Tag Archives: Serrat

Tranquils, que vint anys no són res

Recordo que la primera referència que li vaig sentir a algú, apel·lant als vints anys com a mesura simptomàtica del pas del temps, va ser al fotògraf i publicista Leopoldo Pomés que, fa molt, molt de temps, em va dir: “T’adones que de tot fa ja vint anys?”. No n’havia pres consciència jo, però vam anar degotant exemples i era cert: de tot els que consideràvem important, tan personal com col·lectivament, n’havien passat vint anys. Devia ser la mateixa època en que també Serrat se’n adonava i prenia la lletra de la seva cançó “Ara que tinc vint anys” i la modificava cantant “Fa vint anys que tinc vint anys”. Després encara passaria més temps i cantaria “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Li desitjo que pugui cantar-la amb un afegitó de vint anys més. I així, ad libitum.

Rememoro tot això perquè ja fa temps que vint anys es considera una mesura de temps passat, no només una xifra aleatòria. De fet, vint anys, determinen un canvi generacional. I ve d’antic el concepte, perquè ja ho feia servir Carlos Gardel en el seu tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Aquest dies dos polítics irremeiablement antagònics, encara que obligats a entendres, potser algun dia, si les circumstàncies polítiques i les aliances forçades no els deixen altra opció, han coincidit en afirmar que els seus objectius són a llarg termini i han citat els vint anys de referència. Es tracta de Josep Borrell, per un cantó, i Carles Puigdemont per l’altre. Pitjor la previsió de l’expresident, que parla de vint o, potser, de trenta anys. Vint anys, o potser trenta, va pronosticar, per assolir la secessió, o sigui, imagino, la independència, o dit d’una manera que agrada als il·lusionats, la República Catalana. Aquest oracle puigdemontià de fa quatre dies, extret d’unes declaracions fetes al diari flamenc Het Belang van Limburg, contrasta amb la famosa promesa dels divuit mesos, tan antiga i obsoleta, tan vintage, i la encara vigent de la seva massa coral que, d’implementació en implementació, ens recorden que la independència és a tocar (es que si si fixen bé, veuran com gairebé treu el nas per l’horitzó). No cal anar gaire lluny: en un dels parlaments de la Diada triomfant, un cop més, d’enguany, l’advocat de Puigdemont va predir, amb un entusiasme que enardí el poble present i el que ho veia per TV3, que l’any que ve Catalunya seria independent. En què quedem, President?

En Josep Borrell, pel seu cantó, que intenta, sense massa èxit, apedaçar els estrips que als seus predecessors els hi van colar en la política exterior espanyola, doncs aquell 1 d’octubre de l’any passat, salvatge i sanguinari, els va fer molt de mal i perdurarà en la memòria de les cancelleries, ha pronosticat també vint anys per aconseguir acabar amb la divisió a Catalunya i que aquesta sigui una sola comunitat. Ho ha dit a la Universitat de Nova York sense precisar quin aspecte creu que tindrà aquesta nació encalmada.

