Tag Archives: Susana Díaz

Maleïda enveja espanyola

Fa una setmana que m’havia compromès amb mi mateix de retornar a la quotidianitat i endegar una temporada més les meves modestes reflexions des d’aquesta pobre, trista i dissortada vida contemplativa però, francament, ho reconec, no tinc paraules. I si les tinc, no les trobo per a expressar tot l’horror, tota l’angunia, tot el descoratjament que em provoca el desori en que estem ficats.

Es que jo tornava de les vacances d’estiu havent aconseguit desconnectar prou de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació –excepció feta del que va fer referència a la bogeria eixelebrada dels atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils– i dedicar-me a mirar el mar i escriure ficció, que era el que em venia més de gust.

Fins i tot considerava que els meus i jo havíem tingut sort perquè no vam esser ni a Cambrils ni a Barcelona el dia fatídic i no vam haver d’anar a l’aeroport del Prat en tot l’estiu. Però, collons!, torno a trepitjar terra quotidiana i em trobo amb el, no per previsible menys indesitjat, xoc de trens.

I donant-li voltes i més voltes a les causes de tanta commoció i a tant irresoluble desgavell m’he adonat que tot plegat ve del gran defecte nacional: la famosa enveja espanyola. I molt especialment de les incontenibles conseqüències de la ràbia que provoca l’enveja dels espanyols. A veure, faig referència als espanyols d’Espanya, aquells que citava Cánovas del Castillo quan deia –o diuen que deia– que “es español aquel que no puede ser otra cosa”, perquè espanyol, segons la papel·la del DNI, ho som tots, de la menuda Soraya al murri Rufian, del més sanguinari assassí d’ETA al terrorista ferit a Alcanar i membre de la banda de l’iman de Ripoll, de Susana Díaz a Lluís Llach, de Pilar Rahola a Arcadi Espada… (Parèntesi, perquè l’altra nit, en una programa mal fet de Tele 5 que era com un “Sálvame de pa sucat amb oli” però sobre el referèndum català, em vaig adonar que el periodista s’entossudia a dir-li Generalidad a la Generalitat, perquè, argumentava, estava parlant en espanyol, amb la qual cosa penso que igual s’ofèn si no l’anomeno Arcadi Espasa, ara que estic escrivint en català, o quan no li diuen Arcadio els seus col·legues amb qui parla en castellà. Tanco parèntesi). Continuo. Del presidente Rajoy (“muy español, mucho español”  com tothom sap) als dos-cents que diuen que s’han anat a defensar l’Estat Islàmic, a morir si cal pel califat, de Fernando Trueba a Bertín Orborne, de Carmen Martínez Bordiu al president Puigdemont, del Javier Càrdenas a mi mateix. Tots espanyols d’aquesta Espanya que, com diu Iñaki Gabilondo en un dels seus sermons, mo significa per a molts catalans, sobretot pels més joves, res més que un organisme administratiu, con la UE o l’OTAN.

Però no em vull desviar de l’eix vertebral d’aquest comentari: la maleïda enveja que porta als dirigents espanyols a evidenciar la serva ineptitud política i la seva barroeria (un altra dia parlarem dels polítics catalans també maldestres, però avui no toca. Hòstia, què acabo de dir!).

A veure, no em refereixo pas a la rabieta envejosa de la presidenta andalusa que se li queixa a Pedro Sánchez que no tingui a Andalusia en la consideració de nació perquè, es pregunta, som menys que Catalunya, Euskadi o Galicia? Quan ella hauria de saber que no són pas menys, són molt més. Andalusia, sense anar més lluny, és la terra de Maria Santíssima, la terra de l’alegria i la festa permanent, la terra que en allò de la solidaritat interterritorial és la comunitat que rep més pasta que cap altra, la terra, com ella mateixa ha reclamat, amb el més alt sentiment d’espanyolitat. Per tant jo crec que es queixa d’esma, per fer-li la punyeta al Sánchez, que no l’ha tragat mai.

Jo parlo d’una altra enveja, la ràbia per la qual provoca  que imposin multes milionàries, parlin de cop d’estat i de demolició de la democràcia, facin anar de cul tribunals, jutges i Guàrdia Civil, o causi que la vicepresidenta arribi a dir “no he pasado tanta vergüenza nunca en mi vida democràtica”, ella, que ha viscut en mig del fangar de la corrupció del seu partit que té més de vuit-cents imputats per aquesta causa i que ha sentit la gravació on Fernández Díaz y de Alfonso conspiraven contra rivals polítics, entre dotzenes de vergonyes més.

