Tag Archives: Puigdemont

En el laberint

No sóc especialment hàbil en trobar el camí. El sentit de l’orientació no ha estat mai el meu fort, però en els anys que porto perdut en el laberint de la política catalana, amb aquesta permanent sensació de surar en el no res, d’atalaiar un horitzó potser inexistent a través de la boira, de buscar coherència, reflexió i sentit comú per entendre sincerament que anem a algun lloc, de saber del cert el que es fa i com fer-ho, estic arribant al límit de la meva capacitat de comprensió, de la meva capacitat de creure que algú sabrà anar més enllà de les paraules buides, de totes les paraules, les dels uns i les dels altres, del fer volar coloms (els pobres), de les posturetes  tramposes, del deixar que el temps transcorri a l’espera del miracle en que algú li doni a l’interruptor adequat i s’encengui la bombeta. Cansat, avorrit, desolat, inquiet, defraudat, trist, desenganyat, escèptic … desorientat.

És que em perdo en el laberint. Passejo amunt i avall i pregunto als que em trobo que, com jo, estan buscant la sortida. Escolti, ¿la porta de sortida cap a la República? I no saben, o no contesten. Bé sí, alguns et posen la mà a l’esquena i et diuen que tinguis fe. Fe, esperança i caritat en bitcoins, si és possible, segons explica El Confidencial, en un nou avatar periodístic per embolicar encara més la troca.

I com que no passa res remarcable que modifiqui la situació, que aixequi la moral de la tropa, que apunti algun indici, alguna sensibilitat governamental pel que fa a la condició dels presos, que seria l’únic senyal per posar en marxa tot tipus de negociacions i normalitzacions, aquí estem, captius i desarmats, observant com l’agulla de la balança ara es decanta cap a Junqueras, allunyant-se de Puigdemont, després que Pablo Iglesias el visités a la presó de Lledoners, i no per parlar del temps, i que la pretesa cimera de Waterloo, convocada per frenar la disgregació i/o confrontació de les organitzacions sobiranistes se saldés amb una reunió entre Puigdemon, Torra i Comín, bàsicament, amb l’absència significativa de la CUP i els dirigents de l’ANC i Omnium. I la reticència d’ERC i el recel del PDECat davant de la plataforma que està impulsant l’anterior President, la Crida Nacional per la República. Ah, sí, ho oblidava, de la reunió va sortir la concreció del Consell de la República que coordinarà Toni Comín. Enhorabona. Encara que aquest nou  organisme no comptarà amb finançament públic. Em sap greu. Per a una estructura d’estat que s’intentava…, però sembla que el que no pot ser, no pot ser, i, a més a més, és impossible. Encara Comín va tranquil·litzar la parròquia assegurant que l’esmentat Consell era necessari per desplegar la República perquè, si només es comptés amb les institucions de la Generalitat i la mobilització social, faltaria equilibri. O sigui, al meu modest entendre, sí que s’implementa la República no nata (o nata només una miqueta), però des de la perspectiva amateur, és a dir, sense cobrar, no fos cas que el Llarena de torn tornés a la càrrega amb això de la malversació i la fera es desfermés altre cop. També entenc que, pel mateix preu, és a dir, gratis, es té, per si de cas, un altre Govern a la recambra.

Potser per això mateix, els integrants del recentment creat Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social Constituent, tampoc s’emportaran un euro, afirma Quim Torra, el seu impulsor: tots els membres són càrrecs no retribuïts, ves per on! I és que, segons el President, es tracta de posar en marxa una eina republicana per avançar d’acord amb el dret d’autodeterminació del poble català i la voluntat de la immensa majoria de la ciutadania per decidir el seu futur (atents cupaires, que va dedicat a vostès). I com Llarena segur que està a l’aguait, ni es cobra ni s’inicia un procés constituent, ha aclarit Lluís Llach, que és el cap del nou negociat que pretén conjugar esforços per repensar la societat catalana del segle XXI, de manera que es pugui debatre sobre què es vol ser i com. Entesos. Una més. Continuem amb les posturetes i la inanitat. Reincidim amb l’anar fent volar coloms, que és una de les especialitats esportives autòctones més practicades recentment per la nostra classe dirigent.

Mirin, Presidents, si fins aquí han arribat i no gens més, millor s’aparten i deixen que algú preparat dediqui el seu esforç a recompondre la sanitat pública, si més no (parlo per experiència), que la tenim feta un nyap, depauperada.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Tranquils, que vint anys no són res

Recordo que la primera referència que li vaig sentir a algú, apel·lant als vints anys com a mesura simptomàtica del pas del temps, va ser al fotògraf i publicista Leopoldo Pomés que, fa molt, molt de temps, em va dir: “T’adones que de tot fa ja vint anys?”. No n’havia pres consciència jo, però vam anar degotant exemples i era cert: de tot els que consideràvem important, tan personal com col·lectivament, n’havien passat vint anys. Devia ser la mateixa època en que també Serrat se’n adonava i prenia la lletra de la seva cançó “Ara que tinc vint anys” i la modificava cantant “Fa vint anys que tinc vint anys”. Després encara passaria més temps i cantaria “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Li desitjo que pugui cantar-la amb un afegitó de vint anys més. I així, ad libitum.

Rememoro tot això perquè ja fa temps que vint anys es considera una mesura de temps passat, no només una xifra aleatòria. De fet, vint anys, determinen un canvi generacional. I ve d’antic el concepte, perquè ja ho feia servir Carlos Gardel en el seu tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Aquest dies dos polítics irremeiablement antagònics, encara que obligats a entendres, potser algun dia, si les circumstàncies polítiques i les aliances forçades no els deixen altra opció, han coincidit en afirmar que els seus objectius són a llarg termini i han citat els vint anys de referència. Es tracta de Josep Borrell, per un cantó, i Carles Puigdemont per l’altre. Pitjor la previsió de l’expresident, que parla de vint o, potser, de trenta anys. Vint anys, o potser trenta, va pronosticar, per assolir la secessió, o sigui, imagino, la independència, o dit d’una manera que agrada als il·lusionats, la República Catalana. Aquest oracle puigdemontià de fa quatre dies, extret d’unes declaracions fetes al diari flamenc Het Belang van Limburg, contrasta amb la famosa promesa dels divuit mesos, tan antiga i obsoleta, tan vintage, i la encara vigent de la seva massa coral que, d’implementació en implementació, ens recorden que la independència és a tocar (es que si si fixen bé, veuran com gairebé treu el nas per l’horitzó). No cal anar gaire lluny: en un dels parlaments de la Diada triomfant, un cop més, d’enguany, l’advocat de Puigdemont va predir, amb un entusiasme que enardí el poble present i el que ho veia per TV3, que l’any que ve Catalunya seria independent. En què quedem, President?

