Tag Archives: Sánchez

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Si ells tornen, tu no hi vas… o sí?

Ja som de ple a la campanya electoral, segona edició. Doble deja vu: el de sempre i, a més a més, el que fa referència al passat 20 de desembre. Un deja vu bastant calcat, per cert. Que les llistes han sofert poc moviment. Algun sí, entre descobriment de noves presumptes corrupcions, sacsejos interns de cadires en alguns partits i alguna vicissitud menor, les segones fileres han acusat un petit sotrac, poca cosa, però, si fa o no fa, són els mateixos els que ens convoquen que els votem a les urnes. Els responsables màxims de fer-nos perdre el temps i els calers. Els guionistes del culebrot més inútil de la història de la nostra defectuosa democràcia. Els incapaços de complir amb la feina encomanada. Els trincadors d’un sou injustificat i apa som-hi, que no ha estat res. Els més inútils que podíem trobar. Els més egòlatres i superbs.

No em val l’excusa del jo ja volia però amb el d’aquí davant no hi ha res a fer. No em val l’excusa perquè tots, absolutament tots els que tenen alguna possibilitat d’influir en la política del moment, saben que escó més, escó menys, es tornaran a trobar amb una  geometria aproximada i els deures que no van fer tocarà fer-los ara o anar a una tercera convocatòria (no, si us plau, que ens mereixem una treva!). No em val l’excusa, penya d’aficionats, perquè en política, si es vol es pot. Com? Tenint clar el paper de servidor de la comunitat, pactant i cedint, sacrificant l’ego, la poltrona i el tortell, si cal, pel be comú.

Es possible que els professionals d’aquest negoci em diguin que, al cap i a la fi, la culpa la té la ciutadania per haver votat com ha votat, provocant aquest desori. Au, vinga. Primera lliçó: En democràcia, ni que la vessi o es deixi seduir pel populisme i les impostures, el poble, per definició, té tota la raó. Perquè és el poble, els ciutadans, els qui tenen el dret a decidir (hòstia, com he vingut a parar a aquí? M’haurà traït el subconscient?). Un dia els parlaré d’un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, un capellà xusquero, desferra del franquisme, que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se” perquè, i si la majoria s’equivoca?.

La culpa, no li donin més voltes, la tenen els líders –i el que hi ha al darrere– de les forces polítiques decisòries i la seva incompetència palmària. I, són ells, ells mateixos, els que, lluny de fer-se a un costat o plegar i que vinguin uns que en sàpiguen, que segur que n’hi ha d’haver, tornen a presentar-se sense cap pudor ni símptomes de recança: “Ei, som els mateixos, els que no hem estat capaços, els que hem marejat la perdiu durant mig any fent-vos perdre un fotimer de pasta dels vostres impostos! Ei, tornem a ser aquí perquè confieu altre cop en nosaltres, colla de babaus! Ei, voteu-nos!”.

Em ve al cap aquella campanya que va fer el PSC a les generals de 2008, quan Carme Chacón va treure el triomf més rotund dels socialistes a Catalunya amb 25 escons, una campanya basada en l’estètica de “Reservoir Dogs” de Tarantino, amb un fons vermell, i l’ombra de Rajoy, Zaplana i Acebes, amenaçadora, vestits de negre, i el lema “Si tu no hi vas, ells tornen”. Doncs bé, si jo fos la majoria silenciosa, o, simplement, la immensa majoria, si tingués imaginació i traça, muntaria una campanya publicitària, ni que fos de memes virals, amb el mateix estil estètic de la famosa del PSC, amb les ombres amenaçadores de Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera i el lema “Si ells tornen, segur que tu hi vas?”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,