Maleïda enveja, sí, però jo els entenc. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, els catalans ens hàgim carregat la monarquia borbònica i passem a ser una república. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, hàgim anul·lat els judicis i condemnes del franquisme i arraconat els vestigis tan simbòlics com humans de la infausta dictadura. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, haguem deixat de pertànyer a un club tant bel·licista com l’OTAN. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, en haguem tret de sobre el jou de l’Àngela Merkel i l’esclavitud de l’euro, com si fóssim Suïssa. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, només depenguem de nosaltres per redreçar tanta infraestructura fossilitzada. O això en expliquen… Es que si jo fos espanyol de convicció també sentiria enveja.

De totes maneres, no tot són flors i violes perquè mai l’alegria és completa a la casa del pobre. Som en mans de la CUP per un cantó i d’una colla de llepaciris per un altra i així no anirem bé. Potser la nostra situació no és tan envejable. Potser ens estem precipitant. Ai que en sembla que prendrem mal…

En fi, ho sabrem el 2 d’octubre. O no. Potser no.

Àngel Casas

 

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

La ganga

Mentrestant no s’encara amb profunditat, amb el consens general i d’una punyetera vegada la necessària reforma modernitzadora de l’ensenyament en aquest país i tenint les Comunitats Autònomes una certa capacitat de legislar en alguns aspectes de la matèria, observo alguns moviments, algunes decisions al respecte que, enterrades en el gruix de la informació quotidiana, potser passin desapercebudes, però que a la meva modesta manera de veure, sobretot des que he optat per la vida contemplativa, m’han cridat l’atenció. Passin i mirin.

A Cantàbria, per exemple, el govern del pintoresc president Revilla s’ha tret de la faixa un nou calendari escolar que sens dubte farà canviar els hàbits de les famílies. Divideix els períodes escolars en bimestres i no en trimestres separant-los per una setmana de festa i es carrega el paper de la Setmana Santa com a àrbitre cronològic. Caigui quan caigui –que ja se sap que la seva ubicació en el calendari és fruit de la volubilitat de la Lluna– aquesta no serà de vacances, sinó allò que se’n diu un simple pont. Això, que sembla una nimietat formal i un al·legat a favor de la laïcitat (encara que no crec que els càntabres ho hagin instituït amb aquesta intenció de fons), aplicat universalment sacsejaria els costums turístic-vacacionals  d’occident. Però en el cas que ens ocupa, el que ha sacsejat ha estat la conciliació familiar i ha fet surar el desacord de les associacions de pares i mares davant del pacte cuinat entre els sindicats de professors. “…És un calendari fet a mida dels professors –llegeixo entre una allau de queixes– que com és tradicional s’erigeixen en els portaveus i benefactors de la comunitat educativa…. Les seves vacances coincideixen amb les dels seus fills i els altres que es fotin...”

Vuit-cents vint quilòmetres al sud, el govern de Susana Díaz proposa la quasi gratuïtat de la universitat pública amb el noble fi, diu la presidenta, de “premiar l’esforç“. O sigui, sintetitzant la proposta, aquell estudiant tant de grau universitari com de màster que tregui un cinc –aprovat– o més, és clar, de la seva assignatura entre els exàmens de juny i/o setembre, la matrícula de l’any següent la hi subvencionarà la Junta en un 99 per cent. Pagarà l’1% restant perquè el govern autonòmic no té potestat per pagar el cent per cent. Tenint en compte que a Andalusia el preu de la matrícula universitària és el més barat de totes les comunitats autònomes –una tercera part, llegeixo, del que costa la matrícula a les universitats públiques catalanes– i que, aproximadament, un curs a la facultat de dret costa uns set-cents cinquanta euros, l’alumne andalús que s’esforci bé esforçat, vaja, posem que aprovi amb un cinc rasant, a partir de segon curs, haurà d’abonar només set euros i mig. I dic a partir de segon perquè el primer any de carrera caldrà pagar-lo a preu de tarifa (excepte els becats, és clar).

Cal felicitar efusivament la població universitària andalusa, noblesa obliga, per la consecució d’una ganga com aquesta. Perquè és això el que és. Premiar l’esforç, com anuncia Susana Díaz, a la meva manera de veure-ho, no és repartir gratuïtat de forma universal a tot el que aprovi, perquè el que s’aconsegueix és promocionar l’hàbit del mínim esforç i desafavorir l’aparició de professionals talentosos. Premiar l’esforç és aspirar a objectius més ambiciosos i recompensar-ho no només amb l’abonament total de la matrícula sinó amb ajuts no miserables per a la manutenció. Això ja està inventat i se’n diu beques. Simplement cal aplicar-les amb equitat i sense gasiveria. No obstant això, no puc negar que sento una sana enveja d’Andalusia i de la seva Junta que té la capacitat econòmica de prendre tan generosa decisió mentre els nostres estudiants han de lluitar als carrers el preu –el més alt de l’Estat– de les seves matrícules. I és que quan una Comunitat, o Nacionalitat històrica o semi-històrica, o el que correspongui al nomenclàtor del moment, se sap administrar, la seva ciutadania ho nota. Va de ganga en ganga i tot són flors i violes.