En Josep Borrell, pel seu cantó, que intenta, sense massa èxit, apedaçar els estrips que als seus predecessors els hi van colar en la política exterior espanyola, doncs aquell 1 d’octubre de l’any passat, salvatge i sanguinari, els va fer molt de mal i perdurarà en la memòria de les cancelleries, ha pronosticat també vint anys per aconseguir acabar amb la divisió a Catalunya i que aquesta sigui una sola comunitat. Ho ha dit a la Universitat de Nova York sense precisar quin aspecte creu que tindrà aquesta nació encalmada.

De les dues declaracions en podem treure algunes conclusions. Que per damunt de la virtualitat a la que ens te acostumats la discursiva sobiranista se està imposant la realitat intangible però autèntica del ja veurem què passa, perquè en vint anys pot succeir  de tot. Això no aixeca passions ni enardeix els ànims, però resulta d’un realisme aclaparador. Prou virtualitat i donem-nos un bany de realitat i de versemblança. Que es necessita molta inventiva per convocar vint o trenta onzes de setembre expectants i enardits procurant que la moral no decaigui. Que per molta promesa del ministre d’afers exteriors de conciliar i molta confiança a vint anys vista, hi ha un problema de presos i exiliats que no pot esperar vint anys, ni vint dies, diria jo. Que alguna cosa s’ha de fer per entretenir aquests vint anys i justificar el sou. No sé, resoldre l’afer del Corredor del Mediterrani d’una punyetera vegada. Recuperar l’excel·lència de la sanitat catalana malmesa miserablement per les retallades. Restituir a l’escola catalana el prestigi infamat per ciutadans calumniadors enrabiats. Fins i tot, via nou estatut, refer llaços i retornar el respecte i la pasta , que ja sé que és una pantalla passada això de l’Estatut, però si Puigdemont diu que hem d’esperar tant de temps, seria una forma de testar la bona voluntat estatal, ara que Pedro Sánchez ha descobert la via Quebec. O, si no, via pacte fiscal o via negociació bilateral –que negociació vol dir cessió per totes les parts–  o una fórmula d’èxit anomenada Concert.  I ja que hi som, donat que vint anys donen molt de sí, emprendre una campanya real, convençuda i definitiva de desmantellament del franquisme resistent en tants estament de l’estat amb poder, amb el màxim poder, que s’enriuen de les pessigolles de la llei de la Memòria Històrica i de les discussions parlamentaries del Valle de los Caídos i de les trifulgues veïnals per si trec una àliga, un símbol, una placa d’un carrer o una creu.

Ara que Puigdemont ha donat vint (o trenta anys) de coll, es podria aprofitar per anar per feina, no?

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Recuerdo que la primera vez que le escuché a alguien apelar a los veinte años como medida sintomática del paso del tiempo, fue al fotógrafo y publicista Leopoldo Pomés que, hace mucho, mucho tiempo, me dijo: “¿Te das cuenta que de todo hace ya veinte años? “. No había tenido conciencia de ello, pero fuimos desgranando ejemplos y era cierto: de todo los que considerábamos importante, tanto personal como colectivamente, habían pasado veinte años. Debía ser la misma época en que también Serrat se daba cuenta y tomaba la letra de su canción “Ara que tinc vint anys” y la modificaba cantando “Fa vint anys que tinc vint anys”. Después aún pasaría más tiempo y cantaría “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Le deseo que pueda cantarla con un agregado de veinte años más. Y así, ad libitum.

Rememoro todo esto porque ya hace tiempo que veinte años se considera una medida de tiempo pasado, no sólo una cifra aleatoria. De hecho, veinte años, determinan un cambio generacional. Y viene de antiguo el concepto, porque ya lo usaba Carlos Gardel en su tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Estos días, dos políticos irremediablemente antagónicos, aunque obligados a entenderse, tal vez algún día, si las circunstancias políticas y las alianzas forzadas no les dejan otra opción, coincidieron en afirmar que sus objetivos son a largo plazo y han citado los veinte años de referencia. Se trata de Josep Borrell, por un lado, y Carles Puigdemont por el otro. Peor la previsión del ex President, que habla de veinte o, tal vez, de treinta años. Veinte años, o quizás treinta, pronosticó, para alcanzar la secesión, o sea, imagino, la independencia, o dicho de una manera que agrade a los ilusionados, la República Catalana. Este oráculo puigdemontiano de cuatro días atrás, extraído de unas declaraciones realizadas al diario flamenco Het Belang van Limburg, contrasta con la famosa promesa de los dieciocho meses, tan antigua y obsoleta, tan vintage, y la aún vigente de su masa coral que, de implementación en implementación, nos recuerdan que la independencia está cerca (es que, si se fijan bien, verán como casi asoma por el horizonte). No hay que ir muy lejos: en uno de los parlamentos de la Diada triunfante, una vez más, de este año, el abogado de Puigdemont predijo, con un entusiasmo que enardeció al pueblo presente y al que lo vio por TV3, que el próximo año Cataluña sería independiente. ¿En qué quedamos, President?

Josep Borrell, por su parte, que intenta, sin demasiado éxito, remendar los desgarros que a sus predecesores les colaron en la política exterior española, puesto que aquel 1 de octubre del año pasado, salvaje y sanguinario, les hizo mucho daño y perdurará en la memoria de las cancillerías, pronosticó también veinte años para conseguir acabar con la división en Cataluña y para que ésta sea una sola comunidad. Lo dijo en la Universidad de Nueva York sin precisar qué aspecto cree que tendrá esta nación encalmada.

