Tag Archives: Tito B. Diagonal

Si Déu estigués de la meva part

Si Déu estigués de la meva part, em refereixo al Déu dels bons, dels catòlics, apostòlics i romans, es notaria, ho esmentaria constantment en aquests escrits que deixarien de ser modestos per esdevenir altius i ufanosos, faria bandera de la creu i de las meva fe sense escletxes, rotunda i monolítica. Tothom ho sabria, els ho puc ben assegurar, perquè incorporaria el nom de Déu encara que no vingués al cas. I tindria la gloriosa sensació de parlar ex-càtedra. Si Déu estigués de la meva part, estic segur que tindria permanentment taula reservada a Via Veneto (l’insigne restaurant de Barcelona) on practicaria la caritat cristiana d’atipar-me a rebentar per tal que els humils empleats es poguessin guanyar un sou decent amb què arribar a fi de mes. Si Déu estigués de la meva part seria tant visceralment antisocialista, d’una obsessió tan rabiosa malgrat haver crescut a l’ombra d’un dels seus xiprers, que m’hauria vantat en un article antic però inesborrable d’haver sodomitzat una de les seves militants emblemàtiques. I seria misogin fins a límits indescriptibles, malgrat que això em signifiqués mostrar les vergonyes d’una vida familiar descompensada. No m’importaria gens, si Déu estava de la meva part. I m’esplaiaria descrivint les fresques olors de les vagines joves amb aquella prepotència masclista que t’evidencia les mancances. Si Déu estigués de la meva part hauria tingut la gosadia d’escriure que jo només parlava espanyol amb les minyones, per aterrar, poc temps més tard, en mitjans on l’espanyol és l’idioma vehicular com són el Mundo, l’ABC o la COPE. Si Déu estigués de la meva part aniria per la vida cridant a tort i a dret que sóc de dretes, venent-ne les grans virtuts de la dreta de tota la vida, aquella que Paco Umbral qualificava de “derechona”, envernissada de PP actual post-gürtelià, minimitzant els efectes de la dictadura franquista amb la justificació que la república fou un desori. És més, m’apuntaria a la cada cop menys minoritària i subtil tendència de rehabilitar el dictador feixista. En realitat seria obsessivament de dretes perquè ja no podria ser una altra cosa després d’haver cremat tantes naus. Si Déu estigués de la meva part podria explicar sense manies les vicissituds del negoci familiar, les intrigues de família com si fos un culebrot que interessés a algú, més enllà de la satisfacció de la revenja personal, davant de l’estupefacció dels que han conegut de prop la batussa. Si Déu estigués de la meva part, després de confessar-me com Déu mana, m’aniria amb el mossèn a fotra’m fins el cul de caviar i xampany a Semon per acabar cantant el Te Deum, el Virolai o alguna cosa de Pimpinela. Si Déu estigués de la meva part tindria barra lliure a la vida, compartiria els principis amb el famós personatge de Grouxo i, entre cínic i burleta, tant se me’n fotria.
Si Déu estigués de la meva part seria Salvador Sostres.
Salvador Sostres, a qui no conec personalment, penso que no és ni un fatxa de soca-rel ni un pensador extremadament lúcid, com, amb lleugeresa, gosen qualificar-lo els seus detractors o els seus seguidors incondicionals, tot i que, a vegades, pot semblar una cosa o una altra. Provocador de mena? Petit burgès exhibicionista? Enfant terrible de pa sucat amb oli? Pijo de sortida de missa de dotze a Sant Gregori Taumaturg? Són estereotips massa fàcils per a definir un personatge complex i, com la majoria de tots plegats, probablement acomplexat. Però Sostres és un columnista que em fascina. El segueixo no fa massa, a partir de quan el vaig descobrir a El Mundo (abans havia sabut d’ell però no havia tingut curiositat ni temps per capbussar-me en el seu univers). Reconec, avui per avui, que estic immers en la vida contemplativa, que és un columnista que m’enganxa i em pertorba com un vici a l’igual que em passava amb Jiménez Losantos quan els seus gloriosos i rabiosos temps dels matins de la COPE. Sostres em fascina perquè ha estat capaç de centrifugar en el seu bombo particular, el cinisme de Pedro J., la dolenteria d’Eduardo Inda, la tafaneria utilitària de José Antich, el marianisme de Paco Marhuenda, la fatxenderia de l’Emilio Romero, la fe inquisitorial de Cañizares (el cardenal, no l’ex futbolista), la capacitat saltimbànquica de voler caure dret de Carles Sentís, el darwinisme polític de Josep Piqué i la cínica consciència de classe de Tito B. Diagonal. És més, quan no en sabia massa res d’ell ni d’on procedia, tenia la sospita que era nebot de Tito B. Diagonal, el magnífic analista radical que inventà Jordi Estadella. Continuo pensant que, malgrat el nom, la biografia i l’existència real, és un personatge de ficció. Un personatge auto inventat, amb una barreja de sarcasme i cinisme. Però més que inspirat en l’aristocràtic Tito B. Diagonal, ho està en el barroer però graciós Torrente. Que encara té més mèrit tot plegat, no ho dubtin.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Fe i muntanyes (o platges)