Àngel Casas

Etiquetat , , ,

La ràbia

Si se’m permet la gosadia, diria jo que la ràbia ha estat darrera les primàries del PSOE d’ahir. No sé, perquè no ho tinc gens clar, ni tinc el suficient coneixement de la situació ni del personatge i, per altra banda, tampoc no m’adorna l’envejable virtut de la inconsciència del tertulià d’ofici, dic que no sé si Pedro Sánchez és la persona que podrà recosir les costures i tornarà el PSOE al recte camí de l’esquerra triomfant, si els crits d’unitat, unitat, serviran per alguna cosa efectiva (que dos no s’uneixen si un noi vol), si el tanoca “sí és sí” va més enllà que la picada d’ullet al “no es no”, ni si Pedro Sánchez és només el Joan-el-Baptista que ve a preparar l’arribada del Messies de l’esquerra. No ho sé i no tinc elements ni esma d’esbrinar-ho. Sé, només, perquè ho pot notar tothom amb quatre dits de front, que el triomf espectacular i arrabassador del nou secretari general és fruit de la ràbia acumulada per la militància després del cabreig de la jugada de la gestora per fotre’l fora i l’obligada comunió amb indigestes rodes de molí quan l’abstenció en la investidura de Rajoy. La ràbia de les urnes els hi ha explotat a la cara a la rància Susana, al parc juràssic del partit, als senyors de les portes giratòries, als barons regionals, al País cebrianista, a la caverna de la comunicació madrilenya, als oportunistes Antonio Hernando y César Luena i a la plana major del PP (i també al Garcia Albiol, que es plana menor però que li encanta fotre-hi cullerada).
Ha triomfat la ràbia popular, un exercici d’higiene.

Però la ràbia mal continguda també va ser present en el rostre, els gests i las paraules de Susana Díaz quan va haver de sortir i, consumida per la ràbia, va oferir el trist espectacle del mal de panxa infinit, de la manca de noblesa en obviar el nom de l’odiat i menystingut Pedro Sánchez, i explicant –fent encara més palès el fiasco– que a ella l’havien votat el 64% a Andalusia (només el 64% al seu feu? Ai que li perilla el sultanat i la pobra no se n’adona…)

Ara bé, l’apoteosi de la ràbia més rabiosa (en la versió de treure foc pels queixals, que es diu, i bilis per la boca) la trobem  a l’editorial de El País d’avui, una vergonya del periodisme de part, una evidència d’haver perdut els papers definitivament, una sentència d’autocondemna.

En tota aquet aquelarre de la ràbia i l’odi tribal d’aquesta Espanya caïnita que continua sense trobar la porta de sortida del laberint on s’ha ficat, cal remarcar la ràbia patètica i còmica al mateix temps de l’inesgotable Rajoy, el que ahir va córrer per felicitar el triomf del Madrid a la lliga –el primer és el primer– i no ha deixat clar sinó va tenir un detall d’educació –segur que deu haver anat a col·legi de pagament– amb el seu odiat Sánchez per no molestar –així ha tingut els pebrots de dir-ho en roda de premsa– o per problemes d’agenda (!). Remarcant, això sempre, que no espera canvis en la correlació de forces (canvis, Rajoy?, què són canvis?) i que el que cal és mantenir la unitat d’Espanya (allò que Franco li recomanava al Rei agafant-li la mà en el llindar de la mort)

Si més no –perquè ja veurem què passa els dies que vindran– el terrabastall d’ahir en el PSOE ha servit perquè ensenyessin el llautó una bona colla de dropos i el tàndem Farreras-Pastor esdevinguessin els reis del mambo. Quina ràbia, no?

 Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

El dia que Susana Díaz va fer campana

Corre la brama que Susana Díaz és una mica curta de gambals, que és una noia amb llacunes culturals i amb un coeficient intel·lectual més aviat minso, modest. Els qui ho fan servir com ariet en la seva contra es basen en els 10 anys que va trigar en acabar la carrera de dret i en la seva nul·la experiència en el mon civil i laboral, més enllà de la venda de cosmètics a domicili quan estudiava, perquè des dels 17 anys treballa exclusivament en el PSOE andalús. Es basen també en la vacuïtat obvia del seu missatge emblema: “¡Quiero un PSOE más PSOE!” i, molt especialment, es basen en algunes de les coses que diu en els mítings de la seva campanya de les primàries (i en altres destacades ocasions) que fan sospitar que el dia que donaven determinades matèries de l’ESO devia fer campana. Així doncs, Mònica Oltra, Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu de la coalició Compromís, li ha hagut d’explicar de forma ben didàctica i entenedora què vol dir Corredor Mediterrani, perquè Susana Díaz defensava, amb la vehemència que la caracteritza i aquella gràcia i desimboltura de la terra de Maria Santíssima, que l’esmentat i putejat corredor havia de passar per Sevilla i Madrid pel bé –deia– d’Andalusia i Espanya, a la qual cosa Mònica Oltra ha esmerçat evidents esforços perquè entengués que el Mediterrani és un mar i que se’n diu corredor Mediterrani perquè passa necessàriament i per definició per les ciutats banyades per aquest mar que va d’Algeciras a Istanbul, com canta Serrat, ple de ports on els vaixells hi descarreguen les mercaderies que cal transportat amunt, Europa amunt, que per això la UE li dona suport polític i econòmic encara que el govern central ho apliqui a infraestructures madrilenyes, a veure si cola, i sense canviar-li el nom per no perdre la sucosa transferència. Que en tot cas, si volguessin que passés per Sevilla i Madrid en dirien Corredor Central o Corredor Mesetari, i que el més humit que tenen Sevilla i Madrid és el Guadalquivir i el Manzanares però no és el mateix ni fa el mateix servei transitari. I és que Susana Díaz, en col·laboració amb Javier Lambán, president de l’Aragó, i la aquiescència del govern central, tenia coll avall que el controvertit corredor faria la volta Sevilla-Madrid-Zaragoza quan es va trobar amb el fre al senat de Podemos, Compromís i ERC: “No fan res ni deixen que els altres ho facin, ni mengen ni deixen menjar –ha declarat l’emprenyada Susana–, són l’esquerra inútil que actua com els tontos útils de la dreta”.
També s’han agafat, els qui li retreuen falta de coneixements i d’enteniment a la futura presidenta d’alguna cosa, que hagi qualificat d’accent idiomes com el gallec, el basc o el català, atribuint-ho també a que, la pobra noia, el dia que ho explicaven a classe també va fer campana. No m’ho crec. Ho sento però no m’ho crec. No em crec que la candidata del parc juràssic del PSOE sigui ximple o curta. Fins i tot s’ha arribat a dir que ho és més que Rodríguez Zapatero i no hi estic d’acord. Gens. Quan la sultana andalusa diu que “la principal entidad financiera de Andalucía es la Caixa; cuando los andaluces paguen sus impuestos, cuando los andaluces paguen sus préstamos, cuando los andaluces paguen sus hipotecas ese dinero vaya a Cataluña y tribute en Cataluña y además dicen que es de los catalanes, con nuestro dinero, con nuestro trabajo, con nuestro esfuerzo, con nuestro salario… Ya está bien, ¡que digan la verdad! Que digan de qué quieren, qué España quieren” sap els fils que mou, sap que la seva xerrameca es pura demagògia, sap que a Espanya funciona amb èxit la gloriosa tradició catalanofòbica i que automàticament es transforma en vots. No, no, Susana Díaz no és pallussa, és mentidera i cínica. Quan parla d’accents (basc, català, etc.) no es refereix a llengües perquè per a ella, per a la seva concepció d’Espanya, de llengua només n’hi ha una, l’espanyol, i la diversitat ve de parlar-lo amb accent andalús, com ella, amb accent basc, con Karra Lejalde o amb accent català con l’enyorada Mary Sempere, a això es refereix. No es que hagi patit un lapsus per falta de coneixements, no siguem babaus o compassius. Susana Díaz, creient, ex-catequista, devota de l’Esperanza de Triana i de la Virgen del Rocío, sap el pa que s’hi dona i s’aferra a l’espanyolitat de les essències immarcescibles, l’espanyolitat més rància i casposa, més tòpica, apostòlica i tradicional, perquè en una Espanya controlada pel PP i el PSOE més jacobí, això és el que fa caure la baba.
Una altra cosa és somniar truites.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La nàusea