De las dos declaraciones podemos sacar algunas conclusiones. Que, por encima de lo virtual, a lo que nos tiene acostumbrados la discursiva soberanista, se está imponiendo la realidad intangible pero auténtica del ya veremos qué pasa, porque en veinte años puede suceder de todo. Esto no levanta pasiones ni enardece los ánimos, pero resulta de un realismo abrumador. Basta ya de virtualidad y démonos un baño de realidad y de verosimilitud. Que se necesita mucha inventiva para convocar veinte o treinta onces de septiembre expectantes y enardecidos procurando que la moral no decaiga. Que, por mucha promesa del ministro de asuntos exteriores de conciliar, y mucha confianza a veinte años vista, hay un problema de presos y exiliados que no puede esperar veinte años, ni veinte días, diría yo. Que algo se debe hacer para entretener estos veinte años y justificar el sueldo. No sé, resolver el asunto del Corredor del Mediterráneo de una puñetera vez. Recuperar la excelencia de la sanidad catalana dañada miserablemente por los recortes. Restituir a la escuela catalana el prestigio denostado por ciudadanos calumniadores rabiosos. Incluso, vía nuevo estatuto, rehacer lazos y devolver el respeto y la pasta, que ya sé que es una pantalla pasada esto del Estatuto, pero si Puigdemont dice que debemos esperar tanto tiempo, sería una forma de testar la buena voluntad estatal, ahora que Pedro Sánchez ha descubierto la vía Quebec. O, si no, vía pacto fiscal o vía negociación bilateral –que negociación significa cesión por todas las partes– o una fórmula de éxito llamada Concierto. Y ya puestos, dado que veinte años dan mucho de sí, emprender una campaña real, convencida y definitiva de desmantelamiento del franquismo resistente en tantos estamentos del estado con poder, con el máximo poder, que se mofan de las cosquillas de la ley de la Memoria Histórica y de las discusiones parlamentarias del Valle de los Caídos y de las trifulcas vecinales por si saco un águila, un símbolo, una placa de una calle o una cruz.

Ahora que Puigdemont ha dado veinte (o treinta años) de margen, se podría aprovechar para ir al grano, ¿no?

Etiquetat , , , ,

L’emoció de la moció

Tot va començar, imagino, amb una incòmoda sensació de mandra per part de Pedro Sánchez en veure’s abocat a liderar una moció de censura després de la sentència del cas Gurtel. Cony, quin parsifal, Mariano, tan bé com estàvem en la defensa de la unitat sacrosanta i l’aplicació del 155 i amb la sort que havíem tingut de la aquiescència del PNB en allò dels pressupostos, que m’estalviava d’haver-me de menjar un altre gripau…! Quina mandra, Mariano !, s’hauria dit a ell mateix, poc abans d’anunciar l’escomesa, el salt sense xarxa. Amb Ciudadanos negant-li el pa i la sal, amb Podemos i les seves marees submergits en el dubte raonable i amb els seus propis dinosaures avisant que ni se li acudís parlar amb els empestats. El tremend Alfonso Guerra va donar ràpidament un pas endavant i els hi va dir nazis més que nazis, no als de l’extrema dreta espanyola, cada vegada més solts, més bel·ligerants i més violents, ni als de la caverna mediàtica, cada dia més bel·licosos i descarats, sinó als putos catalans que estan per la feina republicana, autodeterminativa i d’alliberament dels seus presos, especialment al puto President. En la mateixa ona, només faltaria, es va deixar anar un altre company del parc juràssic. El sempre imaginatiu Juan Carlos Rodríguez Ibarra va declarar sense rubor que “l’independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. I després hi ha la murga dels que volen trencar Espanya –és això, no, Mariano, el que hem de dir?– que em rebotaran a la cara les putades que els he fet. I els bascos, tan decisius ells amb els seus 5 diputats? Com renunciaran a la ganga que acaben de pactar amb el sí als pressupostos?

Tot i el rebombori format, perquè una moció de censura sempre dóna vidilla a les tertúlies i alè als opinòlegs, alguna cosa em deia que aquesta anava a ser més penosa i inútil que aquella tan llunyana de Fernández Mancha en la que, des del menyspreu generalitzat al que estava sent sotmès quan Fraga s’ho va treure de la Manxa, màniga, perdó, de la màniga, sense ser ni tan sols diputat, buscava el seu forat al sol, el pobre, i va durar res, quatre telediaris. Eren encara els temps d’Aliança Popular. Però em vaig equivocar de mig a mig. La cosa s’ha anat animant, la sensació que ara sí que sí ha anat augmentat. El que abans d’ahir semblava improbable, ahir ja es llevava com a possible i avui, si als bascos (i les basques) els mantenen l’estatus promès, igual acaba sent segur. Són només rumors i conjectures, és clar, política és política com futbol és futbol, ​​però el nerviosisme del PP, la seva insistència en assenyalar la caiguda de la borsa i la crescuda de la prima de risc com a conseqüència del desgavell de Pedro Sánchez, així com la crispada apel·lació al perill que suposa per a la Pàtria la imminent arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi, Puigdemont, Torra i el Duo Bildu, que per a ella, l’animosa Arrimades, seguint les consignes d’aquest poderós conglomerat d’Íbex, Conferència Episcopal, Post Franquistes i Derechona, són tots el mateix, evidencien que el pacte s’està forjant amb possibilitats reals de quallar. Que Rajoy està al caure i Sánchez pot ser President en qüestió d’hores.

Em poso a la pell dels dirigents catalans –i això que em costa, eh?– i entenc la seva reticència a lliurar-li un xec en blanc a Pedro Sánchez, que amb el Parc Juràssic que té darrere i la seva adhesió personal a la repressió del 155 no és gens fiable, però si han acceptat la submissió conjuntural acatant un nou govern “homologable” i han encaixat la maledicció de la CUP, només per veure la cara que se’ls pot quedar a Soraya Sáenz, a la ministra Cospedal, a Rafael Hernando, (de la cara de Rajoy no parlo perquè és el rostre impenetrable) etc., quan Ana Pastor canti el recompte de vots, entenc que valgui la pena córrer el risc. Bé, bé, i què em diuen de la suor freda de l’Àngel Exterminador quan s’adoni que Sánchez es posa a governar o quelcom semblant i les eleccions que demanava imperiosament perquè les enquestes li donaven la victòria, van per llarg?

Falta poc, imagino, per presenciar en viu el desastre del PP, tret que entre que acabo d’escriure aquestes notes contemplatives i que vostès les llegeixen, hagi passat alguna vicissitud, no sé, que Rajoy hagi dimitit abans d’haver de suportar l’oprobi , o que els bascos s’apiaden d’ell a canvi d’un nou estatut on s’accepti el terme nació i el dret a l’autodeterminació.

Sigui el que sigui l’emoció està garantida.