 Aquesta setmana passada, La2 m’ha regalat un impagable viatge en el temps gràcies a l’emissió de la pel·lícula “El Judas” que Ignasi F. Iquino va rodar l’any 1952. Quan la Setmana Santa era indefugiblement santa, quan no hi havia escapatòria per altra cosa que pel recolliment i la devoció, quan totes les emissores de ràdio emetien exclusivament música clàssica (de la tele no en parlo perquè no existia), quan els cinemes i teatres tancaven a no ser que oferissin ficció sacra, quan els familiars anaven plegats d’església en església a “visitar monuments”, que es deia, quan de bon matí creuava el barri la processó del Via Crucis presidida pel Santcristo gros, que el treien a passejar uns homes forts que anomenaven portants,  mentre la feligresia cantava “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador…” i quan durant l’ofici litúrgic de les tenebres els nanos fèiem sonar els xerracs, amb un rebombori esfereïdor, amb l’objectiu –simbòlic, es clar– de matar jueus, la meva escola ens duia a veure aquesta pel·lícula en blanc i negre que trava amb enginy un argument ben típic del nacional-catolicisme de l’època amb la representació ¬vigent avui encara, i ben vigent– de la Passió d’Esparreguera. Rodada amb un repartiment bàsicament integrat pels veïns d’Esparreguera, actors aficionats de la Passió, amb les muntanyes de Montserrat com a decorat de fons i amb una banda sonora on se sentia “El virolai” i “Rossinyol”, la pel·lícula, que va protagonitzar un actor portuguès de moda, Antonio Villar, va aconseguir una autorització restringida perquè se’n fes una versió en català, gràcies a que el tema era tan fervorós i sacramental. Crec que, fins i tot, es va arribar a projectar en alguna ocasió especial, encara que a nosaltres ens passaven la versió en castellà.

Un salt en el temps i un sotrac a la memòria visual, perquè si bé diuen que la fe ha mogut muntanyes, a casa nostra han estat les muntanyes (nevades) i les platges les que han desplaçat la fe d’aquesta setmana que, anys enrere, fou de penediment i sagristia.

De totes maneres no és pas tot neu, sol i descreença. Sense anar més lluny, sé d’un home que explica que quan arriba la Setmana Santa sent dintre seu un desig indefugible de confessar-se. És aleshores quan convoca el seu mossèn de confiança –si pot ser en un tanatori, millor, perquè diu que els funerals infonen ganes de viure als essers sensibles.– i es descarrega del pes dels seus pecats en un raconet discret de l’edifici mortuori. Un cop alleugerit de tan feixuga càrrega i obtinguda la absolució, confessat i confessor pugen a un taxi i se’n van a Semon a celebrar-ho amb caviar  i xampany, que és creació de monjos (res de vodka, que el vodka amb el caviar és cosa de russos horteres, segons explica el pecador redimit). “Beber con tu confessor –reprodueixo textualment– es la comunión total, y Dios parece comparecer en la tercera copa, entre mis exaltaciones personalmente exaltantes y los fragmentos de la Biblia que él recita de memòria”.

Potser els lectors més grans es pensin que estic reproduint alguna de les clàssiques al·locucions de Tito B. Diagonal, personatge inoblidable de la ràdio creat per l’enyorat Jordi Estadella, que reclamava menys carril bus i més carril Lamborghini. Podria ser la seva reencarnació, certament, però no. Estic citant una columna d’aquests dies de Salvador Sostres.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,