Tag Archives: Sabina

Olé Olé i molt més olé encara

Si jo fos espanyol, és un dir… Bé, no, rectifico i torno a començar perquè jo ja sóc espanyol: ho diu clarament el meu passaport i el meu carnet d’identitat, i, en cas de dubte –torna a ser un dir–, l’acatament del article 155 de la Constitució, imprescindible perquè no et fiquin a la presó per rebel·lió, sedició, traïció, malversació, tumultuositat, algaravia i rebombori, implica l’acceptació de l’esmentada nacionalitat, només faltaria. Així que, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriótica, la que practiquen i enorgulleix els votants del PP i Ciutadans i una gran part dels del PSOE, l’altra nit, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, se m’hagués posat la pell de gallina i, embargat per l’emoció, el meu cor hagués pugnat per sortir-se’m del pit. ¿Són capaços d’imaginar-s’ho? La cosa anava de celebrar el concert del trenta aniversari de professió de Marta Sánchez, i en aquest moment màgic de l’últim bis, o sigui, la cirereta del pastís, va la cantant i, inopinadament i sense que ningú l’hi ho demani, senzillament acompanyada d’un piano ( i un pianista, és clar), sorprèn tothom amb la interpretació de l’himne espanyol però amb una lletra nova, de la seva pròpia inspiració, que pretén transmetre l’enyorança i el patriotisme que li brolla de les entranyes quan és lluny d’Espanya, sobretot a Miami , on ha residit darrerament. Ella vestida de vermell de cap a peus com la samarreta de la selecció i, darrere, els reflectors en contrallum projectant els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Redéu! El públic és que no va poder contenir-se i va esclatar en aplaudiments entre estrofa i estrofa fins arribar a l’apoteosi final, amb una ovació memorable.

Per descomptat, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriòtica que tant es porta, entendria els comentaris entusiàstics de les patums del patriotisme com Mariano Rajoy (“Muy buena iniciativa. La inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados“) o Albert Rivera  (“Valiente y emocionante Marta Sánchez poniendo letra y corazón al himno nacional”) o Rosa Díez (“La España constitucional se despereza”) o García Albiol, que ha demanat que aquesta lletra esdevingui l’oficial, o Gonzalez Pons, que proposa que Marta Sánchez canti el seu himne i la seva lletra sobre la gespa del Wanda Metropolitano quan la final de la Copa del Rei (la de les xiulades que ja s’han convertit en tradició). Aquestes dues últimes iniciatives tenen, fins i tot, el seu compte de recollida de signatures a la plataforma Change.org.

Però malauradament per a mi i pels meus possibles, no sóc per res espanyol de l’espanyolitat megapatriótica. Sóc espanyol per imperatiu legal, resignat, escèptic i perplex –que no sorprès– per la rauxa que li està entrant al personal després de l’oportunisme populista de Marta Sánchez. Entenc que addictes a la lectura del Marca fingeixin emoció literària davant del bunyol de la lletra de la que va ser veu d’Olé Olé, que deixa anar cursileries tan melindroses, tòpiques i efectistes com aquestes: “…Rojo, amarillo, colores que brillan / en mi corazón y no pido perdón. / Grande España, / a Dios le doy las gracias / por nacer aquí, honrarte hasta el fin…”, però el fet cert, incontestable, és que la lletra que mou la fibra d’aquesta positura patriòtica a la que s’han apuntat PP i Ciutadans, sobretot, és dolenta de solemnitat. A Sabina, almenys, quan ho va intentar, li van sortir uns versos republicans que, evidentment, cap pròcer va proposar institucionalitzar: “Ciudadanos, / ni súbditos ni amos, / ni resignación / ni carne de cañón. / Pan amasado con fe y dignidad / no hay nada más sagrado que la libertad”.

Però jo em quedo amb la versió que em van obligar a aprendre i a cantar els Maristes de Sants –sí, els mateixos de l’escàndol de pederàstia– que era el de Pemán, amb aquest toc feixista del braç enlaire: : “¡Viva España! /  Alzad los brazos hijos / del pueblo español / que vuelve a resurgir. / Gloria a la Patria que supo seguir / sobre el azul del mar el caminar del sol”. Em quedo amb ell per a escarni dels que van pactar la transició i van redissenyar la seva simbologia. Perquè, tot i que la Marxa Reial, o anteriorment la Marxa de Granaders, ve de lluny –del segle XVIII, crec– i només s’ha apartat discretament quan el Trienni Liberal i durant la Primera i la Segona República, per a algunes generacions que encara respirem és, sobretot, l’himne nacional del franquisme, i hagués estat un detall de voluntat democràtica i de ruptura amb el feixisme patit, que ens l’haguessin reemplaçat. Creu i ratlla. Però no, perquè mantenint els símbols es deixava clar d’on veníem, per si de cas en tinguéssim algun dubte. I així passa el que passa, que un dia arriba la Marta Sánchez i li entra el furor patrioter i ens col·loca el nyap: “Vuelvo a casa, / a mi amada tierra, / la que vio nacer / un corazón aquí. / Hoy te canto, / para decirte cuanto / orgullo hay en mí, / por eso resistí…

Com s’ha demostrat, allò del “chunda, chunda” és infinitament més adequat i popular. I poèticament superior, em fa l’efecte.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Poca broma amb el genocidi dels catalans, Pérez Reverte.

