Tag Archives: Pujol

El neguit

Entre l’aposta subliminal i patriòtica de la Terribas quan ens fa saltar del llit amb un gairebé èpic “Desperta Catalunya!” I el pessimista i descoratjador “fatal, com sempre” que deixa anar cada matí en Basté a la pregunta retòrica de “com estàs? “, una gran part de la ciutadania de Catalunya comença el dia perllongant agònicament l’estranya cerimònia de la confusió en què estem immersos des de fa massa anys.

Segur que la majoria tenim clar qui són els bons i qui són els dolents, però fins i tot els bons ho fan tant confús, ho gestionen tan malament (de vegades perquè no els queda més remei, de vegades perquè els cadàvers a l’armari els resulten una càrrega massa feixuga d’administrar, de vegades perquè son simplement ineptes, de vegades perquè si no mantinguessin el mòmio, de què cony viurien?) que s’està portant el país a un cul de sac no d’imprevisible sortida sinó de sortida inexistent, com altres vegades he intentat explicar.

Jo no sé si estem encara a temps, com argumentava fa uns dies l’editorial de La Vanguardia, enmig de crits de “botiflers!” I “¡traïdors!”, O estem irreversiblement en el punt del “alea, jacta est” i demà serà el primer dia de l’apocalipsi. Sé, només, que enmig d’aquest desgavell ara sí que cal que algú expliqui, que algú ens expliqui. Que el temps s’acaba (de fet, els divuit mesos que profetitzava Nostradamus han prescrit ) i comencen a aparèixer a prop de casa, al costat del balcó on hi ha penjada una estelada lluent, nova, com acabada de sortir del basar xinès de dos portals més enllà, alguns cartells amb el “fumetti” (el dels tebeos) mostrant un “SÍ ” ben destacat.

Se sap que aquest divendres, solemnement, el President anunciarà que el famós referèndum tindrà lloc l’1 o el 8 d’octubre –no ve d’aquí però, no havíem quedat amb les Gabrieles que el mes de setembre com a màxim?– i que haurem de respondre, aproximadament, a la pregunta de si volem una república catalana independent, però em sembla de mal gust i poc seriós, de cara als lituans –per exemple– i els escocesos –posem per cas– que ens miren  embadalits, posar el carro pel davant dels bous. Mantinguem les formes ja que hem d’actuar d’amagatotis i aprovar a corre-cuita la llei de transitorietat que ens farà lliures i sobirans si no s’arriba al referèndum acordat (que no s’hi arribarà, tant de bo m’equivoqui!).

A veure Molt Honorable President, senyor Puigdemont, entranyable Puigdi, ara és l’hora de sortir al balcó i no per fer una arenga enfervorida a favor del referèndum sí o sí de cara a la parròquia, sinó per explicar-nos la veritat d’on som i on i com anem allà a on haguem d’anar (si és que hem d’anar a algun lloc més tangible que la poètica Ítaca). Ara és l’hora d’explicar-nos què pensa fer demà –vostè i la colla pessigolla que vam votar en les últimes eleccions perquè administressin el país i ens portessin a bon port– quan, després de l’anunci de la data i la pregunta, entri el Setè de Cavalleria, sinó a sang i foc (espero) sí a cop d’ordres judicials, detencions, sancions, suspensions i joc brut que, desenganyis, no s’estaran per hòsties, que ja s’ha vist com les gasten els de l’anomenada policia patriòtica.

És hora que ens expliqui, estimat Honorable, com hem d’afrontar l’escomesa i quin és el pla B que espero que tingui amagat a la màniga (com aconsellava jo en un d’aquests modestos escrits de fa unes setmanes).

Ai, President & Co, això és un no viure. L’embolic cada cop és més gros i els dolents van que se les pelen.

Jo havia llegit als diaris que si tocaven algun Pujol, ni que fos el dels bitllets de cinc-cents a carretades cap a Andorra, si posaven un de sol a la presó, el patriarca i ex-President obriria la caixa forta dels dossiers ultra secrets i ultra comprometedors i aquí caurien tots com les fitxes de dòmino, començant pel de més amunt, ja ens entenem. Però l’hereu dels Pujol està engarjolat a Soto del Real i aquí no ha passat res. Ni dossiers, ni escàndols (excepció feta dels habituals i gens sorprenents del PP).

President, obri la boca i expliqui’s amb pèls i senyals! Els de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern volem saber si ens correspon defensar la Penya del Moro (un turó de Collserola que ens agafa a prop) o cal esperar a casa escoltant la ràdio, entre el desperta Catalunya i el fatal com sempre, perquè vostè ja ho té tot previst i sap com acabar d’una vegada per totes amb aquest neguit que no ens deixa viure lliures i en pau.

