Tag Archives: Soraya

El club de la comèdia

Aquí tot déu té dret a buscar-se la vida com el Senyor li doni a entendre i els seus contactes li ho permetin, sobretot si les coses es torcen i la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida, ay Dios

Sense anar més lluny, ni Sandro Rey hagués estat capaç de pronosticar la caiguda i fulminant desaparició de Mariano Rajoy, i no obstant això aquí el tens. Sortint discretament pel fòrum i recuperant el lloc de registrador de la propietat a Santa Pola que, previsorament, havia aconseguit que li guardessin en excedència durant vint-i-vuit anys, que ja és guardar. I l’expresident avui registra propietats que és un contento, com si el temps no hagués passat, com si ho hagués fet tota la vida, davant els ulls atònits dels santapolers que no s’ho esperaven pas.

Sí, Rajoy té la seva vida resolta, però, i els que opten al seu lloc? Estan en la lluita sense xarxa o s’han preocupat de guardar-se les espatlles? Hi ha moltes opinions al respecte, es creuen apostes, segur que Bwin, William Hill, 888, Betfair o Bet365 ens podrien avançar algunes de les opcions més valorades, però, a l’espera de dades fidedignes, jo estic convençut que alguns dels candidats trobarien la seva segona oportunitat –a la qual tots hi tenim dret– al Club de la Comèdia.

Per exemple, l’exministre Margallo, que fent una exhibició del seu tarannà ocurrent i de la seva fina ironia s’ha marcat un monòleg en què ha qualificat els seus tres rivals més principals com “dues vidues i un fill adoptiu” –respectivament: Sáenz de Santamaría, de Cospedal i Casado–, mentre que ell s’ha autodefinit com el germà separat de l’ex-president. No em diran que no té gràcia. Potser no arribi al nivell de Dani Rovira, però compte!, que no ho han sentit tot. En la seva actuació ha dit que deixar les reformes del PP a mans de Soraya o de Cospedal seria tan imaginatiu com encarregar al papa Borja una encíclica sobre la castedat. Això ja és humor de nivell, amb referències històriques que no estan a l’abast del poble pla i poc instruït, compte! I quan ha dit jo sóc com Donald Trump però en demòcrata, no opinen que el personal s’haurà tirat per terra?

Un altre bon monologuista del Club de la Comèdia, segur que seria Pablo Casado. La seva col·lecció de monòlegs sobre com aconseguir màsters de Harvard en tres dies sense sortir d’Aravaca o com passar amb nota i convalidar-ho tot sense acudir a cap classe ni recordar el nom de cap professor, arrencaria aplaudiments d’un públic entregat, àvid d’humor universitari.

Potser la que menys futur tingui en l’ofici de la gràcia i el salero sigui Dolores de Cospedal. La seva manca d’empatia amb l’audiència, aquesta expressió insípida i potser el tipus d’humor casernari que li ha quedat del seu pas per l’exèrcit, ja no es porta, que el públic és avui dia més exigent que en els temps de Colsada. Potser tingui formes i aquesta elegància natural per a l’ofici de vedette, però no la veig jo com a figura còmica tipus Lina Morgan, no sé, en aquesta línia la que no té punt de comparació és Soraya Sáenz de Santamaria que, ara que no té comandament en plaça , ni vicepresidència ni virregnat ja es deixa dir Soraya a seques.

