Tag Archives: Víctor Manuel

Poca broma amb el genocidi dels catalans, Pérez Reverte.

Des que Montilla va introduir el terme desafecció per a definir les relacions entre Catalunya i Espanya, la corda s’ha anat tibant i cada cop és més difícil trobar veus que fugin del tòpic radical, tant des d’un extrem com des del contrari, i mirin d’establir ponts de concòrdia. Per això resulta especialment remarcable l’anàlisi que Victor Manuel fa de la visió que des de Madrid es té de Catalunya a propòsit de la pregunta que li formula Miquel Jurado a El País.

“Como la gente tiene muy poca información –analitza el cantant asturià–, se vive con una cierta estupefacción, nadie sabe la dimensión que tiene. Lo ven como una disconformidad más con el Gobierno central, pero no se han percatado de lo que verdaderamente está ocurriendo. Siempre ha habido mucha desinformación y no solo con respecto a Cataluña sino con todo lo periférico. Hay muchos francotiradores que más que francotiradores son hijos de puta que pervierten la situación y crean pequeños enconos que al final se convierten en grandes enconos. En Madrid tenemos una prensa de derechas que no existe en Cataluña y que crea un caldo de cultivo del que tienes que abstraerte, aunque es difícil como cuando oigo hablar a gente como el exalcalde de A Coruña. Es inverosímil que se puedan decir semejantes tonterías y que las diga alguien que ha tenido responsabilidad pública.

Víctor Manuel es refereix a Francisco Vázquez, que el dia abans del 9-N va proposar treure els tancs al carrer a Catalunya per evita una rebel·lió sediciosa. Vázquez, que s’autodefineix com socialdemòcrata, catòlic i espanyolista, també ha afirmat que no hi ha cap diferència entre un jueu amb l’estel groc perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola.

“Eso va pudriendo las cosas –continua Víctor Manuel a l’entrevista– hasta no se sabe dónde. Recuerdo estar en el mercado cuando el boicot al cava y un señor a mi lado pedir fuet pero que no fuera catalán, el tendero le dijo que era imposible. Esa burrez completamente irracional está dañando mucho la convivencia. Yo viajo a Cataluña desde 1966 y he vivido temporadas largas en Barcelona. Mis primeros discos los grabé en el Casino L’Aliança del Poble Nou. Nunca me he sentido ajeno a la vida de Barcelona, ni extraño. Ni he vivido la agresividad a propósito del idioma que otros dicen, nunca. Guardo momentos imborrables, como ver a Maria del Mar Bonet en la Cova del Drac cantando Què volen aquesta gent? Cosas que no voy a olvidar nunca, que no quiero olvidar. Mi afecto por Cataluña seguirá igual pase lo que pase en el futuro y no me voy a sentir extraño porque nadie va a hacer que me sienta extraño.”

Per contrast amb la visió de Víctor Manuel trobo en un vídeo de El Mundo un diàleg entre Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina, una conversa gravada amb autorització, una mena de variat repàs a l’actualitat i a la vida com aquella entre el ministre i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya que tant de joc va donar.

L’últim minut de la gairebé mitja hora de conversa entre un Pérez Reverte que parla ex-càtedra de gairebé tot, i una Sabina que somriu i assenteix, l’autor del programa proposa parlar de Catalunya. Copio literalment del vídeo i admeto totes les falles possibles, però poden consultar-lo a El Mundo, per si no s’ho creuen o no se’n fien.

Diu l’escriptor:

Como soy jacobino, ese tema lo habría solucionado en el siglo XVIII.

Aleshores, com tallant caps amb la ma, fa servir onomatopeies:

 ¡Chas, chas chas, chas!… Ahora ya no tiene solución… ahora ya es otra cosa.

–Me adhiero –fa sorneguer, Sabina– a la propuesta de mi compañero…

El problema es que ahora hay cosas –continúa l’acadèmic–  que no se pueden solucionar con métodos… O sea, aquí hubo momentos, o sea, tu puedes pasar a cuchillo una población entera en el siglo XI, comprendes? Pero no en el siglo XXI….  o ese tipo de cosas… Bromas aparte, la España del siglo XVIII perdió la ocasión…

A partir d’aquí, l’home que parla ex-càtedra però en el to dels esquerrans de cafè dels 60, disserta sobre la importància decisòria de la revolució francesa.

Sabina, al seu costat, una mica alumne i un punt decrèpit, tanca el diàleg.

Yo, que también llevo gotas de sangre jacobina, también recurriré a la tradición histórica de la izquierda, al internacionalismo, esto mezclado con la globalización de ahora hace que volver al aldeanismo identitario no tenga ningún sentido.