Des que Montilla va introduir el terme desafecció per a definir les relacions entre Catalunya i Espanya, la corda s’ha anat tibant i cada cop és més difícil trobar veus que fugin del tòpic radical, tant des d’un extrem com des del contrari, i mirin d’establir ponts de concòrdia. Per això resulta especialment remarcable l’anàlisi que Victor Manuel fa de la visió que des de Madrid es té de Catalunya a propòsit de la pregunta que li formula Miquel Jurado a El País.

“Como la gente tiene muy poca información –analitza el cantant asturià–, se vive con una cierta estupefacción, nadie sabe la dimensión que tiene. Lo ven como una disconformidad más con el Gobierno central, pero no se han percatado de lo que verdaderamente está ocurriendo. Siempre ha habido mucha desinformación y no solo con respecto a Cataluña sino con todo lo periférico. Hay muchos francotiradores que más que francotiradores son hijos de puta que pervierten la situación y crean pequeños enconos que al final se convierten en grandes enconos. En Madrid tenemos una prensa de derechas que no existe en Cataluña y que crea un caldo de cultivo del que tienes que abstraerte, aunque es difícil como cuando oigo hablar a gente como el exalcalde de A Coruña. Es inverosímil que se puedan decir semejantes tonterías y que las diga alguien que ha tenido responsabilidad pública.

Víctor Manuel es refereix a Francisco Vázquez, que el dia abans del 9-N va proposar treure els tancs al carrer a Catalunya per evita una rebel·lió sediciosa. Vázquez, que s’autodefineix com socialdemòcrata, catòlic i espanyolista, també ha afirmat que no hi ha cap diferència entre un jueu amb l’estel groc perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola.

“Eso va pudriendo las cosas –continua Víctor Manuel a l’entrevista– hasta no se sabe dónde. Recuerdo estar en el mercado cuando el boicot al cava y un señor a mi lado pedir fuet pero que no fuera catalán, el tendero le dijo que era imposible. Esa burrez completamente irracional está dañando mucho la convivencia. Yo viajo a Cataluña desde 1966 y he vivido temporadas largas en Barcelona. Mis primeros discos los grabé en el Casino L’Aliança del Poble Nou. Nunca me he sentido ajeno a la vida de Barcelona, ni extraño. Ni he vivido la agresividad a propósito del idioma que otros dicen, nunca. Guardo momentos imborrables, como ver a Maria del Mar Bonet en la Cova del Drac cantando Què volen aquesta gent? Cosas que no voy a olvidar nunca, que no quiero olvidar. Mi afecto por Cataluña seguirá igual pase lo que pase en el futuro y no me voy a sentir extraño porque nadie va a hacer que me sienta extraño.”

Per contrast amb la visió de Víctor Manuel trobo en un vídeo de El Mundo un diàleg entre Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina, una conversa gravada amb autorització, una mena de variat repàs a l’actualitat i a la vida com aquella entre el ministre i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya que tant de joc va donar.

L’últim minut de la gairebé mitja hora de conversa entre un Pérez Reverte que parla ex-càtedra de gairebé tot, i una Sabina que somriu i assenteix, l’autor del programa proposa parlar de Catalunya. Copio literalment del vídeo i admeto totes les falles possibles, però poden consultar-lo a El Mundo, per si no s’ho creuen o no se’n fien.

Diu l’escriptor:

Como soy jacobino, ese tema lo habría solucionado en el siglo XVIII.

Aleshores, com tallant caps amb la ma, fa servir onomatopeies:

 ¡Chas, chas chas, chas!… Ahora ya no tiene solución… ahora ya es otra cosa.

–Me adhiero –fa sorneguer, Sabina– a la propuesta de mi compañero…

El problema es que ahora hay cosas –continúa l’acadèmic–  que no se pueden solucionar con métodos… O sea, aquí hubo momentos, o sea, tu puedes pasar a cuchillo una población entera en el siglo XI, comprendes? Pero no en el siglo XXI….  o ese tipo de cosas… Bromas aparte, la España del siglo XVIII perdió la ocasión…

A partir d’aquí, l’home que parla ex-càtedra però en el to dels esquerrans de cafè dels 60, disserta sobre la importància decisòria de la revolució francesa.

Sabina, al seu costat, una mica alumne i un punt decrèpit, tanca el diàleg.

Yo, que también llevo gotas de sangre jacobina, también recurriré a la tradición histórica de la izquierda, al internacionalismo, esto mezclado con la globalización de ahora hace que volver al aldeanismo identitario no tenga ningún sentido.

Tot em val. Tot ho respecto, fins i tot la presumptuositat de parlar ex-càtedra que, en el fons, dec envejar. Però el “¡chas, chas, chas, chas!” i el “pasar a cuchillo una población”, vingui del nord o vingui del sud, vingui de la dreta o vingui de l’esquerra, és propi de criminals.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,