Tag Archives: Rajoy

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Cassandra’s dream. El combinat.

Aquest afer de la Cassandra Vera que circula pels mitjans de comunicació aquests dies i que s’usa com a arma llancívola entre els uns i els altres és el més semblant a la cerimònia de la confusió por la quantitat d’ingredients , tant convencionals i previsibles com exòtic i singulars, que es barregen a la coctelera mediàtica.
Resulta que una noia pobra de 21 anys, que necessita una beca per a poder continuar estudiant fins assolir la seva somniada vocació de mestra ha estat jutjada i condemnada a un any de presó, a set d’inhabilitació absoluta i a pagar les costes del judici per humiliació a las víctimes del terrorisme degut a 13 twits que va publicar entre 2013 i 2016 fotent-se’n de l’atemptat a Carrero Blanco, esdevingut el 20 de desembre de 1973. Amb Franco encara viu.
En la coctelera hi trobem el ingredients següents: uns jutges poc sensibles a les persones trans que en més de cinquanta ocasions durant el judici s’han referit a l’acusada com l’acusat, el declarant, el dient, el detingut i l’autor (com solen fer les Gabrieles cupaires però a l’inrevés), masculinitzant el tractament a Cassandra en base a que quan va publicar aquells twits es deia Ramon i era un noi. Una persona addicta al twiter que declara que en porta publicats més de cent mil –cent mil!– entre el quals li son atribuïts uns que desitgen la mort de Rajoy i Cristina Cifuentes, i d’altres on es llegeix ªqué pena que en el tapón de los sanfermines no haya muerto nadie”, “lo bueno de ser ser una persona fría es que no me temblará la mano si tengo que matar s alguien”, “si fueras invisible, ¿qué harías? Matar unos cuantos”, “Ejecutar a un facha ,mientras le susurras al oido: Madrid serà la tumba del fascismo”. Una aplicació abusiva i al límit de l’execrable llei mordassa. Una campanya de crowdfunding que està recollint milers d’euros per a pagar les despeses del judici de la Cassandra. Una carta d’una neta de Carrero Blanco dient que demanar presó per aquests twits li sembla un disbarat. Una colla de piulades de la tuitera plorant la seva dissort, primer, i agraint la solidaritat i les donacions. L’incondicional recolzament de Podemos. Els dubtes metafísics del PSOE. La sonata de violí de la majoria de la resta de partits. El cruiximent de les xarxes…, i l’entronització de Cassandra com a Joanna d’Arc de la llibertat d’expressió.
Del còctel que ha sorgit d’aquesta barreja d’ingredients, sacsejats, no agitats, en podríem dir “Cassandra’s dream” –de passada homenatgem Woody Allen– perquè satisfà el somni de notorietat de la Cassandra, aquells quinze minuts de glòria a que tothom té dret, després de currar-s’ho amb més de cent mil piulades (que és una feinada) i dir-les sense embuts de l’alçada d’un campanar. Ara bé, que una persona més aviat curta de gambals que ha demostrat abastament la seva insensatesa a través de la xarxa, se li rendeixi acatament i honors, no em sembla just, ni equitatiu ni saludable.
No pensin pas que sóc insensible al patiment d’aquesta noia ni que sóc un transfòbic. Considero una injustícia i un despropòsit aberrant la sentència que li han dictat i denuncio el menyspreu de gènere que ha sofert durant el judici tractant-la en masculí quan ella se sent dona (es nota que els d’Hazteoir van guanyant adeptes a la causa). Ara bé, aquesta noia necessita ajut de tota mena més que no pas que la passegin en processó fent-li creure que és el paradigma de la llibertat. Cal, també convèncer-la, pel bé dels nostres fill i nets, que no es dediqui al magisteri. Hi ha una pila de professions tant o més interessants per a servir la societat. Qui no s’imagina que Pablo Iglesias la pugui incorporar a les seves llistes electorals?
Finalment, em nego a publicar com exemple del que estem parlant cap dels tuits sobre Carrero Blanco de Cassandra, no perquè m’amoïnin les reaccions judicials ni perquè li tingui cap respecte –ni un!¬– a l’almirall feixista, sinó perquè no hi he trobat ni una espurna de sentit de l’humor. Són molt dolents i em fan vergonya. Trobo que tenia molta més gràcia l’acudit que corria de boca en boca immediatament després de l’atemptat del carrer Claudio Coello: Saben aquel que diu que un paio, poc després de l’atemptat, agafa un taxi a Madrid i li diu “lléveme a Claudio Coello”, i el taxista pregunta “a qué altura” i l’altre “si se levanta ni que sea un palmo del suelo, se va enterar de lo que vale un peine”.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

De quina petxina estem parlant?