Que difícil és surar en mig d’aquest bassal putrefacte. A vegades, massa vegades, em pregunto com ha estat possible arribar fins aquí, com ens hem deixat ensarronar d’aquesta manera tan vil, com hem fet veure, per indolència o per comoditat, que no notàvem la sentor d’una hora lluny, com hem prestat la confiança a delinqüents, corruptes, cínics i mentiders d’aquí i d’allà, com ens hem resignat amb el que hi havia sense que ens vinguessin arcades?
Per mandra? Per por a perdre el poc que ens quedava o que un excés de fulls de reclamacions tornés a fer brandar el soroll de sabres i retornéssim al futur imperfecte, al deja vu? Perquè els anys obscurs ens van acostumar a abaixar el cap i acceptar la fatalitat i aquesta resignació s’ha perpetuat en l’ADN? Perquè, reconeguem-ho, som una colla de babaus que hem acceptat de bon grat combregar amb rodes de molí?
Escric de matinada amb un sentiment de frustració infinit. Els esdeveniments d’aquests dies em depassen, els titulars em deprimeixen i la sensació d’irreversibilitat se m’apodera i m’enfonsa en el pou de la derrota. Les converses punxades que sento o que llegeixo, independentment de si són anul·lades pel clàssic defecte de forma, expliciten una corrupció sistèmica que només una impossible revolució a sang i foc podria eradicar. I m’entra la por, aquella cagalera que t’agafaria quan, després de temps i temps de buscar-la, t’adonessis que al laberint s’havien oblidat de fer-li la porta de sortida.
Aquesta actitud arrogant, encara, dels que manen, malgrat que la merda els arriba fins al coll, fent veure que la cosa no va amb ells, i ara!, quatre tumors que hem extirpat quan en realitat la metàstasi s’ha estès irreversiblement. Aquest contuberni galdós entre poders executiu i judicial, antítesi del tarannà democràtic, amb la col·laboració sota ma d’un nombre decisiu de policies deshonestos. Aquesta opció impossible de la bancada del davant, també ben classificada en el campionat de l’enredada, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa amb la tossuda obsessió d’entronitzar una líder submisa i rància, complaent amb l’aristocràcia del partit, idònia perquè res canviï. Aquella declaració inversemblant d’un expresident, no sé si mentider o beneit, intentant explicar que el PSC rebutja Susana Díaz perquè és dona i andalusa (quins collons!). Aquesta parella amiga de l’imputat “compi-iogui” que perd glamour i autoritat moral per les costures, a la parentela de la qual ja tothom s’hi veu en cor d’escarnir però ningú d’acomiadar-los. Aquest ingrés a la presó de l’hereu de la gran família simbolitzant el principi del fi de l’ensarronada, del gran frau que s’ha endut per endavant la confiança de tanta gent de bona fe, complementat pel judici del cas Palau i les confessions del cas Pretòria que ha fet palès un dibuix colpidor i vergonyant dels feliços anys del peix al cove, l’hàbil maniobra de distracció del pujolisme. Aquest horitzó ignot, indesxifrable, en el que serem tan feliços que ens afartarem d’anissos fins a no poder més, del que tothom en parla meravelles per tal que la tropa no perdi la moral però que fora de càmera ningú et sap explicar ni quan ni com amb la temença que els negres núvols que s’hi albiren no siguin el preludi de la gran tempesta de la decepció i la posterior i frustrant desfeta.
Rebolcar-me en tot plegat, donar-hi voltes i més voltes buscant-hi sentit, m’angoixa. Segur, tinc un mal dia. No pot ser tot tan apocalíptic com em sembla aquesta matinada d’insomni. No potser que ens hagin donat tant pel sac… Per acabar-ho d’adobar només em faltaria que m’asseguressin que el referèndum ja no es farà. Que es convocarà, sí, que el prohibiran, també, i que davant de la impossibilitat malgrat els esforços ingents del Govern, i les cares adolorides de sorpresa que posaran tots, s’optarà per suspendre’l i anar de pet a unes noves eleccions… Autonòmiques.
Au, vinga!
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

