Tag Archives: Rufián

L’espagueti-western de Rufián i de Alfonso

Jo sóc un enderiat dels espagueti-westerns. No dels de Sergio Leone, que aquests ja se sap que tenen fama i prestigi reconegut, sinó dels d’Esplugues City, dels de sèrie B, dels xungos que passen de matinada en alguns canals de cinema (i que en el seu moment s’estrenaven a Can Pistoles, a Canaletes). D’aquells de diàlegs impossibles, actuacions histriòniques, arguments ultramaniqueus i trets pels descosits. I de tant en tant una frase com lapidària que t’encongia el melic. Com la que, per acabar, li va deixar anar l’altre dia Rufian, en el paper de justicier solitari, a De Alfonso, en el paper de sheriff corrupte, en l’espagueti-western que van protagonitzar en la Comissió per les escoltes enregistrades en el despatx de l’ex-ministre de l’interior: “Hasta pronto gàngster, nos vemos en el infierno”. Uauu! Quin moment més aconseguit! Quina tensió!.
Trobo, però, que l’actuació de De Alfonso va ser més convincent. Va brodar el paper de cínic amb un to irrefutablement fatxenda i altiu. Com correspon al dolent de la pel·lícula. Imagino que el director li va recomanar que posés la mirada de “no sabe usted con quien està hablando”. En canvi Rufián, que en altres ocasions ens ha brindat interpretacions antològiques, se’l veia més forçat, amb una certa crispació a l’hora de donar vida a un text difícil i brutal. Però no fem escarafalls, l’escena del duel justifica el preu de l’entrada, val per tota la pel·lícula. L’escena del duel en el corral entre Rufiàn i de Alfonso, quedarà per sempre més a la memòria dels espectadors i passarà als anals de la sèrie B, de la “pulp fiction”.
Surto al carrer després de la projecció. S’ha aixecat una mica de vent que em desemboira les idees. Me’n adono que el cinema és cinema i que no va més enllà de l’espectacle. I l’espectacle s’ha acabat. El jutge fatxenda torna al seu nou destí i continuarà impartint justícia (?) i el diputat es prepara per una nova actuació ben mediàtica que li aporti vots en les properes eleccions.
I el poble? El poble –com cantava La Trinca en els bons temps–, al poble que el donin pel cul… Que ja té les Conferències de Sant Vicenç de Paül!
NOTA ACLARIDORA: Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les Conferències de Sant Vicenç de Paül són una associació de beneficència fundada a París el 1833 per Frédéric Ozanam amb el nom de Conférence de Charité . Es difongué aviat per tot el món (uns 400 000 membres en 95 estats l’any 1959). A Catalunya fou fundada el 1857. Segons Wikipedia, actualment tenen 2.500 socis a Espanya organitzats en 216 conferències que desenvolupen la seva tasca benèfica amb el suport de 2.000 voluntaris.
Àngel Casas

Etiquetat , , , ,

Qüestió d’accent

En aquells temps jo era un usuari convençut i fidel de la Blackberry. I encara ho seria, perquè no hi ha hagut teclat més pràctic i de resposta menys erràtica que el de la Blackberry, i és que, des que el teclat va esdevenir tàctil, incorporat a la pantalla dels telèfons mòbils, les clàssiques faltes ortogràfiques tan característiques i comunes de sms i whatsapps s’han mantingut en el seu vergonyós nivell, però els errors mecanogràfics s’han multiplicat exponencialment.

Haig de reconèixer que sóc un maniàtic gairebé malaltís de l’estètica gramatical. No suporto les faltes d’ortografia ni les de puntuació en els missatges que rebo ni en els comentaris que apareixen en els digitals (fins i tot en els de més pedigrí). Procuro ser curós i repassar abans de clicar l’enviar, perquè no hi ha res que traeixi més la imatge que dones i que et faci fer una bruta figura irreparable que un “a vingut” o un “amb sembla” al bell mig de la pantalla. I si, malgrat l’estricta i permanent vigilància, el dit em rellisca i el teclat de la pantalla tàctil em traeix, procuro demanar disculpes al receptor. Aquestes coses sempre s’agraeixen, perquè la gent valora els petits detalls culturals en un país de lletraferits, com aquest, i d’experts coneixedors de la nostra llengua natural.

És per això, per aquesta exigència filològica, que no em trobaran mai cridant, amb fervor i patriotisme, al costat d’altres conciutadans: “in-indè-in-de-pen-den-cià”. Per falta de fervor? No gens! Per mancança de patriotisme? Déu nos en guard! Ni que el cor m’ho demanés m’apuntaria jo a un crit tan gramaticalment calamitós. (Haig de dir que el cor meu, fatigat de tant camí, em demana ben poques coses de caire polític o patriòtic, de desconcertat i decebut que me’l tenen). Sempre he cregut que el fi (polític) no justifica els mitjans (gramaticals).

I no estic sol en aquest neguit. Amics que guarden amb zel, encara suades, les samarretes de les diades reivindicatives dels últims anys, m’han confessat que a ells i a elles també els avergonyia una mica haver de cridar amb l’accent errat, ells que havien estudiat amb bones notes a l’Aula, o al Bethània Patmos, o al Frederic Mistral, o fins i tot a Can Colapi. Que ho feien per solidaritat i a favor d’un final èpic, però, com dic, avergonyits.

