Tag Archives: referèndum

La nàusea

Que difícil és surar en mig d’aquest bassal putrefacte. A vegades, massa vegades, em pregunto com ha estat possible arribar fins aquí, com ens hem deixat ensarronar d’aquesta manera tan vil, com hem fet veure, per indolència o per comoditat, que no notàvem la sentor d’una hora lluny, com hem prestat la confiança a delinqüents, corruptes, cínics i mentiders d’aquí i d’allà, com ens hem resignat amb el que hi havia sense que ens vinguessin arcades?
Per mandra? Per por a perdre el poc que ens quedava o que un excés de fulls de reclamacions tornés a fer brandar el soroll de sabres i retornéssim al futur imperfecte, al deja vu? Perquè els anys obscurs ens van acostumar a abaixar el cap i acceptar la fatalitat i aquesta resignació s’ha perpetuat en l’ADN? Perquè, reconeguem-ho, som una colla de babaus que hem acceptat de bon grat combregar amb rodes de molí?
Escric de matinada amb un sentiment de frustració infinit. Els esdeveniments d’aquests dies em depassen, els titulars em deprimeixen i la sensació d’irreversibilitat se m’apodera i m’enfonsa en el pou de la derrota. Les converses punxades que sento o que llegeixo, independentment de si són anul·lades pel clàssic defecte de forma, expliciten una corrupció sistèmica que només una impossible revolució a sang i foc podria eradicar. I m’entra la por, aquella cagalera que t’agafaria quan, després de temps i temps de buscar-la, t’adonessis que al laberint s’havien oblidat de fer-li la porta de sortida.
Aquesta actitud arrogant, encara, dels que manen, malgrat que la merda els arriba fins al coll, fent veure que la cosa no va amb ells, i ara!, quatre tumors que hem extirpat quan en realitat la metàstasi s’ha estès irreversiblement. Aquest contuberni galdós entre poders executiu i judicial, antítesi del tarannà democràtic, amb la col·laboració sota ma d’un nombre decisiu de policies deshonestos. Aquesta opció impossible de la bancada del davant, també ben classificada en el campionat de l’enredada, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa amb la tossuda obsessió d’entronitzar una líder submisa i rància, complaent amb l’aristocràcia del partit, idònia perquè res canviï. Aquella declaració inversemblant d’un expresident, no sé si mentider o beneit, intentant explicar que el PSC rebutja Susana Díaz perquè és dona i andalusa (quins collons!). Aquesta parella amiga de l’imputat “compi-iogui” que perd glamour i autoritat moral per les costures, a la parentela de la qual ja tothom s’hi veu en cor d’escarnir però ningú d’acomiadar-los. Aquest ingrés a la presó de l’hereu de la gran família simbolitzant el principi del fi de l’ensarronada, del gran frau que s’ha endut per endavant la confiança de tanta gent de bona fe, complementat pel judici del cas Palau i les confessions del cas Pretòria que ha fet palès un dibuix colpidor i vergonyant dels feliços anys del peix al cove, l’hàbil maniobra de distracció del pujolisme. Aquest horitzó ignot, indesxifrable, en el que serem tan feliços que ens afartarem d’anissos fins a no poder més, del que tothom en parla meravelles per tal que la tropa no perdi la moral però que fora de càmera ningú et sap explicar ni quan ni com amb la temença que els negres núvols que s’hi albiren no siguin el preludi de la gran tempesta de la decepció i la posterior i frustrant desfeta.
Rebolcar-me en tot plegat, donar-hi voltes i més voltes buscant-hi sentit, m’angoixa. Segur, tinc un mal dia. No pot ser tot tan apocalíptic com em sembla aquesta matinada d’insomni. No potser que ens hagin donat tant pel sac… Per acabar-ho d’adobar només em faltaria que m’asseguressin que el referèndum ja no es farà. Que es convocarà, sí, que el prohibiran, també, i que davant de la impossibilitat malgrat els esforços ingents del Govern, i les cares adolorides de sorpresa que posaran tots, s’optarà per suspendre’l i anar de pet a unes noves eleccions… Autonòmiques.
Au, vinga!
Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Hi ha vida més enllà del Procés?

Sembla ser que ara sí que sí. Que aquest és l’any. No com quan se li va aparèixer la Mare de Déu de la Independència a Carod Rovira i li va anunciar que, després del turment, l’èxtasi arribaria el 2014. Alguna cosa va fallar perquè la data era ben bonica: la del Tri centenari. Però, o l’aparició no es va expressar amb prou claredat, que de vegades passa amb les aparicions que, com són borroses per naturalesa, no vocalitzen suficientment o les seves paraules són poc intel·ligibles, boiroses, o l’ex Vicepresident ho va entendre malament, que també és possible, impressionat per l’auguri i corprès per l’emoció. El cas és que com ho va anunciar amb anys d’antelació, vam estar entretinguts i expectants durant molt, molt de temps, i com que les concentracions de la Diada dels anys previs a la data anunciada eren multitudinàries i tan cíviques, que es notava que érem un poble pacífic i de vocació democràtica i europea, tots ens ho vam creure, o, almenys, una majoria qualificada. I quan ja es va anunciar el 9N per al profètic 2014, ens vam dir: “Mecasun el Carod, quina visió de futur !, quines dots per l’auguri!”. I vam anar tots i totes, o almenys una majoria qualificada, de pet a les urnes, a dipositar la nostra papereta i la nostra esperança.
Però vet aquí que l’oracle va fallar estrepitosament i contemplem-nos ara, amb l’Arrimadas fotent-se sense contemplacions d’aquell 9N de 2014, el Garcia Albiol escarnint el President Puigdemont tirant-li en cara que qui està en un procés de desconnexió és ell, però de desconnexió dels problemes reals, i els quatre paladins d’aquell plebiscit informal, a punt de ser jutjats i, molt probablement, inhabilitats. Que això, tant si estàs a la política activa o com si estàs a l’expectativa, és una desmesura i una putada.
Però, tot i que els fats semblin adversos, les prediccions s’hagin anat en orris i el cansament i el desgast facin el seu efecte entre la parròquia, segons semblen indicar alguns sondejos d’opinió, no donem la causa per perduda ni el Procés desactivat. És més, com deia al principi, sembla que ara sí que sí, que aquest any és l’any.
De moment hi ha un acord: es descarta la DUI. Ensumant les cancelleries sembla clar que en l’Olimp internacional no hi hauria déu que comprés una declaració unilateral d’independència. Anem, doncs, pel referèndum, que un referèndum com cal, amb totes les garanties democràtiques i pactat amb la superioritat vigent ja és una altra cosa. Hom va amb la papela certificada d’una victòria per majoria simple i ja et miren d’una altra manera a Europa. Perquè això de la democràcia, en general, ho entenen i s’ho creuen. Sabut això, ens hem dedicat esforçadament a treballar amb la majoria parlamentària les tres lleis de desconnexió, no fos cas que s’avancés el referèndum, guanyés el sí (o el no, depèn que com es formuli la pregunta) i ens enxampés la independència amb els pixats al ventre. Ah, i hi ha un altre acord en el bloc independentista que consisteix a definir Catalunya com “una república de dret, democràtica i social”. Faltaria més!
No obstant això, els de l’altra banda, els del diàleg i la mà estesa, els de la menuda Soraya viatjant frenèticament a Catalunya, els de qui dia passa, any empeny, han près una decisió (passant-se pel forro el desig manifestat pel 85% dels catalans, segons enquesta recent d’El Periódico): posar per escrit, negre sobre blanc com han dit per la tele, dins de la ponència econòmica i d’administració territorial que s’aprovarà al congrés del partit del mes de febrer, que “no cap al nostre país, en la nostra Constitució i en el nostre ordenament jurídic, un referèndum d’autodeterminació”. Mai de mais. Que això dóna vots que ni s’ho imaginen. I aquí ens quedem, en el cercle viciós, donant voltes i més voltes fins a l’eternitat. O fins a la catàstrofe ferroviària que pinta derrota i desencant. O fins l’armistici improbable. Perdent a dojo il·lusió i efectius. Si no fos per aquests i altres imponderables que ens assetgen, i perquè ens cruixiran a judicis, aquest hauria de ser l’any de les llums.
Per als abnegats, per als que no cauen mai en el desànim, el Procés és la vida, pels finançats i / o assalariats (en qualsevol de les seves múltiples facetes: executiva, legislativa, informativa, opinativa, assessorativa, etc.), sense el Procés no hi ha vida. Però per als de a peu dret, per als de la resta fins al 85% que estan a favor del referèndum per deixar les coses clares d’una punyetera vegada, això és un malviure insuportable. I encara que vagin mal dades, vull sortir al carrer, mirar la gent i convencem a mi mateix que hi ha vida més enllà del Procés. N’hi ha d’haver, que per això ho he demanat als Reis d’Orient… De Vic.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Toca o no toca referèndum?

Entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual –com veuen faig servir qualificatius delicats– hi ha un bon nombre de catalans que es manifesten perplexos, dubitatius i esmaperduts.

Jo entre ells, que contemplo el pas de les pantalles, que diuen ara, endavant i endarrere, pel que fa a l’afer del referèndum. Abans, quan els anys de Pujol, se sabia: això no toca, això toca. Però ara, amb el desmantellament de l’ordre polític tradicional, qui és capaç de desxifrar el full de ruta? Qui es veu en cor de veure-les venir (a part de Xavier Sala Martin, que aquest ho sap tot i ho explica tot, a més a més, en colors, que té més mèrit)?

Les gabrieles i el nucli de l’ANC no volen ni sentir-ne parlar, es ben veritat, i són ells o elles les que semblen pilotar hores d’ara el viatge a Itaca, però les restes del naufragi, sense anar més lluny, tornen a parlar del referèndum com si esperessin que un gest des de l’altra banda, en aquest sentit, pogués reconduir el xoc de trens.

(Parèntesi: Viatge a Itaca, passar pantalles, xoc de trens… Quants eufemismes per tal de no avorrir el personal amb la mateixa cantarella.)

En fi, jo en sóc molt del referèndum. Ja he explicat, en un d’aquests posts, el molt que em motiva anar a votar. En sóc molt perquè serviria per a deixar-ho tot molt més clar. Que surt que sí per clara majoria: cap mania i endavant les atxes. Que surt que no per clara majoria: guardar l’energia a l’armari a l’espera de temps més favorables i apostar pel desdoblament de carreteres, la millora de les urgències als hospitals i la reducció del temps i les llistes d’espera, posem per cas.

Si resulta que la part d’allà considera que l’únic referèndum possible sobre la independència de Catalunya és aquell en el que votin tots els ciutadans de nacionalitat espanyola –perquè això és el que s’ha dit per activa i per passiva, ara que no ens vinguin amb romanços–, cap problema. Enfervorits per la possibilitat, acceptem de bon grat aquesta opció. Molt bé, que voti tothom. Fins i tot Portugal, que si es descompensa la Península Ibérica per causa de la desconnexió, alguna cosa deuen voler-hi dir. I els d’Andorra. I el del Penyal de Gibraltar. Muntem el gran referèndum i votem, amb un a pregunta clara i directa, sense bifurcacions alambinades ni possibilitat de respostes interpretatives: “Vol que Catalunya sigui, abans de divuit mesos, un estat independent?”. Fora manies. Amb un parell.

I si per aquelles coses resulta que a Espanya surt un no rotund però Catalunya vota majoritàriament sí –és un suposar–, què passaria? Què creuen que diria aquesta Europa que ara es mostra tan gasiva amb el procés, tant indiferent i, diguem-ho clar, menyspreativa? No podrien mantenir la mateixa arrogància davant d’un plebiscit pactat i dins de la llei, imagino.

Haig de confessar que porto temps immers en aquesta neurosi que em treu el son. Porto temps intentant deduir perquè no s’ha tirat per aquest camí pactat. I concloc que deu haver-hi informacions que desconec, que jo només contemplo la vida, no hi participo, perquè, sinó, no ho entenc.

Tan obsessionat dec estar amb aquest tema que la nit de diumenge, després de veure atentament el fluixet reportatge de TV3 sobre el fet del referèndum, vaig somniar amb ell. Vaig somniar que es feia un referèndum pactat a tot l’Estat sobre la independència de Catalunya en els termes que els he descrit. Com que era jo qui somniava era jo qui marcava inconscientment les regles del somni. No explicaré els detalls de la campanya per no allargar-me inútilment, passaré directament al resultat.

I el resultat de les votacions donava a tot l’Estat una majoria ajustada a favor de la desconnexió (o expulsió?) i a Catalunya una altra majoria ajustada a favor del no a la independència. I abans de poder copsar les reaccions de Susana Díaz i Oriol Junqueras vaig despertar-me.

Espero que ningú se m’enfadi, no m’estic referint ni tan sols a una d’aquestes enquestes tan cuinades, només es tractava d’un somni.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,