Tot em val. Tot ho respecto, fins i tot la presumptuositat de parlar ex-càtedra que, en el fons, dec envejar. Però el “¡chas, chas, chas, chas!” i el “pasar a cuchillo una población”, vingui del nord o vingui del sud, vingui de la dreta o vingui de l’esquerra, és propi de criminals.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

L’esquerra i les restes del naufragi

Vaig assistir al concert de commemoració dels vint anys –fa vint anys, que fa vint anys, que fa la tira…– de la trobada damunt de l’escenari i sota el títol de “El gusto es nuestro” de quatre amics que canten: Ana Belén,  Víctor Manuel, Miguel Ríos i Joan Manuel Serrat.

Després del 26J,  i preveient la que ens caurà al damunt, necessitava fer una pirueta impossible, una mena de salt en el temps, connectar-me una estona a la bombona d’oxigen per refer-me de la pol·lució ambiental tan aclaparadora… I ho vaig aconseguir. Tres hores llargues de cançons de la nostra vida, de quan ens ho creiem gairebé tot i teníem viva l’esperança de viure, com cantava Raimon, lliures i en pau.. Dos-cents setanta set anys de pes sobre l’escenari (entre els quatre) empesos per una posta en escena brillant i una banda potentíssima que assolia el clímax quan Miguel Ríos els empenyia a fer rock’n’roll.

Com que ja no exerceixo de crític musical, m’aturo aquí, amb el Sant Jordi ple, pel que fa a l’espectacle. I confirmo que els assistents, barrejats generacionalment però amb un clar decantament sènior, no van parar de celebrar cadascuna de les cançons que els feien reviscolar els records i les emocions de la banda sonora personal i intransferible, la de cadascú. Nostàlgia? Probablement tones de nostàlgia en adonar-nos, com ho deixava clar Vittorio Gassman en el títol de la seva autobiografia, que teniem un gran futur a l’esquena.

Mentre passaven, pàgina a pàgina, moltes de les cançons que ens han dibuixat, o bé transformat, o bé descobert, o bé explicat la vida, mentre sentia la combinació entre les seves veus i com Victor, Ana i Miguel Ríos també cantaven en català de la forma més natural i fluida, mentre l’audiència corejava sense fer escarafalls allò de “miralá, miralá, miralá, miralá…, la Puerta de Alcalà”, jo em preguntava què ens ha passat? Què li ha passat a l’esquerra d’aquest país? Qui ens ha enganyat? Qui ens ha dut a vendre? Qui ens ha desllorigat i per què ho hem consentit?

Érem aquells vells progres, la nit de dimarts, asseguts a la cadira del Palau Sant Jordi, llepant-nos les ferides i escoltant, amb un punt d’emoció continguda, “a los cuatro de la ceja”, com encara els deuen anomenar a les cadenes dels bisbes, que aquests no en passen ni una.

I envoltat de catorze mil persones que seguien fil per randa la litúrgia de concert de cantautors –ara corejo, ara aplaudeixo, ara em poso dempeus, ara m’assec, ara encenc les torxes dels mòbils– em va agafar una mena d’atac d’agorafòbia en adonar-me que allò s’acabaria i hauria de tornar, altra cop, a la quotidianitat. Que aquella nit havia estat un miratge i que a la sortida ens tornaríem a trobar amb les conseqüències de l’insolidari, arrogant i victorià Brexit, que continuaríem escoltant que el verdader delicte està en enregistrar les converses del ministre no pas en la conspiració que palesaven, que la Sexta, no ens enganyem, continuaria fent-li el joc a la caspa espanyola amb la complicitat dels Indas i Marhuendas i el jujú/jajà del Wyoming, que tot això dels partits emergents sonava a somni d’una nit d’hivern (la del 20D, concretament) i a condemna per sobreexposició, que Susana Díaz romandria aferrada eternament al lot de Findus en comptes de la canya de pescar (que ja tocaria), que el marit de la mestressa antifrau  l’han pillat, presumptament, amb un xiringuito fraudulent, que l’efecte crida als manters del món mundial ha estat un èxit indiscutible a Barcelona, com el bonisme va ser-ho per a la internacional antisistèmica, que les portes giratòries segueixen girant i girant com el final frenètic de “La valse a mille temps” de Brel, que mentre els dolents de la pel·lícula roben i conspiren i corrompen i defrauden a tort i a dret i aquí ningú torna un euro, els bons o bé se l’agafen amb paper de fumar o li van donant voltes, endavant i endarrere, amunt i avall, que si la DUI, que si el RUI, que si l’uiuiui.

Em vaig anant fent petit a la cadira del Sant Jordi, mirant el meu entorn, entristint-me perquè, colla de somiatruites, no érem més que les restes del naufragi.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,