De les dues declaracions en podem treure algunes conclusions. Que per damunt de la virtualitat a la que ens te acostumats la discursiva sobiranista se està imposant la realitat intangible però autèntica del ja veurem què passa, perquè en vint anys pot succeir  de tot. Això no aixeca passions ni enardeix els ànims, però resulta d’un realisme aclaparador. Prou virtualitat i donem-nos un bany de realitat i de versemblança. Que es necessita molta inventiva per convocar vint o trenta onzes de setembre expectants i enardits procurant que la moral no decaigui. Que per molta promesa del ministre d’afers exteriors de conciliar i molta confiança a vint anys vista, hi ha un problema de presos i exiliats que no pot esperar vint anys, ni vint dies, diria jo. Que alguna cosa s’ha de fer per entretenir aquests vint anys i justificar el sou. No sé, resoldre l’afer del Corredor del Mediterrani d’una punyetera vegada. Recuperar l’excel·lència de la sanitat catalana malmesa miserablement per les retallades. Restituir a l’escola catalana el prestigi infamat per ciutadans calumniadors enrabiats. Fins i tot, via nou estatut, refer llaços i retornar el respecte i la pasta , que ja sé que és una pantalla passada això de l’Estatut, però si Puigdemont diu que hem d’esperar tant de temps, seria una forma de testar la bona voluntat estatal, ara que Pedro Sánchez ha descobert la via Quebec. O, si no, via pacte fiscal o via negociació bilateral –que negociació vol dir cessió per totes les parts–  o una fórmula d’èxit anomenada Concert.  I ja que hi som, donat que vint anys donen molt de sí, emprendre una campanya real, convençuda i definitiva de desmantellament del franquisme resistent en tants estament de l’estat amb poder, amb el màxim poder, que s’enriuen de les pessigolles de la llei de la Memòria Històrica i de les discussions parlamentaries del Valle de los Caídos i de les trifulgues veïnals per si trec una àliga, un símbol, una placa d’un carrer o una creu.

Ara que Puigdemont ha donat vint (o trenta anys) de coll, es podria aprofitar per anar per feina, no?

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Recuerdo que la primera vez que le escuché a alguien apelar a los veinte años como medida sintomática del paso del tiempo, fue al fotógrafo y publicista Leopoldo Pomés que, hace mucho, mucho tiempo, me dijo: “¿Te das cuenta que de todo hace ya veinte años? “. No había tenido conciencia de ello, pero fuimos desgranando ejemplos y era cierto: de todo los que considerábamos importante, tanto personal como colectivamente, habían pasado veinte años. Debía ser la misma época en que también Serrat se daba cuenta y tomaba la letra de su canción “Ara que tinc vint anys” y la modificaba cantando “Fa vint anys que tinc vint anys”. Después aún pasaría más tiempo y cantaría “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Le deseo que pueda cantarla con un agregado de veinte años más. Y así, ad libitum.

Rememoro todo esto porque ya hace tiempo que veinte años se considera una medida de tiempo pasado, no sólo una cifra aleatoria. De hecho, veinte años, determinan un cambio generacional. Y viene de antiguo el concepto, porque ya lo usaba Carlos Gardel en su tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Estos días, dos políticos irremediablemente antagónicos, aunque obligados a entenderse, tal vez algún día, si las circunstancias políticas y las alianzas forzadas no les dejan otra opción, coincidieron en afirmar que sus objetivos son a largo plazo y han citado los veinte años de referencia. Se trata de Josep Borrell, por un lado, y Carles Puigdemont por el otro. Peor la previsión del ex President, que habla de veinte o, tal vez, de treinta años. Veinte años, o quizás treinta, pronosticó, para alcanzar la secesión, o sea, imagino, la independencia, o dicho de una manera que agrade a los ilusionados, la República Catalana. Este oráculo puigdemontiano de cuatro días atrás, extraído de unas declaraciones realizadas al diario flamenco Het Belang van Limburg, contrasta con la famosa promesa de los dieciocho meses, tan antigua y obsoleta, tan vintage, y la aún vigente de su masa coral que, de implementación en implementación, nos recuerdan que la independencia está cerca (es que, si se fijan bien, verán como casi asoma por el horizonte). No hay que ir muy lejos: en uno de los parlamentos de la Diada triunfante, una vez más, de este año, el abogado de Puigdemont predijo, con un entusiasmo que enardeció al pueblo presente y al que lo vio por TV3, que el próximo año Cataluña sería independiente. ¿En qué quedamos, President?

Josep Borrell, por su parte, que intenta, sin demasiado éxito, remendar los desgarros que a sus predecesores les colaron en la política exterior española, puesto que aquel 1 de octubre del año pasado, salvaje y sanguinario, les hizo mucho daño y perdurará en la memoria de las cancillerías, pronosticó también veinte años para conseguir acabar con la división en Cataluña y para que ésta sea una sola comunidad. Lo dijo en la Universidad de Nueva York sin precisar qué aspecto cree que tendrá esta nación encalmada.

