samarretes de les diades reivindicatives dels últims anys, m’han confessat que a ells i a elles també els avergonyia una mica haver de cridar amb l’accent errat, ells que havien estudiat amb bones notes a l’Aula, o al Bethània Patmos, o al Frederic Mistral, o fins i tot a Can Colapi. Que ho feien per solidaritat i a favor d’un final èpic, però, com dic, avergonyits.

Ara imaginem, per uns moments, que tot va rodat, com assenyalen les previsions més optimistes dels nostres dirigents. Que el poble català, amb un nou referèndum, o amb una declaració unilateral d’independència, o amb un escalfament de la sang sobrevingut, esdevé sobirà amb un nombre sobradíssim i majoritari dels vots, i allí, des del balcó de la plaça Sant Jaume, el president Puigdemont, emocionat i circumspecte per la responsabilitat del moment, o la Presidenta Gabriel, que mai no se sap com acabarà tot plegat, amb un pentinat també com de cop de falç maldestre però modernitzat per Llongueras, o el President Rufián, bellugant els braços amb traça, en un moviment mestís i integrador entre la sevillana i el ball de bastons, el president que toqui, vaja, no ve d’aquí, proclama la independència i el poble unit es posa a cridar “in-indè-in-de-pen-den-cià, in-indè-in-de-pen-den-cià”, jo, per molt que em dolgui i l’emoció em destaroti les entranyes, restaré mut, afligit per tanta incultura gramatical. Molta independència, molta estructura d’estat, molta desconnexió, molt desafiament, amb dos collons, al tribunal Constitucional i a la menuda Soraya i som incapaços de pronunciar bé, d’accentuar com Déu i Pompeu Fabra manen, l’emblemàtica paraula màgica? Au, vinga! És com si en lloc de voler anar a Itaca traguéssim bitllet per a Itacà: no ens semblaria ridícul? On creuen que aniriem finalment a parar? I… què pensaria Artur Mas, des del seu discret observatori resguardat de tot i de tothom?

Es per això que, apel·lant als pares i mares de la pàtria que s’asseuen al Parlament, goso demanar la creació d’una comissió –jo crec que amb tanta gent com es mou amb les estructures d’estat ja no ve d’una– que busqui una nova cantarella que, essent fàcil d’entonar pel poble enfervorit, reivindiqui la independència sense destarotar l’accentuació. I, des d’aquí, modestament però amb fermesa, proposo la presidència pel parlamentari Llach.

Si Lluís Llach ha estat capaç de convertir en himne de combat internacional uns versos tan senzills, però emotius, com “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà”, imaginem-nos què no pot ser capaç de fer amb una paraula tan suggestiva com independència… Meravelles!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,