Però, per favor, afanyis! Que em fa l’efecte, i tant de bo també m’erri!, que “el més calent és a l’aigüera”…

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

Gent de missa

La nota manuscrita atribuïda a Marta Ferrusola en la que, en la seva condició de mare superiora li demana al mossèn que traspassi dos dels missals de la seva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia, i que ha estat interpretada pel fiscal (i així li ha fet saber al jutge De la Mata) com una ordre a la Banca Reig d’Andorra perquè li traspassés dos milions de pessetes al compte del seu fill l’any 1995, ha estat acollida amb un gran rebombori, podríem assegurar que ha estat una actuació de traca i mocador, perquè tant els uns com els altres s’han afanyat a sucar-hi pa i a fer-hi aportacions afilant l’enginy per posar-se a l’alçada de l’abadessa que des de sempre ha donat mostres fefaents de fe catòlica i sentit de l’humor sintetitzat en aquesta peça antològica que han reproduït els diaris (matisant que conté moltes faltes d’ortografia impròpies d’una primera dama). Es possible que vostès estiguin molt emprenyats pel que desprèn l’escrit presentat como una prova més del presumpte frau familiar, però no em negaran que els nostres corruptes tenen molta més conya que els seriosos corruptes messetaris, tan repentinats i tan solemnes. L’estirabot de la mestressa de Catalunya té més a veure amb la tradició irònica catalana de Pitarra, Rusiñol, La Trinca, La Cubana i Polònia, que no pas amb la circumspecció dramàtica dels Rato, Bárcenas o González. Aquí som tan corruptes com allà, però estaran amb mi que els nostres corruptes li posen més imaginació i desvergonyiment. La sorpresa arriba quan la penya dels Pujol, a través dels seus advocats, projecten l’ombra del dubte sobre l’origen i la veracitat del document de la mare superiora. Vist el que hem vist, de la mateixa manera que no posaria la ma al foc per presumptes corruptes, tampoc no ho faria per fiscals, jutges, policies, polítics i informadors, tot plegat una descomunal ensarronada per a mantenir un sistema que s’aguanta amb fils. Aquest és un país tan destarotat que fins i tot les mentides poden arribar a ser mentida. País de l’embolica que fa fort. País de fireta. Però al mateix temps, i pel que es veu, país d’una consolidada fe cristiana incorporada tant en el tarannà com en els costums, per tant no em sorpren que la senyora Pujol s’arrogui el paper de mare superiora i recorri a l’argot clerical per a transmetre missatges xifrats…, fàcilment desxifrables per la seva obvietat.

La família Pujol ha estat des de sempre una família cristiana. Diria jo que, en els bons temps, exemple de família cristiana. El pujolisme no ha sigut més, però tampoc menys, que una adaptació nacionalista de la Democràcia Cristiana amb qui es va federar per aconseguir homologació internacional. “Catalunya serà cristiana o no serà”, que diuen que deia el bisbe Torres i Bages encara que no n’ha quedat constància enlloc, va ser punt de partença de l’engatjament polític de Pujol quan va fundar Crist i Catalunya que es va convertir després en Catalunya Cristiana. L’Església Catòlica ha estat omnipresent en els dos bàndols de la guerra civil espanyola i, per suposat, en l’evolució de la Catalunya post-franquista. De les essències de Montserrat a l’obrerisme de la parròquia de Sant Medir, bressol de Comissions Obreres de Catalunya, passant pel moviment Cristians pel Socialisme d’Alfons Carles Comín, Catalunya ha vessat clericalisme per les escletxes. L’estampa del passat dia de Sant Jordi amb el president de la Generalitat, la seva dona i el Govern en ple, a més a més d’ex-presidents del Govern i del Parlament i representants polítics de tots colors, assistint a la missa solemne al Palau de la Generalitat i a la posterior benedicció de les roses, acceptant la superioritat moral del bisbe Omella i el seu sermó sobre qui o què era el drac contra el que calia lluitar, és un exemple més de que la aconfessionalitat, que en diuen, no té una significació concreta i molt menys en el sentit que semblaria. Resulta que, segons els que sempre estan a l’aguait, tenim unes estructures d’estat que fan patxoca, que la República Catalana està, com si diguéssim, a tocar, que el personal flipa d’il·lusió i esperança, oi?, i resulta que el probable futur president del nou estat, Oriol Junqueras, apareix a la portada de l’ABC, al costat de Montoro, De Guindos, Bertín Osborne, el Juli i Tamara Falcó, entre altres, sota el titular “Yo sí voy a misa”, recolzant la retransmissió de l’ofici dominical a les televisions públiques.