De las dos declaraciones podemos sacar algunas conclusiones. Que, por encima de lo virtual, a lo que nos tiene acostumbrados la discursiva soberanista, se está imponiendo la realidad intangible pero auténtica del ya veremos qué pasa, porque en veinte años puede suceder de todo. Esto no levanta pasiones ni enardece los ánimos, pero resulta de un realismo abrumador. Basta ya de virtualidad y démonos un baño de realidad y de verosimilitud. Que se necesita mucha inventiva para convocar veinte o treinta onces de septiembre expectantes y enardecidos procurando que la moral no decaiga. Que, por mucha promesa del ministro de asuntos exteriores de conciliar, y mucha confianza a veinte años vista, hay un problema de presos y exiliados que no puede esperar veinte años, ni veinte días, diría yo. Que algo se debe hacer para entretener estos veinte años y justificar el sueldo. No sé, resolver el asunto del Corredor del Mediterráneo de una puñetera vez. Recuperar la excelencia de la sanidad catalana dañada miserablemente por los recortes. Restituir a la escuela catalana el prestigio denostado por ciudadanos calumniadores rabiosos. Incluso, vía nuevo estatuto, rehacer lazos y devolver el respeto y la pasta, que ya sé que es una pantalla pasada esto del Estatuto, pero si Puigdemont dice que debemos esperar tanto tiempo, sería una forma de testar la buena voluntad estatal, ahora que Pedro Sánchez ha descubierto la vía Quebec. O, si no, vía pacto fiscal o vía negociación bilateral –que negociación significa cesión por todas las partes– o una fórmula de éxito llamada Concierto. Y ya puestos, dado que veinte años dan mucho de sí, emprender una campaña real, convencida y definitiva de desmantelamiento del franquismo resistente en tantos estamentos del estado con poder, con el máximo poder, que se mofan de las cosquillas de la ley de la Memoria Histórica y de las discusiones parlamentarias del Valle de los Caídos y de las trifulcas vecinales por si saco un águila, un símbolo, una placa de una calle o una cruz.

Ahora que Puigdemont ha dado veinte (o treinta años) de margen, se podría aprovechar para ir al grano, ¿no?

Anuncis
Etiquetat , , , ,

La revenja dels mugrons (en l’aniversari de la tele)

Com una forma personal de sumar-me a les celebracions dels 60 anys de televisió en aquest país, accepto la proposició d’una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals de televisió (espanyola, és clar) dels anys 70 i 80, i li facilito informació i reflexions sobre “Popgrama” i “Musical Express”.
He de dir que procuro, sempre que m’és possible, donar un cop de mà a un col·lega o un estudiant de col·lega, però en aquest cas, haver de parlar de “Musical Express” em resulta especialment agradable perquè significa avaluar cinc anys d’un treball, potser mal comprès per els responsables del mitjà d’aquell moment, però que la gent que generacionalment va coincidir amb la seva emissió, encara avui en dia el recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.
“…Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”
Cito un fragment d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada vegada que m’estiren de la llengua per explicar batalletes.
“…Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”
Procuro no fer-me mala sang i em m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. Ha visionat un bon nombre dels meus programes i encara té previst veure’n més per acabar de documentar-se pel que fa a tot plegat.
Brollen les vivències sobre l’excitant bogeria que va ser “Popgrama” i la il·lusió i les ganes que vam invertir en “Musical Express”. Parlem de les trobades insòlites que propiciàvem entre músics d’arreu del món, la majoria dels quals no havien tocat abans junts, parlem dels viatges amunt i avall darrera de músics i concerts i de la precarietat de mitjans amb què treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a Youtube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, ironitzo sobre aquest incomprensible menyspreu).
La meva interlocutora, encara que per edat no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa es manté llarga i fluida. I com que encara tinc relativament fresc el record i ni perdono ni oblido, em ve a la memòria, i l’hi explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou que ens van imposar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, el 1982 , quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés el PSOE les eleccions. Preciso amb fidelitat la cronologia ja que ens van mantenir aturats i sense cobrar durant dos programes perquè vàrem emetre el videoclip –eren els inicis d’aquest, en aquells dies, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines, que dirien els cursis, i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons, la veritat, perquè tant Esteban com jo mateix no ens refiàvem ni un pèl dels de dalt que ja ens havien deixat plantats quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F. Així que, de motu propi, li passarem el raspall al videoclip, gairebé tant com Alfonso Guerra a l’Estatut.
En el meu lloc, va presentar els dos programes de la sanció José Luis Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que em va confessar la seva incomoditat amb el paperot que li havien traspassat, per la qual cosa em vaig mantenir al seu costat, fora de pla , per ajudar-lo. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i simptomàtic de la modèlica transició.
Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, en la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un dia és un dia” que tancàvem cada setmana amb l’striptease d’una, dues o tres noies. Mal comptats, així per damunt, i tenint en compte que un dia vam fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.
No sé si vostès, però jo sóc incapaç de imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui en dia, vint-i-sis anys després.
Àngel Casas
(Adaptació d’un post publicat el mes de juliol)