Etiquetat , , , , , , , ,

L’exòtica batalla de Barcelona

Si el quintacolumnisme ha escollit Manuel Valls, desferra de la política francesa però personatge idoni per encapçalar la candidatura municipal de Ciudadanos, en la línia de la selecció d’Inés Arrimadas, “salmantino/jerezana”, com li agrada de presentar-se, per a la Presidència de la Generalitat, s’està obrint una porta apassionant per a convertir les eleccions municipals de Barcelona en un experiment singular de malabarisme polític internacional que farà que els ulls del món sencer es fixin en nosaltres i recuperem el protagonisme mediàtic que l’etapa Colau, malauradament, no ha sabut mantenir.

Si Ciudadannos/Ciutadans/Citizens –és just respectar el trilingüisme pel que advoquen–, han escollit Valls, se m’acut que el PP podria presentar com a candidat Karl Jacobi, l’empresari alemany que va esbroncar Roger Torrent i el va condemnar a presó. Els seus mítings esdevindrien un colossal espectacle d’odi i desqualificacions que retornarien al Partit Popular els anys gloriosos de la candidatura d’Alejo Vidal Quadras i serviria per recuperar molts dels vots cedits a la seva marca blanca.

Per altra banda, els Comuns, preveient la davallada d’Ada Colau, podrien presentar Yanis Varoufakis, l’ex-ministre grec, una autèntica i glamourosa estrella de la política europea, un martell indomable contra l’ensopiment de Brussel·les.

Per par de la CUP, no hi ha dubte, imagino Arnaldo Otegi. No calen més paraules.

Crec que Esquerra Republicana PODRIA presentar Alex Salmond, l’ex-primer ministres escocès, abans que el brexit no ho impedeixi. Es tractaria d’un candidat de prestigi a l’alçada de la resta de contrincants.

I el PDeCat? Vostès en tenen cap dubte? El PDeCat presentaria Carles Puigdemont, es clar que sí.

Ui! M’oblidava del PSC…! Aquí, una candidata que arrasaria en el Baix Llobregat, si abans hagués de deixar la seva actual presidència, seria Susana Díaz. Un “puntasso”. I en el seu defecte… l’Alfonso Guerra. Aquest sí que animaria el debat i excitaria les masses. Compro.

No em negaran que l’ex-primer ministre Valls, el mal educat Karl Jacobi, l’ex-ministre Varoufakis, l’ex-pres Otegi, l’ex primer ministre Salmond, l’ex president Puigdemont i l’ex-vicepresident Guerra conformarien unes eleccions municipals que farien tremolar la terra.

Que no tinguessin ni puta idea de Barcelona, no té cap mena d’importància. Ja ha passat.

Etiquetat , , , , , ,

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Etiquetat , , , ,

De pressa, de pressa

Crec que entenc la pressa del moviment independentista. Tots estem farts de l’obsessiva pervivència del monotema, de quedar-nos clavats a la pantalla de la secessió com en un embús d’enormes proporcions que impossibilita avançar o canviar de carril o de direcció o escapolir-se per alguna sortida que permeti arribar a algun lloc. Son massa anys de paciència –aquí estarien d’acord tants els uns com els altres– esperant que algú mogui la fitxa en la direcció que cadascú desitja, però ja s’ha vist que d’on no hi ha no hi pot rajar.

I ara, on som realment? Al bell mig de l’oceà, assetjats pels vents de la imperícia, el fanatisme fòbic, la negativa a qualsevol tipus de mediació, el legalisme impenetrable, l’estratègia de la por, la barroera però contundent argumentació de les garrotades, l’arrogància burocràtica de reminiscències colonials,  la caspa patriòtica eterna, que ens té a tots marejats de tant sacseig i enfrontats, gairebé amotinats, en les propostes per trobar un desllorigador. Desenganyem­-nos, la teoria de l’estaca estava bé per l’estratègia antifranquista, però avui en dia, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà i l’altre l’estira per l’altra costat, l’estaquirot s’ho mirarà amb la supèrbia que el caracteritza i esperarà que ens fem un embolic amb tanta corda entortolligada i anem per terra. Que una cosa fou l’estaca –que per cert no vam aconseguir tombar, sinó que va caure pel seu propi pes– i una altra l’estaquirot que tenim al davant, impertèrrit.

La veritat és que el temps, més que els dies, les hores, se’ns tira al damunt. Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa.

Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme.

Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més.

Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic –com s’autodefineix en Junqueras–, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.

Proposo en aquests moments substituir l’heroisme per la intel·ligència, la èpica per l’habilitat diplomàtica i el senderi. Hi ha més dies que llonganisses i temps tindrem per tornar al carrer i a les banderes (els qui hi creguin, es clar), però ara ens cal mirar el rellotge i, ras i curt, anar per feina. Insisteixo: de pressa, de pressa.

 

Etiquetat , , , , , ,

Sunday bloody sunday

 No puc creure la notícia d’avui

No puc tancar els ulls i passar de tot.

Quant de temps, quant de temps haurem de cantar aquesta cançó?

Quant de temps, quant de temps?

Perquè aquesta nit

Podem ser un, aquesta nit.

Diumenge sagnant diumenge.

Au, som-hi!

“Sunday bloody Sunday”

Bono (U2)

 

Com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, no em puc creure la notícia d’avui…, si no fos que no estic parlant de l’actuació sanguinària de la policia (o l’exèrcit anglès, en aquest cas) el diumenge 30 de gener de 1972 a Irlanda del Nord contra 15.000 manifestants, sinó de la de la guàrdia civil i la policia espanyola contra gairebé dos milions i mig de demòcrates que volien i aconseguien depositar una papereta de votació en una urna aquest diumenge sagnant de l’1 d’octubre de 2017.

No puc tancar els ulls i passar de tot, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, després del que he vist: aquella colla d’energúmens disfressats de robocop, carregats de mala llet i de substància, repartint hòsties indiscriminades a tort i a dret, disparant bales de goma –prohibides, per cert, a Catalunya–, escampant gas lacrimogen, trencant els dits d’una noia un a un, abusant sexualment de dones amb tocaments humiliants i vergonyosos, colpejant ancians i ancianes, destrossant vidres, portes i panys, robant urnes, desfermant aquell odi brutal, incontenible, catalanofòbic, que ha anat alimentant a les seves casernes l’obsessiu missatge postfranquista del PP, embolicat amb la cel·lofana de la constitució més que pactada, condicionada, del 78, que ha culminat quan familiars, companys i ultres en general els han enviat a la colònia rebel amb l’arenga “a por ellos, oé”.