Mentre el recentment investit president Rajoy va taral·lejant gairebé inconscientment “no es no” amb la cantarella del “Black is black” de Los Bravos tot contemplant les despulles escampades després de la batalla… Mentre la Sexta de Farreras i companyia es freguen les mans en veure garantida la continuïtat del seu permanent i particular “Sálvame” del politiqueig més barroer… Mentre el  PSOE, després de la immolació sense tenir garantit el paradís, continua buscant la quadratura del cercle… Mentre el PSC esmicola per enèsima vegada les possibilitats per a decidir –perdó pel verb, se m’ha escapat– què volen ser quan siguin grans… Mentre Susana Díaz desapareix una estona, discretament, per agafar aire… Mentre Pedro Sánchez, després de quedar-se descansat, empren amb més moral que l’Alcoià la travessa del desert en mig d’allò que es deia, quan els toros estaven autoritzats, divisió d’opinions i l’estigmatització, ja sense matisos ni contemplacions, d’El País i altres col·legues de la comunicació…  Mentre Fernández Teixidó –Fernández Teixidó, l’home que ho va ser tot al CDS de Suárez, un cop defenestrat Suárez!– i el marit d’Inés Arrimadas –disculpin, que ara no em ve el nom al cap– volen refer la Convergència de l’etapa pujoliana, o sigui, autonomisme i peix al cove… Mentre Gabriel Rufián disfruta de las seva coronació mediàtica després del terrabastall de l’altra dia al Congrés, on va repartir a tort i a dret (a tort sobre tot, més que no pas a dret) fent servir aquella recepta oratòria que als moderns els ha fet posar dempeus, entusiasmats, per la suposada novetat d’aproximació a la fórmula twiter, mentre que els que venim de lluny li exigim més –no en el contingut, que això és de la seva incumbència, sinó en la forma– perquè vàrem créixer amb el llibre de Thomas Kempis “Imitació de Crist” del segle XV, que feia servir el mateix sistema de reflexions contundents i curtes, ens vam repassar el “Camino”, escrit amb el mateix estil, d’Escrivà de Balaguer, vàrem riure, en la mateixa línia, amb la paròdia “Autopista” (i les seves seqüeles) que va publicar Jaume Perich i, fins i tot, els que tenim més memòria i edat, recordem dintre de la mateixa ona, un espai que feia per la ràdio Armand Matias Guiu, l’escriptor humorístic autor dels “Diálogos para besugos” o el contes infantils radiofònics “Tambor”, i que el titulava “Matiadas”, per la qual cosa la pròxima actuació de Rufián al Congrés, si vol mantenir el nivell de popularitat i controvèrsia, si vol continuar essent el rei del mambo, l’ha de fer rapejant, es a dir, rodolins i ritme sincopat… Mentre això ha anat passant a Espanya, a l’Espanya conceptual, aquí els catalans anem per feina, de cara a barraca: ara ve Nadal! Ho sabem perquè la família Alòs Pla, li ha lliurat al President Puigdemont la seva primera figureta de fang amb el cul enlaire i la seva corresponent deposició, fabricada a l’obrador artesanal que regenten a Torroella de Montgrí. Jo no sabria quina cara posar en una circumstància com aquesta. Ni per part del President ni per part dels artesans.

–President, és un honor lliurar-li la seva efígie com a primer caganer del país.

–Ah, moltes gràcies. Els felicito, no m’he vist mai mentre evacuo però tinc la impressió que he quedat molt bé.

–I molt elegant, senyor president. S’ha fixat en els detalls? El vestit negre…, la camisa blanca…, la corbata amb l’estelada… I el culet, ha vist quin culet? I de l’excreció que ens en diu? Ni molt gran, ni molt petita, amb el tirabuixó ben treballat. La veritat és que la caca és el que més cuidem, no voldríem pas que ningú se sentís menystingut per aquest detall.

Tinc entès que els ceramistes també han fet les figuretes caganeres de Clinton i Trump pensant en el mercat americà que, diuen ells, significa gairebé el 50% de les seves vendes per internet. Es per això que consideren el caganer una icona de la cultura catalana i han demanat el suport institucional del Govern per aconseguir-ho.

Mirin, sincerament, em fa basarda l’escatologia. Mai m’ha fet cap gràcia la figura del caganer. M’avergonyeix aquesta obsessió catalano-nadalenca per la cagalera: que si fer cagar el tió, que si el caganer. Em nego a donar suport a aquesta figureta immunda com a icona cultural del país. Entre moltes altres collonades, tradicions com aquesta em fastiguegen el Nadal. Com també la figura –d’introducció molt més recent– de la Grossa. Aquell cap gros abominable amb el que mai aconseguiran implantar massivament la loteria catalana perquè l’únic que et dona són ganes de fugir (o de llençar-te pel balcó si t’agafa en hores depressives).

Per acabar d’alegrar-me el dia he entrat a la pàgina web dels artesans de Torroella de Montgrí (em poden dir masoquista). I l’he trobat: el caganer de la Grossa, no m’ho invento. Setze euros i el tindran a casa. Bon Nadal!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

El fandango

Des del congrés de Suresnes de 1974, que amb el recolzament de Willy Brant, François Miterrand i el president de la Internacional Socialista d’aleshores, Bruno Pittermann, va escollir Felipe González com a secretari general, un jove advocat laboralista que al costat d’Alfonso Guerra i Manuel Chaves eren reconeguts com “el grup dels sevillans”, fins al dia d’avui, passant per totes les vicissituds, escàndols de presumpta corrupció –deixem-ho així–, triomfs i fracassos prou coneguts, la Federació Andalusa del PSOE, i, de propina complementaria la Federació Extremenya, a part de constituir un graner bastant fidel de vots, ha remenat abastament les cireres, ha vigilat i controlat de ben a prop les essències que tocaven a cada conjuntura i ha tallat el bacallà a la seu central de Ferraz.