Molt em sembla que la sanció de quatre partits que la FIFA li ha imposat Messi per parlar en veu alta de “la concha de la madre” d’Emerson August de Carvalho, àrbitre auxiliar en el partit que va jugar (i guanyar) la selecció argentina contra Xile, ha creat molta més expectació i polèmica que la pluja de milions, a manera de Primitiva fal·laç, que Rajoy ha promès des de Barcelona per a les precàries infraestructures catalanes. Atès que a Rajoy, aquí, fan com que s’ho creuen només García Albiol i, una mica, Millo, el departament de màrqueting del Partit Popular, amb sigil i professionalitat, ha aconseguit que algunes altres comunitats autònomes posin el crit al cel i onegin la bandereta del “¿i nosaltres, què?” per aconseguir una mica de notorietat mediàtica per a la xulejada de Rajoy i que aquest pugui dir: tranquils nois, que n’hi haurà per tothom ara que anem tan bé.
El que de veritat ha remogut les aigües de l’oasi català (si us plau, no riguin que és pura retòrica per reivindicar una paraula en desús, simple postmodernitat) és allò de Messi. Davant la sanció desproporcionada el culer de pro no ha tingut més remei que sortir a la queixa, tot i que jo diria que amb la boca petita perquè el càstig, si bé dolorós per a les aspiracions del jugador amb la seva selecció (de la qual, per cert, va voler donar-se de baixa fa uns mesos), significarà un menor risc de lesió de l’argentí, que ja se sap com van sense manies a la cama els defenses del futbol llatinoamericà.
Però no ens apartem dels fets perquè el geni del futbol, després de conèixer la pena imposada, ha enviat una carta a la FIFA en la qual explica que la conversa amb l’àrbitre va succeir “de manera amistosa sense que en cap moment el que vaig dir hagi ofès o injuriat “. I també “si alguna cosa del que vaig dir hagués incomodat l’àrbitre assistent, mai va ser dirigits a la seva persona, sinó que va ser dit a l’aire i des de ja demano disculpes per això”. I és veritat, atès que l’acta del partit no reflecteix cap insult i va ser posteriorment quan, a instàncies del president de la Comissió d’àrbitres de la Conmebol, el brasiler Wilson Seneme, un acuseta, la FIFA va actuar d’ofici. i això va ser així perquè els àrbitres eren brasilers i coneixen perfectament als seus veïns argentins i saben que la “concha de su madre” (disculpin que no ho tradueixi per la petxina de la seva mare, perquè em fa pixar de riure) forma part de la seva cultura, com la dieta mediterrània de la dels catalans. Quan un argentí apel·la a la pubis de la teva mare, no és que manifesti desitjos d’utilitzar per a fins ombrívols la vagina de la mare del proïsme (bé, de vegades sí, però poques, i dependria de l’aspecte de la mare) sinó que expressa en veu alta un enuig o contrarietat com quan nosaltres cridem, però per al nostre fur intern, “la mare que em va parir! “, que no és que anhelem relacions incestuoses amb les nostres mares, ni de bon tros, simplement ho diem a l’aire, com Messi, per descarregar adrenalina.
Temps ha ja hi va haver una situació semblant amb Mascherano que també, com a bon argentí, va proferir irat “la concha de tu madre!”. Però llavors la sanció va ser de dos partits només perquè no va quedar clar si havia dit això o “la concha de tu hermana!”, que és diferent. L’úter de la mare d’un t’afecta, és clar, perquè és d’on has sortit, però se suposa que sobre la vagina de la teva germana no tens res a dir-hi, allà ella. Com manifesta Pablo Iglesias, te la sua, te la refanfinfla, te la bufa …
Pel que em vaig documentant, l’expressió “concha de tu madre” o bé de la teva germana entre argentins és del tipus multiús i es pot fer servir de mil maneres no sempre com a insult, ni molt menys. No així a Colòmbia, que s’usa com ultratge, arribant fins i tot a la barbaritat de “vete a chupar la vagina a tu vieja”, francament desagradable.
Jo, de Messi, a partir d’ara, invocaria la petxina de Sant Sebastià, que no és una escletxa vaginal sinó una platja i no es refereix a un parent de ningú sinó a una ciutat. Amb una mica de pràctica notarà que omple igual la boca per descarregar el cabreig i la mala llet i resulta innocu pel que fa als àrbitres i a les seves respectives mares.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El portentós passeig d’Artur Mas sobre les aigües