Quant de temps, quant de temps, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, haurem d’aguantar els discurs mentider de Rajoy i de la menuda i verinosa Soraya, que es vantaven d’haver requisat totes les paperetes i d’impedir el referèndum i, insistien que el referèndum no havia tingut lloc, quan prop de dos milions i mig de persones havien aconseguit dipositar el seu vot, malgrat l’atac sanguinari i el robatori d’urnes, un referèndum que sí que ha tingut lloc, i tant que ha tingut lloc –no mentiu més Rajoy i Soraya– no com hauria volgut el 80% de la ciutadania catalana perquè el govern del PP, amb el suport dels escolanets de Ciutadans i els llepafils del PSOE, els mateixos de “OTAN de entrada no”, ho ha impedit i s’ha hagut de celebrar gairebé en la clandestinitat, vigilant que no arribessin els profanadors d’urnes com correspon a la democràcia en temps agitats. Temps de corrupció i joc brut, temps de propaganda goebbel·liana: només cal veure les portades de bona part de la premsa espanyola d’avui amb titular com “Firmeza frente al golpe”, La Razón, “Un referèndum fracasado”, ABC, “Puigdemon sigue hacia la independència amparándose en una farsa de referèndum”, El Correo Español El Pueblo Vasco, “Los independentistes fracasan en su desafio al Estado de Derecho”. El Heraldo de Aragón, “El 1-0 fracasa y rompe a Cataluña en dos” Atlántico de Pontevedra i La Región de Ourense i, el millor, “El ecoparque ampliarà el àrea de vertido en 25 hectáreas” La Crónica de Badajoz.

Avui dilluns es dia de contemplar amb el cor dolorit el paisatge després de la batalla: observar com es llepen les ferides els guanyadors i comprovar com s’enroquen en la mentida els perdedors, ja se sap. Dia en que Inés Arrimadas, repetint el mantra del seu boss Rivera, culpa Puigdemont de dividir la societat catalana, que, miri, potser sí, cadascú té dret a tenir opinió ni que no sigui pròpia, però això que ho digui la líder de Ciudadans/Ciudadanos el partit que va néixer amb la missió exclusiva de dividir la societat catalana en bons espanyols i mals espanyols, té bemolls. Ah, i el que faltava, Garcia Albiol, el polític que llença els calçotets bruts en una urna, acaba de declarar que si es desplegués l’exèrcit a Catalunya ell no s’espantaria i que li agradaria tornar a jurar bandera (això ja es vici, penso jo)

Com cantava Bono a “Sunday bloody Sunday”,: Au, som-hi!

Etiquetat , , , , , ,

El sueño de una noche de casi verano

Sin que sirva de precedente (o quizás sí) y aprovechando el cierre de temporada de este blog, he reunido en un solo post las tres partes de que constaba el titulado “Espanya estima Catalunya” (“España quiere a Cataluña”) esta vez traducidas al español para complacer diversas peticiones de más allá del Ebro (y algunas de más acá, por supuesto).

ESPAÑA QUIERE A CATALUÑA

PRIMERA PARTE: EL PLANTEAMIENTO

Vivamente impactado e, incluso, fascinado por la declaración vibrante de Pedro Sánchez durante el reciente congreso del PSOE al proclamar que “España quiere a Cataluña” y que, por tanto, “España no es anticatalana“, y también, imagino, emocionado y estremecido por las palabras del presidente extremeño Guillermo Fernández Vara que ha dicho que hay que “devolverle a Cataluña el Estatuto que fue anulado por el Tribunal Constitucional“, pero no devolvérselo con la idea de que lo usen como papel higiénico , no, devolvérselo para ponerlo en vigor tal cual fue aprobado en referéndum –hostia, referéndum!– por los catalanes en 2006 (después de que, según Alfonso Guerra, se le pasara el cepillo a fondo) porque, continúa Vara, “debemos reconocer que todos estamos ahora gobernados en todas las Comunidades Autónomas por los estatutos que hemos querido, excepto Cataluña, que está regida por un Estatuto que no ha querido“, impactado, como digo por tanta y tan halagadora afección, esta noche pasada he soñado que España quería a Cataluña.

Para ser preciso quisiera explicar, de entrada, que se trata de un sueño en colores pastel y con una banda sonora compuesta y dirigida por Jordi Savall. Intento recordar con un poco de orden lo que he soñado pero las sensaciones se agolpan y confunden y me da miedo que se me precipiten los acontecimientos y no sea capaz de transmitirlas con la fidelidad necesaria. Ha sido todo muy intenso. Emocionante, también diría.

He soñado que, en calidad de periodista en activo, asistía a la inauguración del Corredor del Mediterráneo, pero no dentro de veinte años, no, sino en torno al 1 de octubre, tras el verano. El propio Rajoy presidía el acto, junto a Puigdemont y Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrey Millo, Pedro Sánchez, Iceta,¡oh, Susana!, Ada Colau, Pablo Iglesias, Blancanieves, Pulgarcito, los tres cerditos, el perro Snoopy y su secretario Emilio, y Simbad, Ali-baba y Gulliver: “Oh, bienvenidos, pasad, pasad, –cantaban juntos, con las manos entrelazadas y balanceándose al ritmo de la cantinela– de las tristezas haremos humo, que mi casa es vuestra casa si es que hay casas de alguien “. Antes de pasar a la cuchipanda, Mariano Rajoy ha pronunciado un discurso sin papeles y de gran carga política. “Me gustan los catalanes porque Hacen cosas –ha repetido–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos“, y también ha trasmitido este mensaje identitario de confraternización: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y… verbigracia“. Más adelante ha pedido perdón por aquella campaña del PP de recogida de millones de firmas según los organizadores, cien mil según la Guardia Urbana, contra el Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cádiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder “. Se ha hecho un silencio –no un minuto, tres segundos– y todos los asistentes han aplaudido como un solo hombre o mujer. Pero aún faltaba por llegar la noticia del día (y, quizás, del año). En tono solemne ha anunciado que “mi Gobierno ha instada al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías Implicados en la trama. Peti quien peti, como dicen ustedes en su hermosa lengua tavernácula “. Un intenso susurro ha recorrido la estancia y del fondo del salón ha surgido un grito espontáneo: “Sé fuerte, Mariano“, que unos han atribuido a Gabriel Rufián…, y otros no.