Respecto els creients, faltaria més, com respecto els qui no pensen com jo, i tant!, i potser dono la impressió de perepunyetes que se l’agafa amb paper de fumar, però jo crec fermament en la privacitat de les creences i en l’absoluta desconfessionalització de la vida pública. Es que jo em pensava que l’objectiu era una república laica, com la francesa posem per cas, i em veig a venir una república catòlica, apostòlica i montserratina. I se’m passen les ganes, que volen que els digui.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Toca o no toca referèndum?

Entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual –com veuen faig servir qualificatius delicats– hi ha un bon nombre de catalans que es manifesten perplexos, dubitatius i esmaperduts.

Jo entre ells, que contemplo el pas de les pantalles, que diuen ara, endavant i endarrere, pel que fa a l’afer del referèndum. Abans, quan els anys de Pujol, se sabia: això no toca, això toca. Però ara, amb el desmantellament de l’ordre polític tradicional, qui és capaç de desxifrar el full de ruta? Qui es veu en cor de veure-les venir (a part de Xavier Sala Martin, que aquest ho sap tot i ho explica tot, a més a més, en colors, que té més mèrit)?

Les gabrieles i el nucli de l’ANC no volen ni sentir-ne parlar, es ben veritat, i són ells o elles les que semblen pilotar hores d’ara el viatge a Itaca, però les restes del naufragi, sense anar més lluny, tornen a parlar del referèndum com si esperessin que un gest des de l’altra banda, en aquest sentit, pogués reconduir el xoc de trens.

(Parèntesi: Viatge a Itaca, passar pantalles, xoc de trens… Quants eufemismes per tal de no avorrir el personal amb la mateixa cantarella.)

En fi, jo en sóc molt del referèndum. Ja he explicat, en un d’aquests posts, el molt que em motiva anar a votar. En sóc molt perquè serviria per a deixar-ho tot molt més clar. Que surt que sí per clara majoria: cap mania i endavant les atxes. Que surt que no per clara majoria: guardar l’energia a l’armari a l’espera de temps més favorables i apostar pel desdoblament de carreteres, la millora de les urgències als hospitals i la reducció del temps i les llistes d’espera, posem per cas.

Si resulta que la part d’allà considera que l’únic referèndum possible sobre la independència de Catalunya és aquell en el que votin tots els ciutadans de nacionalitat espanyola –perquè això és el que s’ha dit per activa i per passiva, ara que no ens vinguin amb romanços–, cap problema. Enfervorits per la possibilitat, acceptem de bon grat aquesta opció. Molt bé, que voti tothom. Fins i tot Portugal, que si es descompensa la Península Ibérica per causa de la desconnexió, alguna cosa deuen voler-hi dir. I els d’Andorra. I el del Penyal de Gibraltar. Muntem el gran referèndum i votem, amb un a pregunta clara i directa, sense bifurcacions alambinades ni possibilitat de respostes interpretatives: “Vol que Catalunya sigui, abans de divuit mesos, un estat independent?”. Fora manies. Amb un parell.

I si per aquelles coses resulta que a Espanya surt un no rotund però Catalunya vota majoritàriament sí –és un suposar–, què passaria? Què creuen que diria aquesta Europa que ara es mostra tan gasiva amb el procés, tant indiferent i, diguem-ho clar, menyspreativa? No podrien mantenir la mateixa arrogància davant d’un plebiscit pactat i dins de la llei, imagino.

Haig de confessar que porto temps immers en aquesta neurosi que em treu el son. Porto temps intentant deduir perquè no s’ha tirat per aquest camí pactat. I concloc que deu haver-hi informacions que desconec, que jo només contemplo la vida, no hi participo, perquè, sinó, no ho entenc.

Tan obsessionat dec estar amb aquest tema que la nit de diumenge, després de veure atentament el fluixet reportatge de TV3 sobre el fet del referèndum, vaig somniar amb ell. Vaig somniar que es feia un referèndum pactat a tot l’Estat sobre la independència de Catalunya en els termes que els he descrit. Com que era jo qui somniava era jo qui marcava inconscientment les regles del somni. No explicaré els detalls de la campanya per no allargar-me inútilment, passaré directament al resultat.

I el resultat de les votacions donava a tot l’Estat una majoria ajustada a favor de la desconnexió (o expulsió?) i a Catalunya una altra majoria ajustada a favor del no a la independència. I abans de poder copsar les reaccions de Susana Díaz i Oriol Junqueras vaig despertar-me.

Espero que ningú se m’enfadi, no m’estic referint ni tan sols a una d’aquestes enquestes tan cuinades, només es tractava d’un somni.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,