Dilluns passat al matí estava en les meves coses, que si una dutxa, que si una mica de tertúlia de fons a la ràdio, que si un esmorzar frugal i mitja dotzena de pastilles, perquè tenia una cita primerenca i no parava molta atenció , pendent d’anar de bòlit, als esdeveniments que s’estaven succeint al centre de Barcelona, entre Sant Jaume i els Jutjats. I llavors li vaig preguntar a la meva dona.
–S’ha produït ja el xoc de trens o alguna cosa?
–Crec que no, que encara no –em va respondre atenta a la marató processional de TV3– però crec que no hauries de perdre-t’ho.
Tenia raó. Encara que em va costar una mica de retard a la meva cita matinera em vaig asseure davant d’un cafè amb llet per contemplar el magnífic espectacle de masses i banderes que inundant el centre de la ciutat desbordava la pantalla entusiasmada de la cadena pública catalana. Un espectacular bany de masses per a les dues sopranos i el tenor, però sobretot, i això va ser el que més em va impressionar, el sorprenent miracle d’Artur Mas caminant sobre les aigües, rememorant aquelles imatges messiàniques que, encara que no el van portar a una victòria rotunda i esperada, sinó a un menyscabament de la seva hegemonia governamental, van il·luminar amb iconografia bíblica la campanya electoral de 2012.
Va ser un espectacle magnífic, gairebé èpic, majestuós, fins que els herois es van convertir en reus i van entrar al jutjat com uns presumptes delinqüents més i es van asseure a la banqueta. I allà es va acabar l’èpica i la revolució dels somriures. Allà Mas va perdre el do i va haver de nedar entre les aigües en lloc de mantenir-se miraculosament dret. Ho expliqui qui ho expliqui i ho vesteixi com se li acudeixi.
Vam tornar a la brutal realitat. A la judicialització de la política. A la mútua incomprensió. Al diàleg impossible. A la misèria humana i al marcat de paquet. Vam tornar a retrobar-nos amb tants anys perduts en greuges estèrils. Vam tornar a sentir com Aznar i González imposaven el seu criteri de “prietas las filas” i que ningú es mogui ni una mica d’on està. Vam tornar a la ficció dialogaire de la menuda Soraya, a la línia vermella de Puigdemont, a la petulància de Rajoy (amb un parell!) de vantar-se de no haver vist ni una sola pel·lícula de les que competien en els Goya (que cal ser mandrós per fer-ho i insensat per reconèixer-ho), a la constant apel·lació a la violència de les Gabrieles. Vam tornar a la insuportable quotidianitat que ens té per una banda acollonits per la permanent amenaça del xoc de trens i per l’altre cansats de tanta tensió, de tant joc brut, de tanta martingala, de tanta intoxicació pseudo-informativa, de tanta merda.
Que pleguin tots d’una puta vegada. Que s’emportin el que han rapinyat i que ens deixin tranquils. Els uns per casposos, tardofranquistes i tan ximplets que són incapaços d’entendre res ni d’exercir de polítics qualificats. Els altres per incompetents, pesats i tan eterna i bastament il·luminats que creuen que amb el truc de la pastanaga ens poden tenir perpètuament satisfets, excitats i en posició de combat.
Vull un país que no odiï ni sigui odiat. Un país que decideixi per si mateix i per majoria, sense necessitat de permisos superiors, el que desitja ser quan sigui gran. Un país format pels oriünds i pels que sense ser-ho senten que formen part del projecte comú. Un país de ciutadans que no són analfabets de la seva llengua i que coneixen i escriuen tantes com més millor de totes les arribades amb la tradició de l’acollida. Un país laic i socialment just i equitatiu. Un país que es guardi les seves creences religioses, les seves mantellines, les seves creus, els seus hiyabs i els seus chadors per a ús privat i a casa. Vull democràcia fins a l’extenuació i pau fins a l’avorriment. No sé però allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat trobo que tenia la seva gràcia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Els bascos i les basques