A punto de marcharse para conducir ilusionado el tren del Corredor, el del viaje inaugural de Algeciras a Estambul, que permanecía detenido en la vía 3, el presidente español ha confraternizado un buen rato con la prensa catalana bajo la mirada hostil de Paco Marhuenda. Como se trataba de un sueño, me he podido pasear entre los invitados desplegando la antena sin que lo notaran. Así he pillado una conversación entre Alicia Sánchez Camacho y Vicky Álvarez que hablaban de montar un restaurante (me ha parecido oír, pero no estoy seguro). Inés Arrimadas y Jordi Cañas comentaban en catalán el discurso de Rajoy, valorando el éxito de la presión de Ciudadanos –decían Ciutadans– para conseguir que la Fiscalía asumiera el caso de la operación Cataluña. He presenciado como TV3, que daba el acto en directo, entrevistaba a Garcia Albiol quien confesaba ante las cámaras que “lo que más me gusta del President Puigdemont es su cabello y, muy especialmente, su peinado. Le acabo de preguntar por su peluquería. Está en Gerona pero no pasa nada, con el AVE es un momento”.

Antes de partir hacia el tren, los dos presidentes se han saludado con cordialidad.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensáis hacer con lo del referéndum?

–No te preocupes, Mariano, vamos a dejarlo para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?

 

SEGUNDA PARTE: EL NUDO

Sueño que, en el viaje de vuelta a Madrid del tren inaugural del Corredor del Mediterráneo, que ahora ya no conduce Mariano Rajoy porque ha preferido volver a pie, en chándal, con ese balanceo tan característico suyo que no queda claro si corre o camina, si va o viene, me doy cuenta que el diario el País publica un editorial, simultáneamente con el Mundo, ABC y la Razón, donde piden con firmeza retornar al punto cero del Estatuto de Cataluña, volver a empezar. Demandan a los diputados de Las Cortes respetar el Estatuto tal como salió del parlamento catalán, sin ni la pasada de cepillo del que en su día se jactó Alfonso Guerra ni la armonización que pactaron en la Moncloa Artur Mas y Rodríguez Zapatero ni el afeitado definitivo del TC. El editorial conjunto exige para Cataluña el Estatuto tal como salió de Miravet, intacto. De paso, el editorial abomina de la actitud cabezona de Alfonso Guerra al pedirle al Gobierno del PP la aplicación del artículo 155 de la Constitución. Se lo echan en cara con palabras duras, recordándole lo del cepillo y tratándole de antidemocrático y catalanofóbico. El artículo en cuestión es inequívoco y contundente en su comprensión del catalanismo. No sé muy bien cómo se las arreglan, pero el editorial mancomunado, en uno de sus párrafos, recomienda que “hay que volver al cava catalán, porque es de justicia rendir homenaje a una de las siete maravillas de la enología mundial, según los expertos“. No me lo puedo creer. Me pellizco para comprobar que no estoy soñando, pero como se trata de un pellizco dentro del sueño ni lo noto y no me despierto. Levanto la vista del periódico, miro por la ventana y veo a Rajoy caminando deprisita seguido de Jorge de Moragas que se esfuerza por mantener este ritmo raro que le imprime el Presidente a sus andares.

Una vez llegados a Madrid, paseo un rato tras salir de la estación de Atocha, hace un calor seco sificante, y sueño que cojo un taxi que me llevará hasta el restaurante Narciso, que lo está petando, donde he quedado para comer con Carlos Herrera y recordar los viejos tiempos, cuando los dos trabajábamos en la SER y comíamos juntos de vez en cuando para reír un poco y hablar en catalán. Yo encontraba muy divertido a Herrera contando anécdotas de sus inicios radiofónicos en Cataluña y de su novia de Mataró de padre convergente que compraba los domingos el tortell, antes del almuerzo. De todo esto hace muchos años, mucho antes de aquel atentado frustrado que intentó ETA con un paquete-bomba.

Como me ha oído hablar por teléfono, el taxista, en el momento de pagar, me dice:

–Perdone caballero, pero me he percatado de que es usted catalán.

–Pues, sí –le respondo con timidez–. Por cierto, ¿qué le debo?

–Quite, quite usted. No me debe nada. Los catalanes lo tienen todo pagado.

Esta no me la esperaba. Se trata de un sueño lo sé, pero ni en sueños me lo puedo imaginar. Es que es muy fuerte… Después de comer con Herrera, que me cuenta que en la COPE se está produciendo un cambio copernicano respecto a Cataluña y a los catalanes, que él siempre había tenido mucha sensibilidad con Cataluña porque formaba parte de sus orígenes y que, como canta Raimon, quien pierde una parte de sus orígenes pierde el carné de identidad, pero que los obispos ya se sabe y que ahora estaban todo el día que si la Moreneta, que si la Sagrada Familia, que si San Jordi es un santo estupendo, pedimos la cuenta que pensamos pagar a medias, a la catalana.

–¡Por Dios! No hay ni cuenta ni cuento. Les he oído hablar en catalán, una lengua que me encanta, por cierto, y los catalanes en mí casa lo tienen todo pagado, faltaría más.

–No sé… –le respondo poco convencido–. Yo sí soy catalán, pero don Carlos solamente es medio catalán.

–Aunque fuera cuarterón. Están invitados. ¿Hace una copita de Aromas de Montserrat?

Por la noche, en el Santiago Bernabeu, donde he ido, soñando, soñando, para ver el partido de vuelta de la Supercopa, cuando al anunciar por megafonía las alineaciones nombran a Piqué, el estadio se viene abajo entre apoteósicos aplausos, y aunque han perdido por un penalti inexistente que se ha inventado el árbitro a favor del Barça, la afición madridista no ha dejado de cantar, toda la noche, con la tonada de “Guantanamera”:

Es una santa

Shakira es una santa

Es una saaaaanta

Shakira es una santa “.

 

TERCERA Y ÚLTIMA PARTE: EL DESENLACE

Al día siguiente, a pesar de las críticas a la actuación arbitral y la denuncia de que el penalti que dio la victoria al equipo catalán no existía, compruebo que tanto As como Marca se rinden definitivamente a la calidad de Messi. “Messi le ha pasado dos pueblos a Ronaldo“, escribe Julián Ruiz por primera vez en sus crónicas. El sueño de esta extraña noche casi de verano continúa; mientras desayuno un pan con tomate con salchichón de Vic en un bar de la Plaza Mayor y una relaxing cup of café con leche, en la tele del fondo tienen puesta la tertulia política de Susanna Griso. Junto al ubicuo Marhuenda están los de la joven generación del pensamiento catalanista: Marta Lasalas, Toni Aira, Jaume Barberà. Hablan del caso Sigena y la opinión del director de La Razón se muestra demoledora: “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita“. Le echa en cara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat haberse acojonado y resignado a devolver lo que exigían desde Aragón. ¡Alucino en cinemascope y technicolor!. “Es que yo soy catalán –remacha Marhuenda– y estas muestras de debilidad me duelen“.

