Tag Archives: Rivera

Rivera. el desengroguidor

De la mateixa manera o semblant que Dick Van Dyke va convertir en mític el personatge del escura-xemeneies a la pel·lícula “Mary Poppins”, aquest estiu Albert Rivera s’ha erigit en el llegendari desengroguidor de Catalunya. Amb la complicitat de la seva sòcia Inés, com Roberto Alcázar i Pedrín dels còmics que ens adoctrinaven en la nostra infantes, Rivera s’ha posat al capdavant de les quadrilles sanejadores de la icterícia catalana, comandaments uniformats de blanc, encaputxats i disciplinats, que netejaven pobles i ciutats de llaços grocs, per zones i amb estudiada estratègia, encara que el seu esforçtitànic esforç resultés erm ja que al dia següent la protesta groga era reposada pels partidaris de mantenir el pols fins que els líders polítics catalans sortissin de la presó. Ha estat la cançoneta polític-periodística de l’estiu: el país està engroguit, qui el desengroguirà? El desengroguidor que el desengrogui… I, som-hi !, allà hi apareixia Rivera i/o els seus escamots per a visualitzar la frase sentenciosa que havia deixat anar María José Segarra, Fiscala General de l’Estat, en afirmar, molt seriosa i molt circumspecta, que no hi ha cap delicte ni en treure ni en posar els llaços grocs a la via pública ja que ambdues pràctiques formen part de la llibertat d’expressió. Quina inanitat. Com si fos el mateix plantar flors que arrencar-les. Segurament no és delicte, però no és el mateix. No és el mateix escriure un article que censurar-lo. No és el mateix. Anem a veure: ¿Considera el mateix, senyora Fiscala (en referència a la llibertat d’expressió) penjar una bandera espanyola que arrencar-la del seu pal i llençar-la al contenidor? Resulta que per a molts –catalans i espanyols– tant la bandera com l’himne vigents, expliqui el que expliqui la Wikipedia sobre els seus orígens i evolució històrica, la rojigualda i el txunta-txunta són els mateixos símbols patriòtics que va brandar Franco quan la seva victòria i la seva dictadura i que la normalització democràtica mai hagués hagut d’acceptar. Per decència. Per la ferma voluntat de marcar el seu propi territori polític a les antípodes del Moviment feixista. I per a molts espanyols, la vigència actual d’aquests símbols fan clarament palesa la idea de continuïtat respecte al passat, que la recent polèmica sobre el destí final del Valle de los Caidos i l’exhumació de les restes de Franco no ha fet més que corroborar.

Per malament que ho facin els polítics independentistes, per maldestre que sigui la seva estratègia, per confrontats que estiguin en les seus respectius i partidistes fulls de ruta, hi ha un fet en el qual la majoria de catalans hi estan d’acord: no s’avançarà ni en la solució del conflicte català ni en el apaivagament de la crispació mentre els i les Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcètera, romanguin a la presó. No dic que els independentistes siguin majoria, afirmo que la majoria de la gent que viu a Catalunya considera que la llarga tancada preventiu dels esmentats, és més una qüestió de venjança i escarment, que de justícia. I d’això, i no d’una altra cosa, va la icterícia catalana, els milers de llaços grocs que s’observen per tot arreu i que tant fan enfurismar Ciutadans fins al punt d’inventar la rendible confusió entre independentisme i petició de llibertat per als líders empresonats. Va d’arrencar l’odi que va sembrar el Partit Popular i que Ciutadans va amortitzar forçant al màxim la crispació, convocant a una manifestació “pacífica” en què van apallissar un treballador de Telemadrid, ui perdó!, si crèiem que era de TV3, quina badada, vostès disculpin, són coses del foc amic…

Però aquesta fòbia al groc que s’ha apoderat de la ment de Rivera i que l’ha aconseguit encomanar als seus seguidors, no és normal. Darrera del desengroguidor de l’any hi deu haver un trauma amagat: potser la mort d’un canari que adorava quan l’Albert era un tendre infant, potser un accident passant en ambre quan la seva joventut, potser un bikini groc difícil de descordar, no sé, quelcom. Perquè es pot entendre aquest odi obsessiu pel que fa a la immersió lingüística, i aquesta mania amb l’adoctrinament a les escoles, i aquesta animadversió a tot el que faci olor de catalanisme i aquesta tírria desaforada contra TV3 i els seus empleats i aquesta exigència anhelant a favor de l’aplicació del 155. Això és comprensible, hi ha molta gent a l’àrea metropolitana amb aquests mateixos plantejaments i amb idèntiques rancúnies. Tots hem patit, en alguna ocasió, problemes d’inadaptació, això es comprèn. Però enrabiar-se fins al paroxisme amb un color tan bonic com el groc, que llueix fins i tot a la bandera vaticana, o en el revers de les capes de torejar i en el mateix centre de la bandera d’Espanya, a mida doble, això és per fer-s’ho mirar.