Des que el lendakari Iñigo Urkullu ha declarat que “el concepte d’independència és del segle XIX. El nostre nacionalisme en el segle XXI és solidari, pretén més autogovern per desenvolupar les potencialitats del país en una sobirania compartida. En un món globalitzat, la independència és pràcticament impossible”, les carns del nacionalisme català d’ampli espectre han començat a obrir-se i sembla que s’hagi donat llum verda a les opinions de columnistes i de lectors que pretenen descobrir ara la sopa d’all: que els bascos i les basques –respectem el ritual retòric implantat pels batasunaires i adoptat pels oradors penevistes– han anat sempre a la seva pel que fa a la solidaritat política amb Catalunya. Que el PNB s’ha aprofitat d’aquesta actitud babaua de tants catalans identificats amb un poble que ha sofert tant –com cantava Raimon en el seu homenatge al País Basc de l’any 67– i lluny d’esperar-nos per a fer-nos costat i caminar junts i solidaris pel pedregós camí cap a la llibertat i, potser, si Déu vol, la independència un d’aquests anys, ha agafat la drecera del seny, el pacte i el peix al cove –però tot això no formava part de l’ADN català?– per treure’n profit immediat i ben sucós. Són els més llestos. Són únics. Amb la tècnica del mag, que consisteix en aconseguir que et fixis en un moviment de distracció per camuflar la confecció del truc que et donarà el resultat desitjat, s’han erigit en el model que Espanya és capaç de digerir, que Rajoy es veu en cor de fer-hi tractes i canviar cromos i que, fins i tot, el PSOE de Ferraz faci veure que no està al cas quan, en pacte de govern, PNB i PSE parlen amb naturalitat de nació referint-se a Euskadi, aquest concepte gairebé sacríleg que ni el gestor Fernández ni la sultana Díaz solen admetre.
Des de sempre, vull dir des de fa molts anys, però no des de 1714, que és l’any i la xifra de referència per a tot el que tingui a veure amb el país, tant si es tracta de la Diada Nacional com si parlem del best-seller de Sánchez Piñol, passant per el número exhaurit de la Grossa o el minut de reivindicació en els partits del Nou Camp, des de fa anys, dic, una gran part del nacionalisme català s’ha demostrat enlluernat pel País Basc. No parlo només de l’independentisme radical o semi-radical que s’abraça i agraeix emocionat el suport d’Arnaldo Otegi al procés, parlo també del nacionalisme dels anys pujolistes (tot i que Pujol, personalment, mai s’havia refiat del PNB), parlo dels retransmissors dels partits de futbol contra l’Athletic que s’emocionaven a “la catedral” i parlaven d’aficions germanes mentre els jugadors bascos ens estovaven més que ningú, parlo d’aquella admiració mal dissimulada per una gent que aquells sí que els tenien ben posats…
Malgrat les inflamades arengues d’Arzallus –que, per cert, quan l’aprovació de la Constitució espanyola va dir que “ha quedat clar que els diputats i senadors del PNB no han qüestionat la unitat de l’Estat; hem defensat una concepció de l’estat més ajustada a la formació del Regne d’Espanya i a la seva realitat històrica”– i els intents desbaratats d’Ibarretxe, sempre he tingut la impressió que els nacionalistes bascos no estaven per la independència de la que tant es vantaven. Estaven, més aviat, pel “anar-hi anant”, perquè, entre el concert econòmic protegit per la Constitució i blindat, més tard, a Las Cortes l’any 2010 i la pressió al carrer dels “chicos de la gasolina”, que deia Arzallus, en la banda tova de la violència, el seu estatus és envejable.
Tinc la impressió que tant al País Basc com a Catalunya, encara que per causes sociopolítiques ben diferents, el sí en una consulta legal i pactada no arribaria al 51 per cent. Són xifres que els governs respectius saben. I mentre als sobiranistes catalans els pot la rauxa, el bri d’esperança per si hi ha una mica de sort i la pressió de la CUP, els líders actuals del PNB han apostat decididament per la negociació del canvi de cromos que els garanteix la consolidació de l’estatus gairebé sobirà que ara ja tenen, un acord del “cupo” més favorable encara i la finalització d’unes infraestructures viàries pendents. I tot plegat embolcallat en una fiscalitat envejable si la comparem, sense deixar de caure simpàtics en cap moment ni sentir parlar de boicot als vins de la Rioja Alavesa o a les “alubias de Tolosa”, posem per cas.
Vist així, per què s’han de complicar la vida amb nosaltres que som els empestats? Mirin com ho veu el lendakari: “Catalunya va plantejar una modificació del model d’Estat i com que no hi va haver diàleg van aflorar solucions que potser no responen a la voluntat primigènia”.
Ho tenim clar.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