–¿Cómo lo ve? ¿Qué piensa de todo esto?

Nos habíamos citado en el AVE, de regreso de Madrid, para hacerle una entrevista. Insisto en explicar que los muchos recuerdos que tengo del sueño se me agolpan y entremezclan y no puedo poner la mano en el fuego por si habíamos realmente convenido una cita o casualmente hemos coincidido en los asientos. Pido disculpas si no soy lo preciso que desearía, pero se trata de un sueño. Carles Puigdemont me miró con esa expresión tan suya, tan característica.

–Y usted, Casas, ¿qué es lo que piensa?

–Lo que yo piense –respondí con respeto y señorío– no tiene ninguna importancia. Yo no soy presidente de nada, President.

–Usted tiene una edad, ha vivido. Me interesa su punto de vista.

–De acuerdo.

Y entonces le solté todo lo que pensaba, sin dejarme nada en el tintero. Con concisión, con educación, con sinceridad.

–Es una forma de verlo y, probablemente, tiene razón. Pero denos su confianza Casas. En el momento preciso sabremos estar a la altura. Cataluña siempre se ha salido con la suya.

-Hombre, President, siempre, siempre…, que usted es muy joven …

–Y si no, como dijo Companys, volveremos a sufrir, volveremos a luchar volveremos a …

–¡Vencer! –le dije, adelantándome, para demostrar que yo también consultaba a menudo Wikipedia.

De momento hemos conseguido que España nos quiera…

–Sí.

De forma distendida fuimos hablando de todo y de todos. De los acordes de “Let it be” –ahí estuvimos en desacuerdo–, de como él y Junqueras supieron zafarse de la acometida del incisivo y demoledor Vicens Sanchís, una trampa de entrevista, pobres, del peinado de la Rahola…

–A propósito –le dije–, finalmente le dio la dirección de su peluquero a Xavier (Garía Albiol), ¿no?

–Hombre, sí y no. Porque a mí quien en realidad me corta el pelo es mi mujer.

–Pero, ¿qué me dice, President?

-Sí, sí, es que cuando nos casamos en Rumania por el rito ortodoxo, en su ciudad, Iasi, me di cuenta de que todos los hombres llevan este peinado y pensamos que sería un recuerdo permanente de sus orígenes si yo me peinaba como ellos. La Mars es muy rumana .. Y muy catalana, claro.

–¿Así, President, que la dirección que le dio a Xavier (García Albiol)…?

-Huy, lo envié a un callejón enrevesado del Call de Girona, en el que no existe ninguna peluquería sino una sede de la CUP. Fue una broma. Es que en el Parlament nos hacemos muchas bromas… Yo me lo imagino entrando en el local y diciendo “Vengo de parte del President para que me corten…”, ¡no le dejarán ni terminar la frase!

–¡Sí que es de la broma usted, President!

–Mucho, mucho.

–Pero ahora deberíamos hablar seriamente, por favor. Míreme a los ojos… Con la mano en el corazón, contésteme con sinceridad. Piénselo bien antes de responder. President: ¿cree que habrá referéndum?

Carles Puigdemont, de golpe, cambió totalmente la expresión. Se puso la mano izquierda sobre la barbilla y la boca, me miró fijamente y… ¡Mierda! Me desperté.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,

Espanya estima Catalunya

Vivament impactat i, fins i tot, corprès per la declaració vibrant de Pedro Sánchez durant el recent congrés del PSOE en proclamar que “Espanya estima Catalunya” i que, per tant, “Espanya no és anticatalana”, i també, imagino, emocionat i sacsejat per les paraules del president extremeny Guillermo Fernández Vara que ha dit que cal “tornar-li a Catalunya l’Estatut que va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional“, però no tornar-li amb la idea que el facin servir de paper higiènic, no, tornar-li per a fer-lo vigent tal qual va ser aprovat en referèndum –hòstia, referèndum!– pels catalans el 2006 (després que, segons Alfonso Guerra, se li passés el ribot a fons)  perquè, continua Vara, “hem de reconèixer que tots estem ara governats en totes les Comunitats Autònomes pels estatuts que hem volgut, excepte Catalunya, que està regida per un Estatut que no ha volgut“, impactat, com dic per tanta i tant afalagadora afecció, aquesta nit passada he somniat que Espanya estimava Catalunya.

Per a ser precís voldria explicar, d’entrada, que era un somni en colors pastel i una banda sonora composta i dirigida per Jordi Savall. Intento recordar amb una mica d’ordre el que he somniat però les sensacions s’amunteguen i barregen i em fa por que se’m precipitin els esdeveniments i no sigui capaç de transmetre-les-hi amb la fidelitat necessària. Ha estat molt fort i molt intens. Emocionant, també diria.

He somniat que, en qualitat de periodista en actiu, assistia a la inauguració del Corredor del Mediterrani, però no d’aquí a vint anys, no, sinó entorn de l’1 d’octubre, passat l’estiu. El propi Rajoy presidia l’acte, al costat de Puigdemont i Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrei Millo, Pedro Sánchez, Iceta, oh! Susana!, l’Ada Colau, el Pablo Iglesias, la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad, l’Ali-baba i en Gulliver: “Oh, benvinguts, passeu passeu, –cantaven plegats, amb les mans entrellaçades i balancejant-se al ritme de la cantarella–  de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”.

Abans de passar al xeflis, Mariano Rajoy ha fet un discurs sense papers i de gran càrrega política. “Me gustan los catalanes porque hacen cosas –ha repetit–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos ”, i també ha donat aquest missatge identitari de confraternització: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y verbigracia”. Més endavant ha volgut demanar perdó en referir-se a aquella campanya del PP de recollida de milions de signatures segons els organitzadors, cent mil segons la Guardia Urbana, contra l’Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cadiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder”. S’ha fet un silenci –no un minut, tres segons– i tots els assistents han aplaudit com un sol home o dona. Però encara faltava per arribar la notícia del dia (i, potser, de l’any). En to solemne ha anunciat que “mi Gobierno ha instado al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías implicados en la trama. Peti qui peti, como dicen ustedes en su bella lengua tavernácula”. S’ha sentit una remor intensa i del fons del saló ha sorgit un crit espontani: “Sé fuerte, Mariano”, que uns han atribuït a Gabriel Rufián…, i d’altres no.