Etiquetat , , , , ,

La revenja dels mogrons

Una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals a televisió (espanyola, òbviament) dels anys 70 i 80 em proposa una conversa per tal de recollir informació sobre Popgrama i Musical Express.

Haig de dir que procuro, tant com puc, donar un cop de mà a un col·lega o a un estudiant de col·lega, però en aquest cas, parlar de Musical Express em resulta especialment atractiu perquè significa avaluar cinc anys d’una feina, potser mal compresa pels responsables del mitjà, però que la gent que generacionalment hi va coincidir, encara avui en dia se’n recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.

 “Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”

Cito un bocí d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –­“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada cop que m’estiren de la llengua per explicar batalletes

“Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”

Procuro no fer-me mala sang i m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. S’ha vist una bona colla dels meus programes i encara té sala per uns quants dies, a TVE, per acabar de visionar-los.

Flueixen les vivències sobre l’excitant bogeria que fou Popgrama j l’ambició i el criteri que aplicarem a Musical Express. Parlem de les trobades insòlites entre músics d’arreu del món que vàrem generar, la majoria dels quals no havien tocat mai junts, parlem dels viatges a mig món i de la precarietat de mitjans amb que treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a you tube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, me’n foto d’aquest menyspreu). La meva interlocutora, encara que, per edat, no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa esdevé llarga i fluida. I com que encara me’n recordo de molt i ni perdono ni oblido, em ve al cap, i li explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou, que ens van clavar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, l’any 1982, quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés les eleccions el PSOE. Preciso la cronologia doncs ens van fer deixar de treballar (i cobrar) dos programes perquè vam emetre el videoclip –eren les beceroles d’aquest, aleshores, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines –que dirien els poetes romàntics– i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons perquè l’Esteban i jo, que ja ens havíem quedat sols a la tele, gravant el programa, quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F i no ens fiàvem ni així de l’amo, li vam passar el ribot –al videoclip, no a l’amo–, gairebé tant com l’Alfonso Guerra a l’Estatut.

En el meu lloc va presentar els dos programes de la sanció José Luís Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que li sabia un greu enorme haver de fer-ho i per la qual cosa jo en vaig quedar al seu costat, fora de pla, per anar-lo ajudant. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i ben propi de la “modèlica transició”.

Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, a la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un día es un día” que tancàvem cada setmana amb strip-tease d’una, dues o tres noies.  Mal comptats, així a l’engròs, i tenint en compte que un dia vàrem fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.

No sé si vostès, però jo sóc incapaç d’imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui, vint-i-sis anys després.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,