Mentre el recentment investit president Rajoy va taral·lejant gairebé inconscientment “no es no” amb la cantarella del “Black is black” de Los Bravos tot contemplant les despulles escampades després de la batalla… Mentre la Sexta de Farreras i companyia es freguen les mans en veure garantida la continuïtat del seu permanent i particular “Sálvame” del politiqueig més barroer… Mentre el  PSOE, després de la immolació sense tenir garantit el paradís, continua buscant la quadratura del cercle… Mentre el PSC esmicola per enèsima vegada les possibilitats per a decidir –perdó pel verb, se m’ha escapat– què volen ser quan siguin grans… Mentre Susana Díaz desapareix una estona, discretament, per agafar aire… Mentre Pedro Sánchez, després de quedar-se descansat, empren amb més moral que l’Alcoià la travessa del desert en mig d’allò que es deia, quan els toros estaven autoritzats, divisió d’opinions i l’estigmatització, ja sense matisos ni contemplacions, d’El País i altres col·legues de la comunicació…  Mentre Fernández Teixidó –Fernández Teixidó, l’home que ho va ser tot al CDS de Suárez, un cop defenestrat Suárez!– i el marit d’Inés Arrimadas –disculpin, que ara no em ve el nom al cap– volen refer la Convergència de l’etapa pujoliana, o sigui, autonomisme i peix al cove… Mentre Gabriel Rufián disfruta de las seva coronació mediàtica després del terrabastall de l’altra dia al Congrés, on va repartir a tort i a dret (a tort sobre tot, més que no pas a dret) fent servir aquella recepta oratòria que als moderns els ha fet posar dempeus, entusiasmats, per la suposada novetat d’aproximació a la fórmula twiter, mentre que els que venim de lluny li exigim més –no en el contingut, que això és de la seva incumbència, sinó en la forma– perquè vàrem créixer amb el llibre de Thomas Kempis “Imitació de Crist” del segle XV, que feia servir el mateix sistema de reflexions contundents i curtes, ens vam repassar el “Camino”, escrit amb el mateix estil, d’Escrivà de Balaguer, vàrem riure, en la mateixa línia, amb la paròdia “Autopista” (i les seves seqüeles) que va publicar Jaume Perich i, fins i tot, els que tenim més memòria i edat, recordem dintre de la mateixa ona, un espai que feia per la ràdio Armand Matias Guiu, l’escriptor humorístic autor dels “Diálogos para besugos” o el contes infantils radiofònics “Tambor”, i que el titulava “Matiadas”, per la qual cosa la pròxima actuació de Rufián al Congrés, si vol mantenir el nivell de popularitat i controvèrsia, si vol continuar essent el rei del mambo, l’ha de fer rapejant, es a dir, rodolins i ritme sincopat… Mentre això ha anat passant a Espanya, a l’Espanya conceptual, aquí els catalans anem per feina, de cara a barraca: ara ve Nadal! Ho sabem perquè la família Alòs Pla, li ha lliurat al President Puigdemont la seva primera figureta de fang amb el cul enlaire i la seva corresponent deposició, fabricada a l’obrador artesanal que regenten a Torroella de Montgrí. Jo no sabria quina cara posar en una circumstància com aquesta. Ni per part del President ni per part dels artesans.

–President, és un honor lliurar-li la seva efígie com a primer caganer del país.

–Ah, moltes gràcies. Els felicito, no m’he vist mai mentre evacuo però tinc la impressió que he quedat molt bé.

–I molt elegant, senyor president. S’ha fixat en els detalls? El vestit negre…, la camisa blanca…, la corbata amb l’estelada… I el culet, ha vist quin culet? I de l’excreció que ens en diu? Ni molt gran, ni molt petita, amb el tirabuixó ben treballat. La veritat és que la caca és el que més cuidem, no voldríem pas que ningú se sentís menystingut per aquest detall.