A punt de marxar a conduir el primer tren del corredor, el del viatge inaugural d’Algeciras a Estambul, que romania aturat a la via 3, el president espanyol ha confraternitzat una bona estona amb la premsa catalana sota la mirada hostil de Paco Marhuenda. Com que es tractava d’un somni, m’he pogut passejar entre els convidats parant l’orella sense que ho notessin. Així he enxampat una conversa entre Alícia Sánchez Camacho i Vicky Álvarez que parlaven de muntar un restaurant (m’ha semblat sentir, però no n’estic segur). Inés Arrimadas i Jordi Cañas comentaven entre ells en català el discurs de Rajoy, valorant l’èxit de la pressió de Ciutadans –deien Ciutadans– per aconseguir que la Fiscalia entomés el cas de l’operació Catalunya. He presenciat com TV3, que donava l’acte en directe, entrevistava Garcia Albiol que confessava a la càmera que “el que més m’agrada del president Puigdemont és el seu cabell i, molt especialment, el seu pentinat. Li acabo de demanar la perruqueria on va. És a Girona però no passa res, amb l’AVE és un moment”.

Abans de marxar cap el tren, els dos presidents s’han saludat amb cordialitat.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensais hacer con lo del referèndum?

–No te amoines, Mariano, lo dejamos para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?.

(CONTINUARÀ…)

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

El neguit

Entre l’aposta subliminal i patriòtica de la Terribas quan ens fa saltar del llit amb un gairebé èpic “Desperta Catalunya!” I el pessimista i descoratjador “fatal, com sempre” que deixa anar cada matí en Basté a la pregunta retòrica de “com estàs? “, una gran part de la ciutadania de Catalunya comença el dia perllongant agònicament l’estranya cerimònia de la confusió en què estem immersos des de fa massa anys.

Segur que la majoria tenim clar qui són els bons i qui són els dolents, però fins i tot els bons ho fan tant confús, ho gestionen tan malament (de vegades perquè no els queda més remei, de vegades perquè els cadàvers a l’armari els resulten una càrrega massa feixuga d’administrar, de vegades perquè son simplement ineptes, de vegades perquè si no mantinguessin el mòmio, de què cony viurien?) que s’està portant el país a un cul de sac no d’imprevisible sortida sinó de sortida inexistent, com altres vegades he intentat explicar.

Jo no sé si estem encara a temps, com argumentava fa uns dies l’editorial de La Vanguardia, enmig de crits de “botiflers!” I “¡traïdors!”, O estem irreversiblement en el punt del “alea, jacta est” i demà serà el primer dia de l’apocalipsi. Sé, només, que enmig d’aquest desgavell ara sí que cal que algú expliqui, que algú ens expliqui. Que el temps s’acaba (de fet, els divuit mesos que profetitzava Nostradamus han prescrit ) i comencen a aparèixer a prop de casa, al costat del balcó on hi ha penjada una estelada lluent, nova, com acabada de sortir del basar xinès de dos portals més enllà, alguns cartells amb el “fumetti” (el dels tebeos) mostrant un “SÍ ” ben destacat.

Se sap que aquest divendres, solemnement, el President anunciarà que el famós referèndum tindrà lloc l’1 o el 8 d’octubre –no ve d’aquí però, no havíem quedat amb les Gabrieles que el mes de setembre com a màxim?– i que haurem de respondre, aproximadament, a la pregunta de si volem una república catalana independent, però em sembla de mal gust i poc seriós, de cara als lituans –per exemple– i els escocesos –posem per cas– que ens miren  embadalits, posar el carro pel davant dels bous. Mantinguem les formes ja que hem d’actuar d’amagatotis i aprovar a corre-cuita la llei de transitorietat que ens farà lliures i sobirans si no s’arriba al referèndum acordat (que no s’hi arribarà, tant de bo m’equivoqui!).

A veure Molt Honorable President, senyor Puigdemont, entranyable Puigdi, ara és l’hora de sortir al balcó i no per fer una arenga enfervorida a favor del referèndum sí o sí de cara a la parròquia, sinó per explicar-nos la veritat d’on som i on i com anem allà a on haguem d’anar (si és que hem d’anar a algun lloc més tangible que la poètica Ítaca). Ara és l’hora d’explicar-nos què pensa fer demà –vostè i la colla pessigolla que vam votar en les últimes eleccions perquè administressin el país i ens portessin a bon port– quan, després de l’anunci de la data i la pregunta, entri el Setè de Cavalleria, sinó a sang i foc (espero) sí a cop d’ordres judicials, detencions, sancions, suspensions i joc brut que, desenganyis, no s’estaran per hòsties, que ja s’ha vist com les gasten els de l’anomenada policia patriòtica.

És hora que ens expliqui, estimat Honorable, com hem d’afrontar l’escomesa i quin és el pla B que espero que tingui amagat a la màniga (com aconsellava jo en un d’aquests modestos escrits de fa unes setmanes).

Ai, President & Co, això és un no viure. L’embolic cada cop és més gros i els dolents van que se les pelen.

Jo havia llegit als diaris que si tocaven algun Pujol, ni que fos el dels bitllets de cinc-cents a carretades cap a Andorra, si posaven un de sol a la presó, el patriarca i ex-President obriria la caixa forta dels dossiers ultra secrets i ultra comprometedors i aquí caurien tots com les fitxes de dòmino, començant pel de més amunt, ja ens entenem. Però l’hereu dels Pujol està engarjolat a Soto del Real i aquí no ha passat res. Ni dossiers, ni escàndols (excepció feta dels habituals i gens sorprenents del PP).

President, obri la boca i expliqui’s amb pèls i senyals! Els de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern volem saber si ens correspon defensar la Penya del Moro (un turó de Collserola que ens agafa a prop) o cal esperar a casa escoltant la ràdio, entre el desperta Catalunya i el fatal com sempre, perquè vostè ja ho té tot previst i sap com acabar d’una vegada per totes amb aquest neguit que no ens deixa viure lliures i en pau.

Però, per favor, afanyis! Que em fa l’efecte, i tant de bo també m’erri!, que “el més calent és a l’aigüera”…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,