Tag Archives: Urkullu

Manifest de jo tot sol

Tenint en compte que una de les coses que he temut més a la vida ha estat el gregarisme i que, potser per això, sempre he tingut la sensació de no pertànyer a la tribu i crec que la tribu també considera que no hi pertanyo, doncs tinc el tipi plantat al bell mig de la pradera i els veig passar decorats amb les pintures de guerra o els veig ballar la dansa del sol que, com se sap, dura uns quants dies i a vegades els hi envejo la fe en creure que la unió fa la força i que com més serem més riurem, però que el meu irreductible escepticisme em retorna sense contemplacions a la realitat i a l’anar per lliure, he decidit també jo fer un manifest per a mi sol en el que només hi cabo jo perquè no tinc la pretensió ni les ganes que s’hi adhereixi ningú, ni intel·lectuals, ni artistes plàstics, ni cantautors, ni taxidermistes, ni catedràtics, ni novel·listes, ni tertulians, ni foniatres, ni notaris. Heus ací un Manifest de jo tot sol, fruit de les circumstàncies que estem vivint, de l’embolic en que ens hem/han ficat, de la reacció desesperada dels comanxes que només serveix per atiar la foguera de la desafecció que ja anunciava Montilla President, i de la convulsió que no para i espera’t.

Per tot això MANIFESTO que:

1.– No estic d’acord amb els que critiquen l’espectacle que va oferir el parlament aquells dos dies de setembre en que es va aprovar la convocatòria del Referèndum i la llei de transitorietat. Cert i ben cert és que es van passar la pròpia norma estatutària pel forro i això és lleig i no gaire democràtic però i l’entretingut que va resultar? I la divertida imatge de l’atabalada Presidenta caçant papallones? I l’impagable Garcia Albiol que em produeix només veure’l dempeus, sense necessitar que parli, aquell mateix efecte sorneguer que em produïa Joan Capri només aparèixer a l’escenari? Però no havíem quedat que en política, el fi justificava els mitjans? Sinó, de què, des de territori comanxe, envien l’avançada fiscal i judicial i fan com si manessin en les nostres vides i hisendes amb desvergonyiment colonial?

2.–No estic d’acord en ballar al so que marquen els tambors de les Gabrieles ni de tenir com aliat al País Basc l’Otegi i la seva tribu. mentre aquell poble germà que tant havia lluita i matat per la seva independència amb l’enlluernament dels nostres babaus, xiula i mira cap a una altra banda, oi Lendakari Urkullu?

3.– No estic d’acord en apostar per una república plena d’incògnites. Si serà laica, aconfessional o montserratina. Si tindrà exèrcit de lleva o professional o a la original manera suïssa. Si hi ha un pla pensat per quan es retardi –i potser més del compte– l’entrada a la UE. Si s’ha pensat seriosament i no de manual bonista el tema de la immigració. Si, a part de les “estructures” s’ha discorregut quin estat volem. Perquè si la opció és l’antisistema com a sistema, el patriotisme d’ERC i la resta ja se’ns donarà com afegitó o la concepció heretada del pujolisme i el que ha penjat d’aquella etapa, jo m’arrauleixo.

4.– Però encara estic menys d’acord en el paper que està jugant el marit de la Letizia Ortiz que sembla que li hagin donat a l’esmorzar, liofilitzat i barrejat amb la llet, el llibre Formación del Espíritu Nacional, quan ara seria el moment de reivindicar-se i gestionar una concòrdia i demostrar que no li cal seguir resignadament la vella ruta que li va explicar el papà.

5.–Més vergonyosa és, també, la insuportable lleugeresa del ser anomenat Rajoy que s’ha passat els anys seguint les instruccions del mestre difunt –“haga usted como yo, no se meta en política”– i ara, a corre cuita, quan veu que ho té perdut faci el que faci, ara o d’aquí a un temps breu, ha volgut fer-se el milhomes i ha amenaçat: ”Nos van a obligar a lo que no queremos llegar”, quan ja ha enviat el setè de cavalleria a buscar paperetes i papers propagandístics fent veure que defensa la voluntat del poble. Ell!

Per tot això, perquè el status quo actual ha esdevingut insuportable, perquè és imprescindible saber d’una punyetera vegada quants som i quants són i que som i què són  i per les putades del PP des del dia que va endegar la recollida de signatures contra l’Estatut per a il·legalitzar-lo –“firme contra Cataluña” deien els mal nascuts– fins a deixar podrir la situació, en mig d’un fangar de corrupció i buidatge de les minses guardioles d’estalvi dels conciutadans, el sota signant, que soc jo, vell progre, escèptic i de tornada, que es clar que ha lluitat per les llibertats contra el franquisme, que ha viscut en carn pròpia la censura i la habilitat per esquivar-la i la manca de llibertat d’expressió, que creu fermament en la possibilitat de la convivència tant si fem una vida en comú com si ens separem de mutu acord i respectant-nos, anirà a votar el u d’octubre, sortejant la vigilància si s’escau, amb aquell regust de clandestinitat dels vells temps. I ho faré, més que per recolzar una república catalana que no tinc clar com serà i això em preocupa molt, per dir-los-hi a aquella colla de funcionaris, virreis de pa sucat amb oli i brunetes mediàtiques que ja n’hi ha prou i que no tenim por.  (I que si la tenim fem veure que no passa res).