Tinc entès que els ceramistes també han fet les figuretes caganeres de Clinton i Trump pensant en el mercat americà que, diuen ells, significa gairebé el 50% de les seves vendes per internet. Es per això que consideren el caganer una icona de la cultura catalana i han demanat el suport institucional del Govern per aconseguir-ho.

Mirin, sincerament, em fa basarda l’escatologia. Mai m’ha fet cap gràcia la figura del caganer. M’avergonyeix aquesta obsessió catalano-nadalenca per la cagalera: que si fer cagar el tió, que si el caganer. Em nego a donar suport a aquesta figureta immunda com a icona cultural del país. Entre moltes altres collonades, tradicions com aquesta em fastiguegen el Nadal. Com també la figura –d’introducció molt més recent– de la Grossa. Aquell cap gros abominable amb el que mai aconseguiran implantar massivament la loteria catalana perquè l’únic que et dona són ganes de fugir (o de llençar-te pel balcó si t’agafa en hores depressives).

Per acabar d’alegrar-me el dia he entrat a la pàgina web dels artesans de Torroella de Montgrí (em poden dir masoquista). I l’he trobat: el caganer de la Grossa, no m’ho invento. Setze euros i el tindran a casa. Bon Nadal!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La teoria de l’agent doble

A part de l’impagable i emocionat discurs de Rajoy des del balcó de la victòria –“…me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones… Bien, oye, hemos ganado…, oye, es verdad…”– i de la convicció que Espanya per essència, història i idiosincràsia és de dretes i que, majoritàriament, ha interioritzat la doctrina d’aquella assignatura demolidora del meu batxillerat que es deia FEN (Formación del Espíritu Nacional), els col·legues de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern, entre partida de dòmino i carajillo de rom Pujol, obvien l’eliminació de la Roja i parlen de que Catalunya, pel que es demostra en les dues darreres conteses electorals, és cada cop més diferent i sobre tot, i això és el que m’apassiona i el motiu d’aquest modest post, parlen de la suggestiva teoria de l’agent doble en el cas de les converses gravades entre el ministre Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.

Fa dies que en Rosselló, un jubilat que va ser a Convergència des dels anys de la fundació i empedreït lector de novel·les de John Le Carré, tot s’ha de dir, ens dona la murga amb la teoria de l’agent doble que volia portar a la ruïna al pobre Fernández, el ministre de l’interior, i a tot el Partit Popular, posant-li paranys constants que els deixessin en evidència i provoquessin l’escàndol definitiu que els fes plegar a tots.

Segons Rosselló, en Daniel de Alfonso era un doble agent. Un patriota català, un home d’absoluta confiança d’Artur Mas, que es veu que el va posar, i director a l’ombra de l’ACI (Agència Catalana d’Inteligència), inexistent oficialment però que ja funciona en la part obscura del Govern,  dins de l’àmbit de les estructures d’estat que s’estan posant en marxa sense fer soroll i mig d’amagatotis.

La teoria de l’agent doble que propaga en Rosselló, a partir de les extenses converses que va publicant el digital Público, ve a dir que De Alfonso li va deixar anar munició per tal que el ministre, amb l’ajut de fiscals, jutges i equips especialitzats policials d’investigació i, per suposat, la complicitat d’uns quants periodistes de la caverna, el nom dels quals citen amb claredat meridiana, anés ficant la pota una vegada darrera l’altra. Que li va deixar anar corda, molt corda, perquè s’entortolligués i es pengés ell mateix. De fet, l’embolicada que li va fer amb el cas dels presumptes milions a Suïssa de l’alcalde Trias, que va deixar el ministre amb el cul a l’aire, n’és una bona prova de per on anaven els trets. I les intrigues que li filtrà sobre Convergència. I la presumpta prevaricació d’Homs. Tot plegat, indicis molt febles per tal que la gent del PP i acòlits la vessessin públicament. És la clàssica estratègia de l’agent doble, m’insisteix el meu interlocutor en acabar el segon carajillo.

–No et sembla exagerada –justifica en Rosselló– aquesta permanent afirmació d’espanyolitat per part del cap de l’Oficina Antifrau? Oye, que yo soy español, repeteix a les gravacions. Es tracta d’un recurs molt típic dels agents dobles.