Ara imaginem, per uns moments, que tot va rodat, com assenyalen les previsions més optimistes dels nostres dirigents. Que el poble català, amb un nou referèndum, o amb una declaració unilateral d’independència, o amb un escalfament de la sang sobrevingut, esdevé sobirà amb un nombre sobradíssim i majoritari dels vots, i allí, des del balcó de la plaça Sant Jaume, el president Puigdemont, emocionat i circumspecte per la responsabilitat del moment, o la Presidenta Gabriel, que mai no se sap com acabarà tot plegat, amb un pentinat també com de cop de falç maldestre però modernitzat per Llongueras, o el President Rufián, bellugant els braços amb traça, en un moviment mestís i integrador entre la sevillana i el ball de bastons, el president que toqui, vaja, no ve d’aquí, proclama la independència i el poble unit es posa a cridar “in-indè-in-de-pen-den-cià, in-indè-in-de-pen-den-cià”, jo, per molt que em dolgui i l’emoció em destaroti les entranyes, restaré mut, afligit per tanta incultura gramatical. Molta independència, molta estructura d’estat, molta desconnexió, molt desafiament, amb dos collons, al tribunal Constitucional i a la menuda Soraya i som incapaços de pronunciar bé, d’accentuar com Déu i Pompeu Fabra manen, l’emblemàtica paraula màgica? Au, vinga! És com si en lloc de voler anar a Itaca traguéssim bitllet per a Itacà: no ens semblaria ridícul? On creuen que aniriem finalment a parar? I… què pensaria Artur Mas, des del seu discret observatori resguardat de tot i de tothom?

Es per això que, apel·lant als pares i mares de la pàtria que s’asseuen al Parlament, goso demanar la creació d’una comissió –jo crec que amb tanta gent com es mou amb les estructures d’estat ja no ve d’una– que busqui una nova cantarella que, essent fàcil d’entonar pel poble enfervorit, reivindiqui la independència sense destarotar l’accentuació. I, des d’aquí, modestament però amb fermesa, proposo la presidència pel parlamentari Llach.

Si Lluís Llach ha estat capaç de convertir en himne de combat internacional uns versos tan senzills, però emotius, com “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà”, imaginem-nos què no pot ser capaç de fer amb una paraula tan suggestiva com independència… Meravelles!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

No serà que el més calent és a l’aigüera?

M’agradaria fer palesa la meva actual confusió. No estic segur, i no m’arriben clars senyals per a intuir-ho, de si falten quinze, setze o divuit mesos perquè el temps passa que no t’adones, i més a la meva edat, i sempre estàs frisós per tal que es precipitin els esdeveniments d’una punyetera vegada.

Perquè quan els Jocs Olímpics del 92, i en una altre nivell molt més pròxim al fiasco, el Fòrum de les Cultures, hi havia un calendari, i una data fixada i, sobre tot, en el cas dels Jocs, una il·lusió majoritàriament compartida que es notava al carrer i a les converses de bars i oficines. I si eres, com és ara el meu cas, un jubilat, tenies una munió d’obres per entretenir les hores de sol. Que si les Rondes, que si la Vila o el Port Olímpic, que si la remodelació de l’Estadi. I en el cas del Fòrum fallit, tinguérem la remoguda del Besòs i tota la zona de Diagonal Mar, però ara, a quinze, setze o divuit mesos vista, no veig jo cap moviment especial d’obra pública, o la construcció d’un singular obelisc, o una remodelació definitiva ­–i gairebé executada­- de la plaça de les Glòries Catalanes o de Lesseps, que sempre ha estat un indret molt propici per a les remodelacions. Tampoc llegeixo cap notícia sobre nomenament de comissaris d’actes i/o celebracions populars. Comissaris reconeguts per l’èxit de la seva gestió en mogudes anteriors. No s’albira a l’horitzó, de moment, cap festassa multitudinària que impacti al món en general. Diran que encara queda temps, i és veritat, però si s’estigués removent alguna cosa en aquest sentit, el diari de Paco Marhuenda o el digital d’Eduardo Inda ja ho haurien denunciat, vituperat i escarnit.

Ja se sap que ara estan entretinguts amb els pactes impossibles i les eleccions de juny i en les conseqüències del degoteig dels papers de Panamà, però si tinguessin alguna filtració haurien actuat. Es per això que molt em temo que el més calent és a l’aigüera… a no ser, però em costa de creure, que el pacte de silenci sigui tan hermètic i la discreció sigui tan absoluta –cosa que dubto en l’àmbit dels polítics i de la política–, a no ser, deia, que ens amaguin l’ou i tot estigui ben travat i a punt pel moment decisiu: dia D, hora H.

En aquest sentit, la proclamació de la República per part del diputat Rufián a Vilafranca del Penedès, amb paraules senzilles però rotundes i inequívoques: “Penedesencs i penedesenques, proclamo la República catalana”, és, potser, una maniobra de distracció per a despistar l’enemic, o bé, un primer assaig, una prèvia, com fan moltes companyies teatrals a comarques abans de l’estrena oficial a la capital.

És possible que, sense pressa però sense pausa, les estructures d’estat estiguin molt més avançades del que sabem, i un dia no llunyà, abans, molt abans dels quinze, setze o divuit mesos promesos –com va passar amb la legalització del Partit Comunista en dissabte de glòria, que els va agafar a tots amb els pixats al ventre– aquest Govern faci un Rufián i proclami. Però proclami, proclami, amb un parell d’ous.

Però ja em permetran que sigui malfiat i ho dubti. Per a mi, tal com pinten les coses i, sobre tot tal com miren, que dels polítics cal fixar-se molt com miren mes que del que diuen, el més calent és a l’aigüera.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,