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Els bascos i les basques

Des que el lendakari Iñigo Urkullu ha declarat que “el concepte d’independència és del segle XIX. El nostre nacionalisme en el segle XXI és solidari, pretén més autogovern per desenvolupar les potencialitats del país en una sobirania compartida. En un món globalitzat, la independència és pràcticament impossible”, les carns del nacionalisme català d’ampli espectre han començat a obrir-se i sembla que s’hagi donat llum verda a les opinions de columnistes i de lectors que pretenen descobrir ara la sopa d’all: que els bascos i les basques –respectem el ritual retòric implantat pels batasunaires i adoptat pels oradors penevistes– han anat sempre a la seva pel que fa a la solidaritat política amb Catalunya. Que el PNB s’ha aprofitat d’aquesta actitud babaua de tants catalans identificats amb un poble que ha sofert tant –com cantava Raimon en el seu homenatge al País Basc de l’any 67– i lluny d’esperar-nos per a fer-nos costat i caminar junts i solidaris pel pedregós camí cap a la llibertat i, potser, si Déu vol, la independència un d’aquests anys, ha agafat la drecera del seny, el pacte i el peix al cove –però tot això no formava part de l’ADN català?– per treure’n profit immediat i ben sucós. Són els més llestos. Són únics. Amb la tècnica del mag, que consisteix en aconseguir que et fixis en un moviment de distracció per camuflar la confecció del truc que et donarà el resultat desitjat, s’han erigit en el model que Espanya és capaç de digerir, que Rajoy es veu en cor de fer-hi tractes i canviar cromos i que, fins i tot, el PSOE de Ferraz faci veure que no està al cas quan, en pacte de govern, PNB i PSE parlen amb naturalitat de nació referint-se a Euskadi, aquest concepte gairebé sacríleg que ni el gestor Fernández ni la sultana Díaz solen admetre.
Des de sempre, vull dir des de fa molts anys, però no des de 1714, que és l’any i la xifra de referència per a tot el que tingui a veure amb el país, tant si es tracta de la Diada Nacional com si parlem del best-seller de Sánchez Piñol, passant per el número exhaurit de la Grossa o el minut de reivindicació en els partits del Nou Camp, des de fa anys, dic, una gran part del nacionalisme català s’ha demostrat enlluernat pel País Basc. No parlo només de l’independentisme radical o semi-radical que s’abraça i agraeix emocionat el suport d’Arnaldo Otegi al procés, parlo també del nacionalisme dels anys pujolistes (tot i que Pujol, personalment, mai s’havia refiat del PNB), parlo dels retransmissors dels partits de futbol contra l’Athletic que s’emocionaven a “la catedral” i parlaven d’aficions germanes mentre els jugadors bascos ens estovaven més que ningú, parlo d’aquella admiració mal dissimulada per una gent que aquells sí que els tenien ben posats…
Malgrat les inflamades arengues d’Arzallus –que, per cert, quan l’aprovació de la Constitució espanyola va dir que “ha quedat clar que els diputats i senadors del PNB no han qüestionat la unitat de l’Estat; hem defensat una concepció de l’estat més ajustada a la formació del Regne d’Espanya i a la seva realitat històrica”– i els intents desbaratats d’Ibarretxe, sempre he tingut la impressió que els nacionalistes bascos no estaven per la independència de la que tant es vantaven. Estaven, més aviat, pel “anar-hi anant”, perquè, entre el concert econòmic protegit per la Constitució i blindat, més tard, a Las Cortes l’any 2010 i la pressió al carrer dels “chicos de la gasolina”, que deia Arzallus, en la banda tova de la violència, el seu estatus és envejable.
Tinc la impressió que tant al País Basc com a Catalunya, encara que per causes sociopolítiques ben diferents, el sí en una consulta legal i pactada no arribaria al 51 per cent. Són xifres que els governs respectius saben. I mentre als sobiranistes catalans els pot la rauxa, el bri d’esperança per si hi ha una mica de sort i la pressió de la CUP, els líders actuals del PNB han apostat decididament per la negociació del canvi de cromos que els garanteix la consolidació de l’estatus gairebé sobirà que ara ja tenen, un acord del “cupo” més favorable encara i la finalització d’unes infraestructures viàries pendents. I tot plegat embolcallat en una fiscalitat envejable si la comparem, sense deixar de caure simpàtics en cap moment ni sentir parlar de boicot als vins de la Rioja Alavesa o a les “alubias de Tolosa”, posem per cas.
Vist així, per què s’han de complicar la vida amb nosaltres que som els empestats? Mirin com ho veu el lendakari: “Catalunya va plantejar una modificació del model d’Estat i com que no hi va haver diàleg van aflorar solucions que potser no responen a la voluntat primigènia”.
Ho tenim clar.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,