El PSOE, més que cap altra partit, fins i tot més que aquell intent fallit que es va anomenar Partit Andalucista i que, fins i tot, va arribar a tenir dos escons en el parlament català, que ja em diràs, coneix perfectament la idiosincràsia dels andalusos i el que políticament és més important, les seves necessitats: que si l’AVE a Sevilla, que si la EXPO del 92, que si el PER… Etcètera

L’habilitat del PSOE andalús ha consistit en tibar la corda amb subtilesa, no tant per fer ostentació que duien les regnes sinó per esmenar amb habilitat la trajectòria que consideraven errada. Sense manies. Encara que fos un dels seus qui s’enduien per endavant.

La conxorxa que ha fet plegar Pedro Sánchez aquest cap de setmana ha estat un bon exemple del que els parlo. Sánchez, un desconegut crescut en el partit, inflat i coronat per Susana Díaz i Felipe González, sobre tot, per tal d’evitar que una opció més esquerrana i indomable com la d’Eduardo Madina, es convertís en el guanyador de les primeres primàries y secretari general, no ha resultat ser el beneit domesticat que presumien en els primers moments sinó que, a mesura que avançava el temps i s’adonava de la jugada còmplice per regalar-li de franc la investidura a Rajoy, s’ha plantat, primer tímidament i després rotundament amb el “no es no” a la continuïtat del govern trampós i corrupte del Partit Popular.

La inexperiència i les primeres vacil·lacions després de les eleccions del 20 de desembre de l’any passat, amb la pressió de Ciudadanos i el PP i la convidada mediàtica a participar de la gran coalició van fer trontollar Sánchez i ens van traslladar la imatge de titella mogut per l’autèntica mestressa del cotarro, una lideresa andalusa que per la colla de declaracions que ha anat fent a mesura que els dies avançaven s’anava perfilant més i més com a exponent de l’Espanya de la caspa –en la qual també una bona part del PSOE hi ha  fet la seva aportació–, exemple del stablishmen socialista i alumna de les que progressaven adequadament en l’assignatura de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), en el cas improbable que l’hagués tingut en el seu pla d’estudis.

Sánchez ha pecat d’inexpert, sens dubte, en el maneig dels fils de l’aparell del partit i de càndid en la creença que un triomf en les primàries l’immunitzava de les escomeses dels barons. La crua realitat i la traïdoria l’han fet baixar del burro a hòsties. No li han perdonat –els seus!– que es mantingués coherent amb la seva convicció del “no es no” i que abans preferís explorar altres vies “antiespanyoles” com negociar amb Podemos i els independentistes catalans que no pas lliurar-se captiu i desarmat a Rajoy.

Ara, decapitat, ja no hi és. Ara, probablement, no fa nosa i l’ambiciosa líderessa amb la decisiva ajuda del rei de les glamouroses portes giratòries, té franc el camí cap a la secretaria general… O no. Perquè Pedro Sánchez ni abandona el partit ni l’escó i diuen que ha dit que es vol presentar a les primàries, amb la qual cosa el PSOE té un problema afegit perquè la seva barroeria ha convertit un mindundi que passava per allà i podia cobrir-los-hi un impàs, en un numantí coherent, tossut i amb molt de suport a les bases. Un lluitador escarmentat que ara sí seria partidari de negociar seriosament amb l’esquerra i amb qui faci falta. Probablement, d’una puta vegada, sense línies vermelles.

Després de la conxorxa andalusa guanyadora –que no triomfant, em sembla– li queda a la gestora poquetes opcions. Poden fer el que des del principi volien que era abstenir-se i donar-li de franc la investidura a Rajoy (sempre per salvar Espanya de l’esquerra més esquerrana i del sobiranisme trencador de la unitat de la Pàtria), amb la qual cosa molt em sembla que es posaran les bases de cul o poden fer un gest forçat de cara la galeria i mantenir-se en l’injuriat “no es no” i assumir la culpabilitat que el PP els hi traspassa, amb un malbaratament estratègic de cinisme, d’haver de convocar unes terceres eleccions. Amb qualsevol de les dues possibilitats Rajoy es frega les mans mentre camina una mica més de presseta perquè sap que aquesta colla de galifardeus, roïns i matussers trigaran anys i panys a refer-se (si no acaben fent un pet com una gla).

Aquest dies passats, quan llegia l’enuig de Felipe González fent escarafalls perquè Pedro Sánchez, abans de caure del cavall, li havia dit que a la segona votació s’abstindrien, vaig repassar l’hemeroteca per a recordar què va passar el 74 a Suresnes quan van escollir González com a secretari general. Al mateix temps van aprovar una resolució política en la que, en un dels punts, deia: “ Reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I que en el congrés de 1977 ho reblava d’una forma tan poètica com aquesta: ”Aquests plantejaments són els que porten al PSOE, com a organització de classe, a incrementar els seus esforços per conjugar el principi socialista de la lliure autodeterminació dels pobles amb el de la imprescindible acció coordinada i unitària de la lluita que la classe obrera ha mantingut, desenvolupa i reforçarà en el camí cap a la seva total emancipació”.