Versión española

RIVERA EL DESAMARILLADOR

De la misma o parecida manera que Dick Van Dyke convirtió en mítico el personaje del deshollinador en la película “Mary Poppins”, este verano Albert Rivera se ha erigido en legendario desamarillador de Catalunya. Con la complicidad de su socia Inés, cual Roberto Alcázar y Pedrín de los tebeos que nos adoctrinaban en nuestra infancia, Rivera se ha puesto al frente de las cuadrillas saneadoras de la ictericia catalana, comandos uniformados de blanco, encapuchados y disciplinados, que limpiaban pueblos y ciudades de lazos amarillos, por zonas y con estudiada estrategia, aunque su titánico esfuerzo resultara baldío puesto que al día siguiente la protesta amarilla era repuesta por los partidarios de mantener el pulso hasta que los líderes políticos catalanes salgan de la cárcel. Ha sido la cantinela político-periodística del verano: el país está amarillado, ¿quién lo desamarillará? El desamarillador que lo desamarillare… Y, ¡zas!, ahí estaban Rivera y sus huestes para visualizar la frase sentenciosa que había soltado María José Segarra, Fiscala General del Estado, al afirmar, muy seria y muy circunspecta, que no hay delito alguno ni en quitar ni en poner los lazos amarillos en la vía pública ya que ambas prácticas forman parte de la libertad de expresión. Menuda inanidad. Como si fuera lo mismo plantar flores que arrancarlas. Seguramente no es delito, pero no es lo mismo. No es lo mismo escribir un artículo que censurarlo. No es lo mismo. Vamos a ver: ¿Considera lo mismo, señora Fiscala (hablando de libertad de expresión) colgar una bandera española que arrancarla y echarla al contenedor? Resulta que para muchos –catalanes y españoles– tanto la bandera como el himno vigentes, cuente lo que cuente Wikipedia sobre sus orígenes y evolución histórica, la rojigualda y el chunta-chunta son los mismos símbolos patrióticos que blandió Franco cuando su victoria y su dictadura y que la normalización democrática nunca hubiera tenido que aceptar. Por decencia. Por la firme voluntad de marcar su propio territorio político en las antípodas del Movimiento fascista. Y para muchos españoles, la vigencia de dichos símbolos explica la sensación de continuidad con respecto al pasado, que la reciente polémica sobre el destino final del Valle de los Caídos i la exhumación de los restos de Franco no ha hecho más que corroborar.

Por mal que lo hagan los políticos independentistas, por torpe que sea su estrategia, por confrontados que estén en sus respectivas y partidarias hojas de ruta, hay un hecho en el que la mayoría de catalanes están de acuerdo: no se avanzará ni en la solución del conflicto catalán ni en el apaciguamiento de la crispación mientras los y las Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcétera, permanezcan en prisión. No digo que los independentistas sean mayoría, afirmo que la mayoría de la gente que vive en Catalunya considera que el encierro preventivo de los mencionados es más una cuestión de venganza y escarmiento, que de justicia. Y de eso, y no de otra cosa, va la ictericia catalana, los miles de lazos amarillos que se observan por doquier y que tanto enfurecen a Ciudadanos hasta el punto de inventarse la rentable confusión entre independentismo y petición de libertad para los líderes encarcelados. Va de arrancar el odio que sembró el Partido Popular y que Ciudadanos amortizó apurando la crispación al máximo, convocando a una manifestación “pacífica” en la que apalizaron a un trabajador de Telemadrid, huy perdón, si creíamos que era de TV3, menuda confusión, ustedes disculpen, son cosas del fuego amigo…

Pero esa amarillofobia que se ha apoderado de la mente de Rivera y que ha conseguido contagiar a sus seguidores, no es normal. Detrás del desamarillador del año debe de existir un trauma oculto: quizás la muerte de un canario que adoraba cuando Albert era un tierno infante, quizás un accidente pasando en ámbar cuando su juventud, quizás un bikini amarillo difícil de desabrochar, no sé, algo. Porque se puede entender ese odio obsesivo con respecto a la inmersión lingüística, y esa manía con el adoctrinamiento en las escuelas, y esa animadversión a todo lo que huela a catalanismo y esa ojeriza denodada contra TV3 y sus empleados y esa querencia anhelante en favor de la aplicación del 155. Eso es comprensible, hay mucha gente en el área metropolitana con estos mismos planteamientos y con idénticos rencores. Todos hemos sufrido, en alguna ocasión, problemas de inadaptación, eso se comprende. Pero enrabietarse hasta el paroxismo con un color tan bonito como el amarillo, que luce hasta en la bandera vaticana, en el reverso de los capotes de torear y en el mismo centro de la bandera de España a doble tamaño, eso es para hacérselo mirar.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Etiquetat , , , , ,

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Etiquetat , , , ,

Si ells tornen, tu no hi vas… o sí?

Ja som de ple a la campanya electoral, segona edició. Doble deja vu: el de sempre i, a més a més, el que fa referència al passat 20 de desembre. Un deja vu bastant calcat, per cert. Que les llistes han sofert poc moviment. Algun sí, entre descobriment de noves presumptes corrupcions, sacsejos interns de cadires en alguns partits i alguna vicissitud menor, les segones fileres han acusat un petit sotrac, poca cosa, però, si fa o no fa, són els mateixos els que ens convoquen que els votem a les urnes. Els responsables màxims de fer-nos perdre el temps i els calers. Els guionistes del culebrot més inútil de la història de la nostra defectuosa democràcia. Els incapaços de complir amb la feina encomanada. Els trincadors d’un sou injustificat i apa som-hi, que no ha estat res. Els més inútils que podíem trobar. Els més egòlatres i superbs.

No em val l’excusa del jo ja volia però amb el d’aquí davant no hi ha res a fer. No em val l’excusa perquè tots, absolutament tots els que tenen alguna possibilitat d’influir en la política del moment, saben que escó més, escó menys, es tornaran a trobar amb una  geometria aproximada i els deures que no van fer tocarà fer-los ara o anar a una tercera convocatòria (no, si us plau, que ens mereixem una treva!). No em val l’excusa, penya d’aficionats, perquè en política, si es vol es pot. Com? Tenint clar el paper de servidor de la comunitat, pactant i cedint, sacrificant l’ego, la poltrona i el tortell, si cal, pel be comú.

Es possible que els professionals d’aquest negoci em diguin que, al cap i a la fi, la culpa la té la ciutadania per haver votat com ha votat, provocant aquest desori. Au, vinga. Primera lliçó: En democràcia, ni que la vessi o es deixi seduir pel populisme i les impostures, el poble, per definició, té tota la raó. Perquè és el poble, els ciutadans, els qui tenen el dret a decidir (hòstia, com he vingut a parar a aquí? M’haurà traït el subconscient?). Un dia els parlaré d’un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, un capellà xusquero, desferra del franquisme, que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se” perquè, i si la majoria s’equivoca?.

La culpa, no li donin més voltes, la tenen els líders –i el que hi ha al darrere– de les forces polítiques decisòries i la seva incompetència palmària. I, són ells, ells mateixos, els que, lluny de fer-se a un costat o plegar i que vinguin uns que en sàpiguen, que segur que n’hi ha d’haver, tornen a presentar-se sense cap pudor ni símptomes de recança: “Ei, som els mateixos, els que no hem estat capaços, els que hem marejat la perdiu durant mig any fent-vos perdre un fotimer de pasta dels vostres impostos! Ei, tornem a ser aquí perquè confieu altre cop en nosaltres, colla de babaus! Ei, voteu-nos!”.

Em ve al cap aquella campanya que va fer el PSC a les generals de 2008, quan Carme Chacón va treure el triomf més rotund dels socialistes a Catalunya amb 25 escons, una campanya basada en l’estètica de “Reservoir Dogs” de Tarantino, amb un fons vermell, i l’ombra de Rajoy, Zaplana i Acebes, amenaçadora, vestits de negre, i el lema “Si tu no hi vas, ells tornen”. Doncs bé, si jo fos la majoria silenciosa, o, simplement, la immensa majoria, si tingués imaginació i traça, muntaria una campanya publicitària, ni que fos de memes virals, amb el mateix estil estètic de la famosa del PSC, amb les ombres amenaçadores de Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera i el lema “Si ells tornen, segur que tu hi vas?”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,