No m’acaba de fer el pes, li dic. De Alfonso és madrileny. A més, el tracte amb els parlamentaris catalans va ser molt fatxenda.

–No et confonguis –manté en Rosselló–, De Alfonso és jutge i fa servir un to professional característic dels jutges espanyols. I pel que fa a l’origen no català, el General Villarroel, tot i haver nascut a Barcelona, era d’origen gallec, i Carod Rovira, fill de guàrdia civil, era d’origen familiar aragonès, i el president Montilla es nascut a Iznájar. Els patriotes catalans neixen on volen, com diu l’acudit. A més, Daniel de Alfonso va ser condecorat pels Mossos d’Esquadra, la nostra policia. Tot  i sabent que era el seu suïcidi professional i el final del seu futur com agent doble, De Alfonso ha preferit fer l’últim servei a la causa sobiranista lliurant les gravacions i aixecant l’estora. El que jo et dic, un patriota.

Concloc que al Rosselló se li ha anat la pinça. L’acudit va sobre els bilbaïns, penso, però m’ho callo. I no deixo de pensar en l’àngel Marcelo que sempre ha tingut cura del ministre, com és ben sabut, i en les eleccions del diumenge li va afegir un grapat de votants a Barcelona.

En fi, la teoria del doble agent és una anada d’olla, una xorrada de cafè, una especulació de jubilats ociosos, però…, mola, eh?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , , ,

Si ells tornen, tu no hi vas… o sí?

Ja som de ple a la campanya electoral, segona edició. Doble deja vu: el de sempre i, a més a més, el que fa referència al passat 20 de desembre. Un deja vu bastant calcat, per cert. Que les llistes han sofert poc moviment. Algun sí, entre descobriment de noves presumptes corrupcions, sacsejos interns de cadires en alguns partits i alguna vicissitud menor, les segones fileres han acusat un petit sotrac, poca cosa, però, si fa o no fa, són els mateixos els que ens convoquen que els votem a les urnes. Els responsables màxims de fer-nos perdre el temps i els calers. Els guionistes del culebrot més inútil de la història de la nostra defectuosa democràcia. Els incapaços de complir amb la feina encomanada. Els trincadors d’un sou injustificat i apa som-hi, que no ha estat res. Els més inútils que podíem trobar. Els més egòlatres i superbs.

No em val l’excusa del jo ja volia però amb el d’aquí davant no hi ha res a fer. No em val l’excusa perquè tots, absolutament tots els que tenen alguna possibilitat d’influir en la política del moment, saben que escó més, escó menys, es tornaran a trobar amb una  geometria aproximada i els deures que no van fer tocarà fer-los ara o anar a una tercera convocatòria (no, si us plau, que ens mereixem una treva!). No em val l’excusa, penya d’aficionats, perquè en política, si es vol es pot. Com? Tenint clar el paper de servidor de la comunitat, pactant i cedint, sacrificant l’ego, la poltrona i el tortell, si cal, pel be comú.

Es possible que els professionals d’aquest negoci em diguin que, al cap i a la fi, la culpa la té la ciutadania per haver votat com ha votat, provocant aquest desori. Au, vinga. Primera lliçó: En democràcia, ni que la vessi o es deixi seduir pel populisme i les impostures, el poble, per definició, té tota la raó. Perquè és el poble, els ciutadans, els qui tenen el dret a decidir (hòstia, com he vingut a parar a aquí? M’haurà traït el subconscient?). Un dia els parlaré d’un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, un capellà xusquero, desferra del franquisme, que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se” perquè, i si la majoria s’equivoca?.

La culpa, no li donin més voltes, la tenen els líders –i el que hi ha al darrere– de les forces polítiques decisòries i la seva incompetència palmària. I, són ells, ells mateixos, els que, lluny de fer-se a un costat o plegar i que vinguin uns que en sàpiguen, que segur que n’hi ha d’haver, tornen a presentar-se sense cap pudor ni símptomes de recança: “Ei, som els mateixos, els que no hem estat capaços, els que hem marejat la perdiu durant mig any fent-vos perdre un fotimer de pasta dels vostres impostos! Ei, tornem a ser aquí perquè confieu altre cop en nosaltres, colla de babaus! Ei, voteu-nos!”.