La de pluja que ha caigut des d’aleshores…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,

Si fos independentista

Si jo fos independentista, la qual cosa o la contrària no tindria perquè explicar enlloc ni a ningú i molt menys en aquest blog que està pensat per a la vida contemplativa i no per a la vida activa, combatent i reivindicadora… Deia que si jo fos independentista, i, especialment, independentista de l’última o penúltima fornada, fervorosament devot de l’estelada, soci cotitzant de l’ANC i amb plaça fixa a totes les manifestacions orgulloses i multitudinàries de l’Onze de setembre, els asseguro que no ho seria per causa del Partit Popular, com ha culpat amb ironia Miquel Iceta en dir que el PP genera independentistes: Ja sé que el PP, en el seu afany de fabricar independentistes… etc.”.

A mi, personalment i sense conèixer-lo massa, Miquel Iceta em cau bé. Em cau bé quan balla, quan parla, quan pensa… No vull dir que hi estigui necessàriament d’acord, vull dir, simplement, que em cau bé, que podria compartir a gust un dinar amb ell (cosa que no em passaria amb la majoria de polítics de l’Olimp actual), però en el cas de la meva hipotètica immersió en l’independentisme, desenganyis Miquel, el Partit Popular no hi tindria res a veure. Més aviat m’hi hauria empès el Partit Socialista.

En la qüestió de l’encaix, quan encara es parlava majoritàriament d’aquesta possibilitat que ha esdevingut utopia, jo no me’n refiava gens del Partit Popular perquè la concepció que sempre han tingut d’Espanya és la de l’Espanya castellana, conservadora, apostòlica i desbordada de caspa –sigui dit sense acritud– però, per si hi havia algun dubte en descobrir que l’Aznar parlava català en la intimitat ni que fos una conversa sobre les armes de destrucció massiva, les de “mireu-me els ulls, us estic dient la veritat”, la campanya que van endegar a propòsit de l’Estatut els va deixar prou retratats per sempre més.

El Partit Socialista té l’estigma inesborrable del jacobisme, però, temps era temps, quan el PSC catalanista hi tenia pes i les coses no anaven tan crispades semblava que…, potser algun dia…, si els barons no toquessin tant els…, i així passaven els anys i els lustres i les dècades, i qui dia passa anys empeny, i anar fent la viu viu…, fins que va arribar la crisi i les costures, que només estaven embastades, van petar.

I és que si jo hagués esdevingut independentista de l’última o de la penúltima fornada, gent tant significativa i catalanofòbica com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, José Luís Corcuera o Susana Díaz haurien estat causa activa de la meva decantació.

Però ara –digueu-me pessimista– arribem tard i és mal moment per a tot. Per a ser independentista, que mentre alguns membres de Convergència s’han carregat la honorabilitat del moviment popular i la CUP s’ha endut per endavant la transversalitat, ERC s’ha mirat obsessivament el melic amb el convenciment de ser ells els vertaders i únics salvadors de la pàtria. Mal moment, també, pel socialisme en davallada, que no ha sabut fer els deures i ha anat perdent llençols a la bugada, desprestigiat per les portes giratòries, els eres andalusos i un discurs estereotipat i poc engrescador del líder estatal, malgrat les últimes manifestacions en el sentit d’establir un pacte polític amb Catalunya –cas de governar, es clar, que aquesta és l’altra– que signifiqui deixar constància, en el text d’una futura constitució espanyola modificada, el reconeixement de la seva singularitat i que això representi una millora pel seu autogovern, la qual cosa, encara que aniria per llarg, molt llarg, ha fet trempar Miquel Iceta al mateix temps que ha posat en alerta al PSOE andalús, que més li valdria que s’amoïnés per la seva rereguarda assetjada pels jutjats, i ha fet posar dels nervis al president de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page. I mal moment per allò que en diuen “el gran pacte”, tant si és a dos com a tres bandes, perquè és el que té menys capacitat i interès d’afrontar políticament el problema de l’encaix. I es que, no ja si fos independentista, sinó, simplement, si jo fos català, estaria políticament desolat, però no desolat a la francesa, que ho fan servir com expressió retòrica, sinó desolat-desolat, desesperançat, irremeiablement exhaust.

Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. O, en el millor dels casos, com diuen a Madrid, “a buenas horas mangas verdes”.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , ,