Tag Archives: Quim Torra

La previsible quadratura del cercle

Crec jo, modestament, que ara tot està en mans de les cases d’apostes. Em refereixo a allò de sempre, al maleït embolic del conflicte català. O del conflicte espanyol respecte a Catalunya. O vés a saber.

Per als bascos del PNB, ja no hi ha problema. Ells es van comprometre -em va semblar entendre– a no votar a favor dels pressupostos generals de l’Estat fins que no s’hagués aixecat l’aplicació de l’article 155 i com saben de bona font –ho ha dit Aitor Esteban, portaveu del partit– que l’aixecament del 155 és imminent, doncs ja es poden deslligar les amarres i deixar que aquest veler anomenat PGE navegui en llibertat, les veles al vent, la cara al vent, les mans al vent.

Osti, tu! El senyor Esteban m’acaba de treure un pes de sobre. Així que ja s’ha acabat l’opressió d’aquest jou –i unes quantes fletxes– del 155. Mira per on…!

–I, com és que ho sap amb tanta seguretat, senyor portaveu? Com sap que ara que ja han votat a favor i s’han tret la pressió de sobre, en Rajoy, la Soraya, el Millo i tots els altres, no els hi faran botifarra però a la cara dels catalans?

Home (m’ha semblat que els penebistes argumentaven, amb aquesta sinceritat tan basca que els caracteritza) perquè està al caure la formació d’un govern català immaculat. Un govern sense els exconsellers a la presó i sense els que són de vacances a l’estranger. O sigui, un govern sense Josep Rull, Jordi Turull, Lluís Puig, Toni Comín, etcètera. Ah, caram! Així, no té mérit. “Seria curiós que el PNB votés en contra d’aquests pressupostos i al cap de pocs dies hi hagués Govern i s’aixequés el 155“, diuen que ha dit amb subtil ironia. És clar. Per descomptat. És que aquests bascos en saben d’estratègia política i tenen molta visió de futur. Les veuen venir, vaja.

O sigui, recapitulem. Segons vostès, Quim Torra no farà cas dels consells no vinculants –per descomptat que no– de Carles Puigdemont i traurà del mig els consellers de la rèmora. En el seu lloc col·locarà un munt de conselleres i així no només deixarà satisfet Rajoy, que se n’haurà sortit, sinó que tranquil·litzarà els que l’acusaven d’enemic de la paritat. Oli en un llum. Assumpte solucionat i aquí pau i després glòria.

Però …

Llegeixo també a La Vanguardia que l’anomenada agència americana Stratfor, que expliquen que és com la CIA però privada, augura que seguirà la confrontació entre els governs espanyol i català, que potser no s’assoleixin els nivells de crispació de l’any passat però que Rajoy s’abstindrà d’oferir concessions significatives als separatistes, que el pobre home està emparedat entre la caverna del seu partit i la crescuda de Ciudadanos que prometen més odi i més venjança contra els “colpistes”, i això mola. També pronostica que el govern català nedarà entre dues aigües: una certa gesticulació per mantenir encesa la flama del Procés i perquè no decaigui la moral, però cap repercussió legal ni decisions de caràcter unilateral. O sigui, la quadratura del cercle.

El que seria curiós de veritat, senyor Esteban, és que el PNB hagués votat els pressupostos, com ho ha fet, i el 155 no l’aixequés ni Déu. És clar que en aquest cas sempre els quedaria a vostès el trist consol d’emportar-se’n posats els 540 milions promesos en la transacció, als pensionistes la pujada a ritme de l’IPC, que sempre és millor que no rés, i a bona part dels catalans aquesta alegria en els cors de saber que el seu sacrifici no ha estat estèril perquè, quan a un poble germà com el basc li va tan bé, encara que sigui a costa de deixar-los a mercè de la fera, als catalans els posa contents. Miri’ls, senyor Aitor, posant creus grogues i llaços per tot arreu. Amb alegria, amb il·lusió, amb esperança. Miri que contents que se’ls veu i com els estan d’agraïts. Oi, vostè?

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

El President de tots

Tot i que no recordo explícitament la cita, estic segur que, en un moment de les intervencions, tant en seu oficial com en declaracions als mitjans de comunicació, el nou i flamant Molt Honorable Quim Torra ha hagut de dir que vol ser el president de tots els catalans, referint-se no exclusivament als que se senten únicament catalans, sinó als set milions i mig d’empadronats a Catalunya, als set milions i mig que viuen, treballen, estan sense feina i quiets i aturats, o són jubilats a Cataluña . (Observin amb quina astúcia he escrit Catalunya en la dues versions, la catalana i la castellana, perquè els fanàtics del bilingüisme no se m’enfurismin abans d’hora, que pels seus afilats comentaris als meus apunts, ja m’he adonat de la finesa de la seva pell ).

Encara que se li agraeix la bona intenció, he de dir que aquí el President nouvingut no ha estat original, ho fan tots. Ho faria fins i tot la senyora Arrimadas o el senyor Iceta, si arribessin al podi. Tots volen ser presidents de tots els catalans. Bé, no, Rajoy i Pedro Sánchez volen ser presidents de tots els espanyols, ser-ho dels catalans se la bufa, més aviat deu representar-los un conyàs. Hi ha altres polítics que volen ser presidents de tots els francesos, o de tots els alemanys o de tots els kosovars i així successivament perquè, com deia aquell, “hay gente pa too“.

Però sento desanimar-lo Sr. Torra, ni ho somiï, no ho aconseguirà. I no per culpa dels articles i els twits que se li atribueixen, això és una minúcia per donar-los carnassa als Herrera, Losantos, i altres companys de la confraria de l’odi, i perquè Inés Arrimadas pugui vendre com un actiu electoral el paper d’espieta a Europa sencera; no ho aconseguirà perquè no pot ser i, a més, és impossible. Però si és que ni quan aquest fangar era un oasi, en els temps de Pujol que partia pinyons amb els governs socialistes i populars en favor d’una entesa global, s’havia aconseguit. Sempre hi havia un molt alt percentatge d’empadronats que vivien com marcians en aquesta terra d’acollida. No acudien a les urnes perquè no es consideraven involucrats, no els concernia. Això eren collonades per entretenir aquests vilatans que feien castells amb essers humans, ballaven en corro com el de la patata, dinaven el dia de Nadal en lloc de sopar, com tothom, la nit de Nadal i parlaven una cosa rara, impossible d’entendre, que segur que havia de ser polonès. Per descomptat, polonès.

Per a aquests homes i dones que, malgrat que no havien acabat de copsar, vivien i treballaven a Catalunya, el seu president era Suárez, o Felipe González, o Aznar, o Zapatero o Rajoy. Per a ells i elles el president de la Generalitat no era ni tan sols una autoritat com el Governador Civil, que almenys aquest tenia comandament en plaça, no, què va!, més aviat podia ser com el President de la Diputació que, ben bé, no se sap per a què serveix ni a què es dedica.

Si això succeïa així en els temps llunyans de l’oasi català, ara que els ànims estan crispats, les postures radicalitzades i irreconciliables i els odis a flor de pell, ningú, vingui d’on vingui i faci el que faci, aconseguirà que se’l prenguin seriosament com a President i el respectin com a tal tots els habitants. Però si fins als jutges, que no han estat elegits democràticament, poden jugar segons els hi peti amb els representants democràtics catalans.

Miri, President o Presidenta (el que toqui, el que guanyi les eleccions, el que sigui assenyalat pel dit de Déu), la dissort està llençada sobre la taula de joc. Governi vostè per als seus i tal dia farà un any.

Molt Honorable Sr. Quim Torra, gaudeixi dels seus inesperats dies de glòria. Faci creure a la CUP que els porta de pet a la República, vengui’ns  la moto que li comprarem, no s’amoïni. Proclami, vostè proclami, i compri estructures d’estat i diplocats i el que vostè cregui convenient. Faci el que faci li diran igualment nazi i supremacista i, al final, el fotran a la garjola igualment, n’estic segur que ho sap i que el seu antecessor li ho ha explicat minuciosament abans d’acceptar l’embolat, pensi que ja li han posat l’ull a sobre i que els creuats de la caspa mediàtica ja l’han condemnat.

Ho sento, desenganyis. Sàpiga que això de “President de tots” és pura retòrica, un miratge.

Ah, que ja ho sabia? Alabat sia Déu!

Etiquetat , , , , , , ,