Doncs bé, Soraya a seques és un actiu per al Club de la Comèdia i no em tinc cap dubte que la dona s’ho ha plantejat en l’ominós cas que no aconseguís els seus objectius polítics. Té fusta, té vis còmica, té un do  natural. Recorden com estava de divertida quan va anunciar que havia escapçat –¡txas, txas!– els líders del Procés català? Tota Espanya li va riure el gag. Després va venir aquell sketch tan enginyós sobre el Diplocat, segur que ho recorden: “Sabeu com es diu ara el Diplocat? Diplocat en li-qui-da-ció “, va dir molt ufanosa entre gran gresca de l’audiència. Liquidació ho va dir en llengua vernacla i síl·laba a síl·laba. I va afegir: “I qui està enviant a la liquidació l’ndependentisme? Mariano Rajoy i el Partit Popular “. Apoteòsic. Divertidíssim. És clar que després va haver d’aguantar les conyes sobre qui havia enviat a la liquidació a Mariano Rajoy i al Partit Popular, però això passa entre humoristes de categoria. S’envien entre ells indirectes cruels i zasques (que es diu ara) perquè tots ens en  riguem a gust. Són coses del Club de la Comèdia.

La veritat és que aquesta senyora és una mina. Perquè el monòleg següent, ha estat un model d’enginy i sornegueria. Conta la famosa còmica que van haver de fer una parada a Barajas per a acudir a la farmàcia perquè l’Antonio (?) tenia mal de cap. I ara ve el gag, atenció. Perquè per mal de cap el que li donarem a Pedro Sánchez, que no hi haurà prou paracetamol al món. Bé, aquí les versions difereixen, hi ha qui li atribueix haver parlat de paracetamol i qui ho canvia per ibuprofè. I ja animada pel públic ha ironitzat sobre que l’acostament proposat dels presos independentistes a centres penitenciaris catalans, atès que la gestió de les presons a Catalunya la té la Generalitat, és posar la guineu a cuidar les gallines.

És tan bona la graciosa Soraya que jo gairebé preferiria que perdés les primàries i em donés espectacle al Club de la Comèdia. Renovellaria el programa perquè aquesta dona, amb la seva gràcia i i el seu enginy, és capaç de posar el teatre cap per avall. Una crack.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

A la seva esquena, Mariano!

Crec que és el meu deure, com a ciutadà de bé, avisar-lo, Presidente, de la que li caurà al damunt. Potser vostè no ho acabi d’intuir ben bé, perquè, segurament, entre el fúting amb fre del matí i la lectura del Marca, se li passa el temps que no vegis, però a la seva esquena hi ha una legió de jubilats i pensionistes que li tenen ganes; a vostè i als insensats del seu voltant que li riuen les gràcies i no deixen de posar llenya al foc amb les seves declaracions provocadores.

Mariano, cregui’m, que els pensionistes tenen molta mala llet. Estan tan fotuts i tenen tan poc a perdre amb la miserable almoina, que no li perdonaran, per anys que visquin, que s’hagi fos el fons de les pensions i els doni una dativa propina mesquina del 0’25% d’augment quan l’IPC puja el que puja. I avui en dia viuen anys i més anys i el ressentiment no s’esvaeix. I encara que alguns estan xungos i, malauradament, no se’n assabenten, la majoria mantenen la lucidesa i el sentit comú i no perdonen que es passi el dia venent que l’economia va de puta mare i ells en la misèria. Estan escaldats i en les pròximes eleccions no els comprarà el vot amb un passeig en autobús i un entrepà. I molt menys amb una promesa del tipus pastanaga de Montoro, perquè ja no se’n refien. O és que no li han passat les imatges de l’altre dia quan es van manifestar en massa a quaranta ciutats d’Espanya i amb una cara de cabreig que ni li explico? Li aconsello que estigui atent, que vagi en compte, que vigili sobretot l’esquena perquè vindran per allà.