Em ve al cap aquella campanya que va fer el PSC a les generals de 2008, quan Carme Chacón va treure el triomf més rotund dels socialistes a Catalunya amb 25 escons, una campanya basada en l’estètica de “Reservoir Dogs” de Tarantino, amb un fons vermell, i l’ombra de Rajoy, Zaplana i Acebes, amenaçadora, vestits de negre, i el lema “Si tu no hi vas, ells tornen”. Doncs bé, si jo fos la majoria silenciosa, o, simplement, la immensa majoria, si tingués imaginació i traça, muntaria una campanya publicitària, ni que fos de memes virals, amb el mateix estil estètic de la famosa del PSC, amb les ombres amenaçadores de Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera i el lema “Si ells tornen, segur que tu hi vas?”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

La mà al foc

L’altre dia, a l’entrevista de Jordi Évole a Mariano Rajoy, el president en funcions va perdre una oportunitat de ser enginyós, o, com a mínim, singular, i es va mantenir en la seva constant galaica.

A la pregunta de si posava la ma al foc per Esperança Aguirre, després de mostrar els ullets estratègics d’anyell a punt de ser sacrificat, va respondre: Què és posar la mà al foc?

Jo em vaig quedar una mica perplex. Que tot un president, ni que sigui en funcions, no sàpiga què és posar la ma al foc per algú i ho confessi, no és un símptoma d’analfabetisme o ignorància supina, sinó l’evidència d’una gran falta de cintura, de reflexes, d’agosarament i de posar-se al capdavant de la situació.

Jo hauria esperat d’un interlocutor d’aquesta responsabilitat política una resposta del tipus: “A aquestes altures de la pel·lícula jo no poso la mà al foc per ningú, ni per mi mateix. Que no recorda, jove, el meu sms  “Luís, lo entiendo, sé fuerte, mañana te llamaré”, o el “yo te quiero, Alfonso, coño, te quiero”?”. Així, amb un parell. Donant una lliçó de cinisme, què caram!

A més, no cola aquesta fugida d’estudi, del presidente Mariano. Qualsevol registrador de la propietat, per molt que s’hagi dedicat a la política gairebé tota la vida, sap que l’expressió posar la mà al foc ve de l’edat mitjana, de quan, en els anomenats judicis de Déu o Ordalies, uns jutges humans, no pas divins, feien posar la mà a les flames o agafar amb la mà pedres incandescents per a demostrar la innocència de l’acusat. Si se’n sortia indemne o es cremava poquet, aquella colla de fanàtics supersticiosos el declaraven innocent. Val a dir que el percentatge d’innocència, a l’època, era insignificant.

En el llenguatge vulgar, encara que també ho fan servir les persones amb recursos o de categoria, posar la ma al foc per algú (en el cas que ens ocupa, per Esperanza Aguirre),  vol dir garantir al cent per cent, apostant-hi la vida i la pròpia hisenda, la innocència i honestedat de la persona esmentada. Com ha fet, per exemple, el senyor Xavier Queralt, conseller delegat a Catalunya del BBVA i director de Catalunya Caixa, que ha dit que posava la ma al foc pel que fa referència al compliment estricte de la legislació i la fiscalitat del seu grup financer, quan se li ha preguntat a TV3 per les informacions dels papers de Panamà. Que encara que t’hi vagi el sou, té molt de mèrit posar la mà al foc per un parell de bancs en els temps que corren i vist el que hem anant veient, oi?

No, definitivament Mariano Rajoy no està fi. O sí. En menys d’un any, quan s’ha decidit a parlar sense gaire papers, ha dit més ximpleses i obvietats que les que se li atribuïen a aquell ministre anomenat Moran, el dels famosos acudits.  “Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, és un lapsus divertit, però el “me gustan los catalanes porque hacen cosas” crec que és insuperable. Més, jo diria, fins i tot, que “España es un gran país y tiene españoles”.

A mi em fa por que un cop es repeteixin les eleccions, d’aquí a quatre dies, i torni a sortir guanyador i, aleshores sí, decididament, s’estructuri el “gran pacte”, el nostre home recuperi el tancredisme, retorni a l’ancestral regne de la caspa i al tòpic rere tòpic, i ens perdem l’inefable “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, argument, sens dubte, principal en la defensa de la indissolubilitat de la nació.

Gairebé posaria la mà al foc.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,