Observi, Mariano, que els jubilats no són com els catalans que els hi claves una estomacada i una altra i una altra encara i, com van de pacifistes, posen l’altra galta i et faciliten la repressió que és un contento. I com són multitud, una milionada, els piolins s’ho passen pipa amb les porres i les bales de goma jugant al pim-pam-pum amb ells. Això sí que és entretingut i li proporciona molta gresca, molta munició per a la seva parròquia. I, per si amb això no n’hi hagués prou, quan els seus amics de la jurisprudència acollonen els seus líders i els amenacen amb la presó, confessen que tot plegat no anava de veres, un gest per quedar bé. Que a ells la Constitució els cau simpàtica i el 155 és estupend i que, per descomptat, l’acaten, només faltaria. Com molt bé va dir en el seu moment, “els catalans fan coses”: es pengen un llacet groc al pit, una cucada, es manifesten tranquil·lament amb la seva família i els nens, coregen “independència”, amb accent a la à en el minut 17 i 14 segons en cadascuna de les parts del partit del Barça al seu estadi, embogeixen colpejant cassoles, i si un dia els dóna el rampell, et munten una mani fent el pi. Fan coses, vostè ja ho sap. I quan la seva vicepresidenta/virreina Soraya es vanta d’haver escapçat el procés, a l’estil Salomé, ho entomen sense fer escarafalls. Són les seves coses, què li haig d’explicar. Però vostè a la seva, Mariano. Ni s’immuti (a vostè li ho diré!). Vostè als seus purs, al seu Marca i a practicar l’estaquirot, convençut que qui dia passa, any empeny, que diuen ells en la seva llengua vernacla, i que mai més la raó derrotarà la força (què babaus els qui pensen el contrari , oi vostè?). Així que llenya al mico, que és de goma…, i a sobre català. A por ellos, oé.

Però els jubilats i pensionistes no van d’aquest pal, ni somniar-ho. Aquests són com els zombis del “Thriller” de Michael Jackson, surten de sota de les pedres i porten reflectida la ira en els seus rostres. De patir, d’aguantar, de que se’ls rifin i se’ls riguin a la cara.

I no se li acudeixi enviar-los-hi la Soraya (Sáenz de Santamaría, no se m’enfadés pas) perquè els renyi amb aquest to perdonavides que acostuma, perquè aquests la tornen feta un nyap  i amb els cabells esvalotats.

Miri vostè, ja sé que fa mandra, però això cal prendre-s’ho seriosament. És el seu gra al cul al final del seu periple. Ja he llegit que el seu ministre d’Hisenda està rumiant un apanyo, però més val que l’avisi que el personal no està per malabarismes ni estratagemes. S’ha abusat massa de la retallada i els jocs de mans pel que fa als temes socials, fent volar coloms amb el truc dels plans de pensions, el retard de la jubilació i la congelació de les pujades referides a l’IPC. Ara toca donar la cara, sense subterfugis ni bajanades. Perquè, com va deixar anar per la tele un pensionista cabrejat, no es tracta de comprendre que hi ha massa jubilats per tan pocs treballadors. Es tracta que hom ha cotitzat durant més de quaranta anys i aquests diners que li regategen de la pensió són seus. O com va tuitejar Errejón, “assegurar les pensions dels nostres fills i nétes passa perquè el PP deixi de saquejar la guardiola de les pensions i els bancs tornin el deute pendent que tenen amb la ciutadania“.

O s’ho pren seriosament i rescabala als pensionistes de tant desgavell o les pensions seran la seva tomba (política, és clar, no em mal interpreti).

Etiquetat , , , , ,

Hi ha vida més enllà del Procés?

Sembla ser que ara sí que sí. Que aquest és l’any. No com quan se li va aparèixer la Mare de Déu de la Independència a Carod Rovira i li va anunciar que, després del turment, l’èxtasi arribaria el 2014. Alguna cosa va fallar perquè la data era ben bonica: la del Tri centenari. Però, o l’aparició no es va expressar amb prou claredat, que de vegades passa amb les aparicions que, com són borroses per naturalesa, no vocalitzen suficientment o les seves paraules són poc intel·ligibles, boiroses, o l’ex Vicepresident ho va entendre malament, que també és possible, impressionat per l’auguri i corprès per l’emoció. El cas és que com ho va anunciar amb anys d’antelació, vam estar entretinguts i expectants durant molt, molt de temps, i com que les concentracions de la Diada dels anys previs a la data anunciada eren multitudinàries i tan cíviques, que es notava que érem un poble pacífic i de vocació democràtica i europea, tots ens ho vam creure, o, almenys, una majoria qualificada. I quan ja es va anunciar el 9N per al profètic 2014, ens vam dir: “Mecasun el Carod, quina visió de futur !, quines dots per l’auguri!”. I vam anar tots i totes, o almenys una majoria qualificada, de pet a les urnes, a dipositar la nostra papereta i la nostra esperança.
Però vet aquí que l’oracle va fallar estrepitosament i contemplem-nos ara, amb l’Arrimadas fotent-se sense contemplacions d’aquell 9N de 2014, el Garcia Albiol escarnint el President Puigdemont tirant-li en cara que qui està en un procés de desconnexió és ell, però de desconnexió dels problemes reals, i els quatre paladins d’aquell plebiscit informal, a punt de ser jutjats i, molt probablement, inhabilitats. Que això, tant si estàs a la política activa o com si estàs a l’expectativa, és una desmesura i una putada.
Però, tot i que els fats semblin adversos, les prediccions s’hagin anat en orris i el cansament i el desgast facin el seu efecte entre la parròquia, segons semblen indicar alguns sondejos d’opinió, no donem la causa per perduda ni el Procés desactivat. És més, com deia al principi, sembla que ara sí que sí, que aquest any és l’any.
De moment hi ha un acord: es descarta la DUI. Ensumant les cancelleries sembla clar que en l’Olimp internacional no hi hauria déu que comprés una declaració unilateral d’independència. Anem, doncs, pel referèndum, que un referèndum com cal, amb totes les garanties democràtiques i pactat amb la superioritat vigent ja és una altra cosa. Hom va amb la papela certificada d’una victòria per majoria simple i ja et miren d’una altra manera a Europa. Perquè això de la democràcia, en general, ho entenen i s’ho creuen. Sabut això, ens hem dedicat esforçadament a treballar amb la majoria parlamentària les tres lleis de desconnexió, no fos cas que s’avancés el referèndum, guanyés el sí (o el no, depèn que com es formuli la pregunta) i ens enxampés la independència amb els pixats al ventre. Ah, i hi ha un altre acord en el bloc independentista que consisteix a definir Catalunya com “una república de dret, democràtica i social”. Faltaria més!
No obstant això, els de l’altra banda, els del diàleg i la mà estesa, els de la menuda Soraya viatjant frenèticament a Catalunya, els de qui dia passa, any empeny, han près una decisió (passant-se pel forro el desig manifestat pel 85% dels catalans, segons enquesta recent d’El Periódico): posar per escrit, negre sobre blanc com han dit per la tele, dins de la ponència econòmica i d’administració territorial que s’aprovarà al congrés del partit del mes de febrer, que “no cap al nostre país, en la nostra Constitució i en el nostre ordenament jurídic, un referèndum d’autodeterminació”. Mai de mais. Que això dóna vots que ni s’ho imaginen. I aquí ens quedem, en el cercle viciós, donant voltes i més voltes fins a l’eternitat. O fins a la catàstrofe ferroviària que pinta derrota i desencant. O fins l’armistici improbable. Perdent a dojo il·lusió i efectius. Si no fos per aquests i altres imponderables que ens assetgen, i perquè ens cruixiran a judicis, aquest hauria de ser l’any de les llums.
Per als abnegats, per als que no cauen mai en el desànim, el Procés és la vida, pels finançats i / o assalariats (en qualsevol de les seves múltiples facetes: executiva, legislativa, informativa, opinativa, assessorativa, etc.), sense el Procés no hi ha vida. Però per als de a peu dret, per als de la resta fins al 85% que estan a favor del referèndum per deixar les coses clares d’una punyetera vegada, això és un malviure insuportable. I encara que vagin mal dades, vull sortir al carrer, mirar la gent i convencem a mi mateix que hi ha vida més enllà del Procés. N’hi ha d’haver, que per això ho he demanat als Reis d’Orient… De Vic.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,